divendres, 29 d’agost de 2008

Curroc (Sterna nilotica) i becadell comú (Gallinago gallinago)

Dos currocs el 29-08-08 sobrevolant la llacuna permanent. També a destacar la presència de com a mínim un becadell, primera observació prenupcial coneguda.
Observadors: Alfons Delgado-Garcia i Maite Garrigós

La costa catalana, de les més maltratades de l'Estat


El 39% del primer quilòmetre de costa catalana ja està urbanitzat, i es preveu la construcció de 100.000 noves vivendes a primera línia de mar en els propers anys, convertint sòl no urbanitzable en urbanitzable. Alguns municipis són líders lamentables en aquest àmbit, com ara el de Castelló d'Empúries.
La costa barcelonina pateix les pitjors actuacions del Ministerio de Medio Ambiente, amb un clar exemple negatiu amb les suposades i inútils estabilitzacions de platges.
La contaminació de les aigües i la construcció de 6.000 nous amarraments són altres amenaçes greus al litoral.

dijous, 28 d’agost de 2008

Catàleg de Flora Amenaçada de Catalunya

Consulteu el text íntegre aquí.
.........................................................................
El nou registre inclou 59 espècies “en perill” (Annex 1) i 123 espècies “vulnerables” (Annex 2), fet que cal destacar perquè amb l’anterior legislació només hi havia protegides a tot el territori català 5 espècies. Entre d’altres, el catàleg inclou espècies pertanyents al grup de les orquídies (pe. la Cypripedium calceolus), de les falgueres, algunes espècies de lliris i de la família de les gencianes també (Gentiana acaulis subsp. angustifolia) així com l’emblemàtica flor de neu (Leontopodium alpinum).

D'aquesta manera, en funció del seu status de conservació i grau d’amenaça, l’administració ambiental està obligada a elaborar i aprovar plans de recuperació per a les espècies “en perill d’extinció” i dur a terme plans de conservació per a les espècies “vulnerables”, utilitzant els procediments de conservació in situ i ex situ que es considerin convenients.

La catalogació com a espècie o subespècie amenaçada comporta la prohibició de dur a terme qualsevol actuació no autoritzada amb el propòsit o resultat de destruir-les, mutilar-les, tallar-les o arrancar-les, així com la recol·lecció de les seves llavors, pol·len o espores. Tampoc no es permet posseir-les, naturalitzar-les, transportar-les, comercialitzar-les, exposar-les a la venda o importar-les, tant si es tracta d’exemplars vius o morts, així com els seus propàguls o restes, excepte en els casos previstos pel Decret. Nogensmenys, tampoc està permès alterar-ne l’hàbitat afectant negativament les seves poblacions.

Les espècies catalogades també s’han de tenir en compte en els tràmits d’avaluació d’impacte ambiental de qualsevol infraestructura o procés de transformació del territori que pugui tenir incidència en la conservació de l’espècie.

Les infraccions seran sancionades d’acord amb la legislació estatal (Llei 42/2007, de 13 de desembre, de Patrimoni Natural i de la Biodiversitat), sens perjudici del rescabalament per danys i perjudicis a càrrec de l’infractor.

Com a règim transitori, s’inclou la obligació de comunicar, dins els termini de sis mesos o un any, qualsevol tinença, ja sigui de productors o particulars que tingui material vegetal viu de les espècies o subespècies catalogades, o de les col·leccions científiques adscrites a museus, centres de recerca o universitats, que també incloguin material viu o exemplars d’herbari de les espècies incloses en els annexes, per tal d’autoritzar-la a posteriori.

El Decret, deroga parcialment l’Ordre de 5 de novembre de 1984, sobre protecció de plantes de flora autòctona amenaçada de Catalunya, únicament respecte a l’espècie Leontopodium alpinum, quina queda inclosa en el seu Annex 2, com a espècie cataloga de “vulnerable”.

Finalment, el Decret també disposa, en últim terme, la inclusió en el nou Catàleg Català de totes aquelles espècies o subespècies catalogades a nivell estatal, d’acord amb el Reial Decret 439/1990, de 30 de març, pel qual es regula el Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades, mentres que dóna una nova redacció a l’Annex 3 del Decret 328/1992, de 14 de desembre, pel qual s’aprova el Pla d’Espais d’Interès Natural, per a les espècies de flora estrictament protegides a Catalunya.
Laura Goula, al fòrum dels Grup de Naturalistes d'Osona

dimecres, 27 d’agost de 2008

Aligot vesper (Pernis apivorus)

Una parella en vol al veïnat de Serinyà, a Cassà de la Selva, el dia 23-08-08. La possibilitat de que un dels ocells fos un jove de l'any apunta a una probable nidificació a la zona o en àrees properes de les Gavarres.

Key words: Eurasian Honey Buzzard, Pernis apivorus, two birds at Cassà de la Selva, Girona, probably nesting.

Observador: Rafel Mariné Gironès

Cigonyes blanques (Ciconia ciconia)


Aquests dies la comarca de la Selva ha viscut la invasió de centenars de cigonyes blanques que han ocupat campanars, grues i teulades d'edificis on han passat la nit, per continuat viatge a l'endemà.

Sils no ha estat una excepció. El dia 21-08 l'Enric de Roa va comptar-ne una vuitantena sobre l'Estany, i el diumenge següent (24-08) en Narcís Turon, de Riudellots, va poder fotografiar aquest estol (informació facilitada per Núria Ribas).

dimarts, 26 d’agost de 2008

I encara més cigonyes.

L'estol que va fer nit el 25 a Santa Coloma estava format, finalment, de prop d'un centenar d'exemplars. Un nombre semblant al que va fer nit també a Anglès.

Observadors: Alfons Delgado-Garcia, Gabriel de Jesús

dilluns, 25 d’agost de 2008

Crònica del viatge a Noruega, Finlàndia i Estònia

Ponç Feliu Latorre, Mercè Sánchez Frou i Ponç Feliu Sánchez. Estiu’08

(Cliqueu sobre les imatges)



Sempre m’havia preguntat com carai es vivia això del "sol de mitjanit". Només l’havíem viscut, parcialment, al viatge a l’Antàrtida; però allà, el deliri constant d’icebergs, pingüins i balenes eviten "eclipsat" (mai millor dit), aquest divertit fenomen. A més, no havíem arribat a latituds tan extremes malgrat ser a la mítica Antàrtida. Havíem passat Magallanes, el Cap d’Hornos i el passatge de Drake, estàvem al continent antàrtic i amb prou feines havíem arribat al Cercle Polar Antàrtic! Efectivament, és curiós observar el gran desequilibri entre els dos hemisferis pel que fa a la massa de terra i oceà existents. Al sud, cap continent arriba al Cercle Polar Antàrtic (tret de la pròpia Antàrtida, lògicament), mentre que al nord, s’hi arriba des d’arreu, sigui Amèrica des d’Alaska i el Canadà, sigui Europa per Escandinàvia (i l’extrem nord d’Islàndia, que pràcticament frega aquesta línia), o en diferents punts de l’Àsia septentrional.

Pensareu que ens agrada la fred. I el mal temps. I els indrets amb poca gent i paisatges immensos, només poblats d’algunes bèsties peludes o plomades, on gairebé ni les plantes gosen aventurar-s’hi. La veritat és que si, que els deserts polars són hàbitats molt atractius, singulars, únics.

25 de juliol, Sant Jaume. En algun punt de la costa nord de Varanger
Són les onze de la nit i la llum és baixa. L’immens fiord de Varanger, a l’extrem nord-oriental de la Península Escandinava, fronterer amb Rússia i Finlàndia, es retalla en un cel discretament blavós, de tonalitat similar als ulls de la tramuntana a través dels colls de l’Albera, vistos des de la plana. És un fiord ampli, enorme, com una gran badia oberta a llevant. No hi busqueu penya-segats ni grans alçades. No hi ha penyals ni espadats, com als fiords occidentals noruecs. Però si que la dimensió dels cursos fluvials que hi desemboquen, la neu arran de mar fins i tot a ple "estiu", la temperatura d’uns 2 o 3 ºC, les foques arran de platja i els poblets temporals de pescadors donen pistes d’on ens trobem, al més glacial i àrtic, al més septentrional i nòrdic dels fiords del continent europeu.

Escampats aquí i allà, amagats en petits istmes i penínsules, com avergonyits de la seva dimensió i precarietat, poblets discrets teixeixen un litoral que durant molts anys ha estat una "terra de ningú", un espai ocupat temporalment durant els curts mesos d’estiu, desert la resta del llarg hivern àrtic de penombres, glaç i vents huracanats. En certa manera recordaven les bases antàrtiques i les poques barraques de la Terra del Foc, especialment per la construcció feta amb soferta fusta pintada de colors blancs i vermells.

Érem conscients que no era la millor època de l’any, no només perquè un mes abans, a finals de juny i en ple solstici, el "sol de mitjanit" és encara més evident, sinó perquè la majoria d’ocells es troben en plena reproducció. Hi arriben a primers de juny, crien aprofitant el "boom" d’aliment fruit de l’allargament de les hores de llum i les temperatures més suaus (si se’n poden dir "suaus", vista la nostra experiència) i fugen d’aquestes latituds un cop els pollets ja volen, que sol ser a finals de juliol o màxim primers d’agost. Malgrat tot, estàvem de sort, de molta sort. No havíem vist algunes espècies que esperàvem trobar-hi com l’alosa banyuda, el repicataons de Lapònia o el corriol pit-roig, però si que ocells que només s’observen aquí en tot Europa, com l’éider reial, l’éider de Steller, la calàbria de bec blanc, el somorgollaire de Brunnich, el grifó, la gavina polar i altres espècies nòrdiques com el passerell carpó-blanc, el passerell bec-groc, el somorgollaire de Brunnich d’ala blanca, el paràsit cuallarg i cuapunxegut, l’ànec glacial, l’àguila marina, frarets, fulmars, milers de becs de serra i un munt d’altres ocells marins, aquàtics i limícoles, apareixen al llarg del recorregut pel litoral de Varanger i rodalies, un veritable espectacle. Tot plegat entre llums a plena nit i paisatges immensos i deserts. Poca gent, molt poca. Molts ocells marins. Algunes foques. També marsopes a l’horitzó, interrompudes per estols d’ànecs marins, estols de paràsits en pas, mascarells i sobretot àlcids. Comencem a ser conscients que estem en un lloc extraordinari. És com la fi del nostre estimat continent europeu.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix:

Rens (Rangifer tarandus) a la tundra
Sit blanc (Pletrophenax nivalis)
Piula gola-roja (Anthus cervinus)
Mercè i Ponç abrigats a Varanger
Poblet pescador de Vardo
Gavinot (Larus marinus)



28 de juliol, Illa de Hornoya, davant la costa de Vardo
El festival de milers d’ocells arriba al seu clímax. En Ponç obre uns ulls com dues pomes. La mare l’abriga, mentre jo m’aturo un moment per observar-lo. Para l’orella malgrat el vent potent i glacial, esperant entendre què diuen totes aquelles gavinetes de tres dits en el seus esclats de cants, simfonies inacabables pròpies de l’efervescència de les colònies d’ocells marins. Diuen "kittiwake, kittiwake", sense parar. Contempla l’anar i venir atrafegat dels frarets, enfeinats a carretejar peixos cap al cau ple de pollets. S’espanta davant un paràsit amenaçador, i davant d’un xatrac massa valent que ens fa fora del seu territori. Fa un pas endavant per agafar una ploma caiguda d’un gavot, però recula ràpid davant la ferotge mirada d’un corb marí que encara cova. No entén què passa. Mai ha vist res igual. Jo em penso que tampoc no he vist res igual, abans. Havia vist colònies a Shetland, a Escòcia, a la Bretanya, a Cornualles, a les Sept Illes, però mai cap de tan densa, i amb tanta varietat específica com aquesta de l’illa de Hornoya, davant la costa del poble de referència del fiord, la localitat pesquera de Vardo.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix:
Fraret (Fratercula arctica)
Calàbria de bec blanc (Gavia adamsii)
Becs de serra grossos (Mergus merganser)
Grups enormes d’ànecs marins arreu
Rens i làrids a les platges de Berlevag
Ànec glacial (Clamgula hyemalis)
Gavineta de tres dits (Rissa tridactyla)
Colònia impressionant de gavinetes, Berlevag
Somorgollaire (Uria aalge)
Ponç i Ponç passejant per Hornoya
Gavinot entre gavinetes de tres dits
Somorgollaire de Brunnich (Uria lomvia) i corb marí emplomallat (P. aristotelis)


30 de juliol, muntanyes de Berlevag

Ahir vàrem arribar-nos a Hamninberg, una mica més al nord encara de Vardo. Això si que ja l’absolut "cul del món" (bé, d’Europa!). Per accedir-hi cal circular per una carretereta sinuosa i estreta, com la que va del Mas de Rabassers fins al Far de la punta de Cap de Creus. I amb un paisatge similar, ple de rocs, plegaments, platges de còdols arrodonits de diferents mides, colors i formes, carenes que moren a mar, paisatge selenita. Però amb temperatures lleugerament diferents dels 30 ºC que m’ha dit l’avi que hi havia a Girona quan l’he trucat. Aquí hi ha neu arran de platja, en alguns sectors!


Si el fiord de Varanger ja és impressionant, les muntanyes de l’interior d’aquest enorme istme, arrodonides i envellides després d’anys d’erosió, encara ho són més. Aquí la solitud és màxima. La neu encara llueix a molts vessants, i fa més lluminosa encara la "nit" boreal. Tenim sensació d’aïllament del món, amb la Mercè. En Ponç ja dorm, plàcidament, dins el seu llit del darrera de la motorhome. Hem hagut d’encendre la calefacció de nou, perquè fa una fred que pela. Una daurada xiscla incessantment. Un ermini en pelatge d’estiu acaba de creuar per sota mateix de la caravana, potser empès per l’olor de la sopa que hem fet per sopar, primer en Ponç, ara nosaltres. Fa poca estona hem vist una màgica guineu àrtica; em feia molta il·lusió veure’n una. Quina meravella d’animal! A l’hivern, amb el pelatge tot blanc deu ser encara més sensacional. Em costa imaginar-la per aquests rodals, ja deserts i escassos en aliment al mes de juliol...què deu fer, tota sola en una extensa catifa de neu i amb els lemmings amagats sota terra?
Els líquens i altres plantes nanes i diminutes poblen el tapís del sòl, humit als indrets planers, més rocallós als vessants amb major pendent. En alguns punts els líquens es converteixen en molses acolorides, toves i suaus. Quan jugàvem fa una estona, en Ponç tenia por de caure-hi a sobre, confonent-les amb roques. Però quan ha descobert que eren com coixins, s’hi rebolcava a cor què vols... Era com un nen jugant el llom tou de peluix d’en Platero, que semblava fet tot de cotó... Ara, a l’horitzó, un ramat de centenars de rens pastura calmadament. Quina serenitat, quina placidesa, quina immensitat de paisatge. La tundra àrtica és dura i corprenedora, però alhora calmosa i amable des d’un lloc confortable estant.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix:

Hamningberg, nord de Varanger
Estructures per l’assecatge de peix, Varanger
Tornant de Hamningberg, nord de Varanger
Bolets a la tundra de Berlevag
Paràsit cua-punxegut (Stercorarius parasiticus)
Daurada grossa (Pluvialis apricaria)
Líquens i molses de la tundra àrtica
Passerell bec-groc (Carduelis flavirostris)


31 de juliol, Utjoki, frontera finesa i noruega
Estem fent un repòs merescut una mica més al sud, on els arbres comencen a poblar els paisatges nòrdics. Per indicació de gent diversa, ens aturem a dinar en un lloc molt recomanable, no només per la gastronomia (deliciosa sopa de salmó i carn de ren) sinó perquè davant els vidres de la bonica panoràmica que se’ns obre al davant hi tenim una menjadora, freqüentada per tota mena de bèsties alades que mai abans havia vist, entre les que cal destacar el passerell carpó blanc i el pinsà dels pins, a més de mallerengues diverses, passerell gola-negre, pinsà mec, pinsà borroner, etc. En Ponç se’ls mira i va dient "menja, mallerenga, menja!". I mentrestant, quan surt un minut escàs a fora, esquiva mosquits i s’abriga amb la bufanda, sense evitar caure en la temptació d’unes patates fregides seductores per un nen, el paladar del qual encara no sap degustar la carn de ren i el gustós salmó. Ahir vàrem tenir també la immensa sort de veure un mussol esparverenc creuant per davant nostre, en vol crepuscular.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix:
Zona frontera russo-finesa-noruega, Kirkeness
Tana Bru, frontera noruego-finesa
Pinsà dels pins (Pinicola enucleator)
Pinsà mec (Fringilla montifringilla)
Passerell gola-negre (Carduelis flammea)
Comprant a Finlàndia, més barat que Noruega
Tala d’arbres; taigà, Artic Museum, Roveniemi
Mercè i Ponç ben a prop d’un banyut ren


1 d’agost, Ivaara, al sud-est de Kuusamo
Som a la taigà. L’Àrtic ja queda més lluny, però encara estem, pels pèls, dins el Cercle Polar Àrtic. A l’est, veig perfectament la frontera russa, a uns 2 o 3 quilòmetres, entre turons suaus, densament poblats d’avets i pins, només interromputs per bedolls i trèmols i, especialment per llacs. Infinits llacs petits i grossos, llargaruts i estrets. Llacs arreu, com gotes de rosada irregulars sobre l’herba fresca de la matinada.
Hem fet prop de 2000 kms des que vàrem llogar la motorhome a Rovaniemi (el famós poble del Pare Noel, del qual n’han tret un rendiment econòmico-turístic impressionant, amb uns muntatges per als nens –i pares!- espantosament comercials). Rovaniemi està just al límit del Cercle Polar Àrtic i actualment té poc més interès que el museu de l’Àrtic i un paisatge agradable a l’entorn, ja que hi conflueixen llacs i rius de certa entitat. Abans era un punt neuràlgic, clau per al comerç de fusta, llenya i caça. Ara, tot turístic: oferta hotelera per gaudir de la neu a l’hivern, activitat de mushing amb huskies i trineus, passar una nit en iglú i, sobretot, omnipresent, el "coi" de Pare Noel amb un grapat d’esgotats rens estirant aquest personatge carregat de regals per a tothom...
Hem fugit de Rovaniemi cap a l’est. De fet, des de Rovaniemi vàrem anar directes cap al nord, passant per Ivalo, Inari i entrant a Noruega per Tana Bru, fins a Varanger. D’allà, hem baixat per la frontera russa fins a Kuusamo, on som ara. Hi hem vingut a buscar óssos (demà farem l’espera en una cabana al bosc) però també ocells forestals com la cotxa cuablava. Hi ha mosquits arreu. Milers. És acollonant i espantós, però ben tapats i amb una xarxa antimosquits sota el barret, és prou suportable. Ja hem vist el gaig siberià, molt confiat, en una menjadora que estava buida, però on hem posat menjar cap a les 12 de la nit. A les 2 de la matinada, encara amb molta llum, ja els teníem a 3 metres del nostre "llit" (els espiàvem des de la finestra de la caravana; de fet, no sé qui espiava a qui, perquè són més "putes que les garses", els gaigs siberians!).


D'esquerra a dreta i de dalt a baix:
Gaig siberià (Perisoreus infaustus)
Picot garser gros (Dendrocopos major)
Orquídea i xixella (Columba oenas)
La taigà russo-finesa des d’Iivaara
Papallona ocel·lada (Inachis io)
Molsa del sotabosc de la taigà
Cotxa cuablava, femella (Tarsiger cyanurus)



3 de la matinada
Torno del capdamunt del turó d’Iivaara. Quina meravella de lloc! Rússia als peus, milers de llacs arreu, que t’envolten i et fan sentir petit petit. La Mercè encara dorm i en Ponç arrapat a ella, agafant-li els cabells com sempre quan té fred o se sent insegur.
Tothom diu que veure la cotxa cuablava al mes d’agost és impossible. És un ocell de la taigà siberiana i només unes poques parelles crien a l’est de Finlàndia. Solen cantar al mes de juny, a les 2 de la matinada, els mascles, en algun lloc perdut dels turons forestals de la immensa taigà. He marxat a les 2 de la matinada, he pujat al cim, on el sol lluïa rogenc i encès, entre núvols veloços al ritme d’un fort vent fredíssim. He vist només dues espècies d’ocells en una hora de dura caminada. Un pinsà i, increïblement, una cotxa cuablava, femella, que m’ha vingut a saludar i a donar el bon dia. Quina sort! Ara dormiré una estona més, satisfet d’aquesta horeta entre mosquits, avets, trèmols i l’agraïda cotxa cuablava. Sincerament, m’he aixecat a les 2 de la matinada absolutament escèptic amb la remotíssima possibilitat de veure aquest preuat ocell, tan escàs a Europa com bonic i singular.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix:
Esquirol (Sciurus vulgaris)
Ant (Alces alces)
Dos óssos bruns (Ursus arctos)
Mascle adult d’ós bru (Ursus arctos)
Un llac darrera l’altre, Rovaniemi
Sanvolinna, sud-est de Finlàndia
Cigne cantaire (C.cygnus), Parikkala, sud-est de Finlàndia
Arribada al port de Tallin, Estònia
Passejant per Tallin, Estònia
Guilles àrtiques en venda al mercat de Helsinki
"Moi moi" (adéu en finès), trenet de Tallin
"Moi moi". Foca grisa, Helsinki

2 d’agost, al nord-est de Kuusamo; barraca de fusta, frontera amb Rússia

És increïble com un nen de 21 mesos pot fer tanta bondat! Li hem estat dient tantes vegades que ara havia de callar molt i estar en silenci perquè potser veuríem óssos que, al final, em penso que s’ha adonat de la importància de parlar fluix i no cridar, malgrat haver-hi tantes coses per veure i explicar-nos. Portem dues hores tancats a la barraca de fusta, amb pocs mosquits de moment i una fred per ara raonable. En Ponç continua silenciós. Ell ja ha sopat. Estem expectants. Ja hem vist un ós, però llunyà i només uns moments. Crec que ens ha sentit i ha fugit. Ara es tracta de no fer fressa. Demà, de matinada i sortint del bosc, serà ben al contrari. Haurem de fer molta fressa durant el quilòmetre que ens separa del cotxe, perquè els óssos, si hi són, sàpiguen que som allà i fugin de nosaltres, ja que no estarem protegits per una cabana de fusta. Ara, però, cal tenir paciència i esperar. Al davant nostre, la taiga immensa interrompuda per un petit aiguamoll, on periòdicament es deixa carn de ren perquè óssos i altres bèsties vagin a alimentar-se si tenen ganes. A veure si tenim sort i en veiem més.


1 de la matinada
Ja no fa sol directe, ara. Hem baixat molt de latitud i som uns dies més tard, ja. Però hi ha molta llum, encara. Estem veient óssos constantment. Anar i venir de 5 exemplars diferents, en alguna ocasió 3 de junts. Un espectacle impressionant. Indescriptible. Cal viure-ho! Quin animal tan únic. Que immens! Com pot ser que es permeti encara que es caci aquesta bèstia, aquesta meravella dels nostres boscos?
En Ponç, abans de caure rendit de son, pobre, encara els ha pogut gaudir una estona. Caminant pel bosc, com els senyors absoluts del seu reialme extens i inacabable dels boscos boreals. Anys enrere, penso, també a casa nostra devíem poder gaudir d’un espectacle així. Hem de fer possible que tornin a poblar els Pirineus de cap a cap. La Garrotxa, l’Albera, el Cadí... les Gavarres, fins i tot! I el mateix els llops, com el que acabem de veure durant uns pocs i breus segons, creuant davant nostre, lluny...També hem vist molts rens. I molts esquirols. I un ant. I molts ocells. Quants bimbos que estem fent! (també hem vist altres ocells petits com el mosquiter boreal, trencapinyes bec-gros, trencapinyes d’ala-blanca, repicatalons rústic, repicatalons petit, etc.). Això és un paradís perdut de la gran (i petita) fauna europea.

6 d’agost, Tallin, Estònia
Des de l’atrafegat, però "escandinavament ordenat" port d’Helsinki, hem agafat un ferry que ens ha dut fins a Tallin, capital d’Estònia. Escric això des del ferry estant, contemplant aquest munt d’illes esfilagarsades, aquest arxipèlag. Des de l’avió, a l’anada m’hi vaig fixar. Són milers de porcions de terra, aleatòriament disposades obre el Bàltic, com s’hi es tractés de radiografies que mostren centenars de carpians i metacarpians, tarsos i metatarsos, fracturats i trencats, esparracats i desordenats...Impressionant els capricis de la Natura!
Tallin és molt diferent del que hem vist anteriorment. El casc antic és amable, net, endreçat. Ple de cases velles restaurades i palauets, coronats per llargaruts campanars on en Ponç busca les campanes infructuosament "on són les campanes"?. Nombroses turistes, molt nombrosos; disseminats arreu dels carrers i carrerons empedrats per llambordes molt similars a les del nostre Barri Vell gironí. És bonic pensar com devia ser aquesta república soviètica abans del 1989. Segur que ha canviat molt la vida de tothom, especialment amb l’obertura al creixent turisme. Es denota que la gent hi viu bé. Fins i tot m’atreviria a dir que massa bé, donada la gran densitat de cotxes de luxe i de personatges d’aspecte rus amb vestimenta de lluïment occidental, joies, etc. probablement, com passa a Rússia, existeix un fort contrast entre aquesta visió que hem tingut d’un barri ric i de persones que s’han espavilat a temps i amb energia, i les gran masses empobrides després del brutal i sobtat règim polític del país. Ens ha agradat molt, però, Tallin. Ens hi haguéssim quedat algun dia més.
Tornem ara cap a Helsinki, on menjarem els peixets "herring" fregits que hem vist a l’anada al port abans de marxar sud enllà, cap al mediterrani ja enyorat. Assaborim aquests darrers dies per les ciutats bàltiques, recordant els moments viscuts entre óssos a la taigà, entre ocells marins i paisatges immensos i glacials al nord. Mirem en Ponç amb la Mercè. Se’l veu feliç jugant amb nens finesos i russos als jocs infantils del ferry. Com que no els entén, ens mira. I, com fa sempre quan no entén algú que parla alguna altra llengua estranya; els imita i ens mira, somrient, tot dient "bla bla bla i bla i bla"...

Crònica del viatge a Noruega, Finlàndia i Estònia

Ponç Feliu Latorre, Mercè Sánchez Frou i Ponç Feliu Sánchez. Estiu’08

(Cliqueu sobre les imatges)



Sempre m’havia preguntat com carai es vivia això del "sol de mitjanit". Només l’havíem viscut, parcialment, al viatge a l’Antàrtida; però allà, el deliri constant d’icebergs, pingüins i balenes eviten "eclipsat" (mai millor dit), aquest divertit fenomen. A més, no havíem arribat a latituds tan extremes malgrat ser a la mítica Antàrtida. Havíem passat Magallanes, el Cap d’Hornos i el passatge de Drake, estàvem al continent antàrtic i amb prou feines havíem arribat al Cercle Polar Antàrtic! Efectivament, és curiós observar el gran desequilibri entre els dos hemisferis pel que fa a la massa de terra i oceà existents. Al sud, cap continent arriba al Cercle Polar Antàrtic (tret de la pròpia Antàrtida, lògicament), mentre que al nord, s’hi arriba des d’arreu, sigui Amèrica des d’Alaska i el Canadà, sigui Europa per Escandinàvia (i l’extrem nord d’Islàndia, que pràcticament frega aquesta línia), o en diferents punts de l’Àsia septentrional.

Pensareu que ens agrada la fred. I el mal temps. I els indrets amb poca gent i paisatges immensos, només poblats d’algunes bèsties peludes o plomades, on gairebé ni les plantes gosen aventurar-s’hi. La veritat és que si, que els deserts polars són hàbitats molt atractius, singulars, únics.

25 de juliol, Sant Jaume. En algun punt de la costa nord de Varanger
Són les onze de la nit i la llum és baixa. L’immens fiord de Varanger, a l’extrem nord-oriental de la Península Escandinava, fronterer amb Rússia i Finlàndia, es retalla en un cel discretament blavós, de tonalitat similar als ulls de la tramuntana a través dels colls de l’Albera, vistos des de la plana. És un fiord ampli, enorme, com una gran badia oberta a llevant. No hi busqueu penya-segats ni grans alçades. No hi ha penyals ni espadats, com als fiords occidentals noruecs. Però si que la dimensió dels cursos fluvials que hi desemboquen, la neu arran de mar fins i tot a ple "estiu", la temperatura d’uns 2 o 3 ºC, les foques arran de platja i els poblets temporals de pescadors donen pistes d’on ens trobem, al més glacial i àrtic, al més septentrional i nòrdic dels fiords del continent europeu.

Escampats aquí i allà, amagats en petits istmes i penínsules, com avergonyits de la seva dimensió i precarietat, poblets discrets teixeixen un litoral que durant molts anys ha estat una "terra de ningú", un espai ocupat temporalment durant els curts mesos d’estiu, desert la resta del llarg hivern àrtic de penombres, glaç i vents huracanats. En certa manera recordaven les bases antàrtiques i les poques barraques de la Terra del Foc, especialment per la construcció feta amb soferta fusta pintada de colors blancs i vermells.

Érem conscients que no era la millor època de l’any, no només perquè un mes abans, a finals de juny i en ple solstici, el "sol de mitjanit" és encara més evident, sinó perquè la majoria d’ocells es troben en plena reproducció. Hi arriben a primers de juny, crien aprofitant el "boom" d’aliment fruit de l’allargament de les hores de llum i les temperatures més suaus (si se’n poden dir "suaus", vista la nostra experiència) i fugen d’aquestes latituds un cop els pollets ja volen, que sol ser a finals de juliol o màxim primers d’agost. Malgrat tot, estàvem de sort, de molta sort. No havíem vist algunes espècies que esperàvem trobar-hi com l’alosa banyuda, el repicataons de Lapònia o el corriol pit-roig, però si que ocells que només s’observen aquí en tot Europa, com l’éider reial, l’éider de Steller, la calàbria de bec blanc, el somorgollaire de Brunnich, el grifó, la gavina polar i altres espècies nòrdiques com el passerell carpó-blanc, el passerell bec-groc, el somorgollaire de Brunnich d’ala blanca, el paràsit cuallarg i cuapunxegut, l’ànec glacial, l’àguila marina, frarets, fulmars, milers de becs de serra i un munt d’altres ocells marins, aquàtics i limícoles, apareixen al llarg del recorregut pel litoral de Varanger i rodalies, un veritable espectacle. Tot plegat entre llums a plena nit i paisatges immensos i deserts. Poca gent, molt poca. Molts ocells marins. Algunes foques. També marsopes a l’horitzó, interrompudes per estols d’ànecs marins, estols de paràsits en pas, mascarells i sobretot àlcids. Comencem a ser conscients que estem en un lloc extraordinari. És com la fi del nostre estimat continent europeu.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix:

Rens (Rangifer tarandus) a la tundra
Sit blanc (Pletrophenax nivalis)
Piula gola-roja (Anthus cervinus)
Mercè i Ponç abrigats a Varanger
Poblet pescador de Vardo
Gavinot (Larus marinus)



28 de juliol, Illa de Hornoya, davant la costa de Vardo
El festival de milers d’ocells arriba al seu clímax. En Ponç obre uns ulls com dues pomes. La mare l’abriga, mentre jo m’aturo un moment per observar-lo. Para l’orella malgrat el vent potent i glacial, esperant entendre què diuen totes aquelles gavinetes de tres dits en el seus esclats de cants, simfonies inacabables pròpies de l’efervescència de les colònies d’ocells marins. Diuen "kittiwake, kittiwake", sense parar. Contempla l’anar i venir atrafegat dels frarets, enfeinats a carretejar peixos cap al cau ple de pollets. S’espanta davant un paràsit amenaçador, i davant d’un xatrac massa valent que ens fa fora del seu territori. Fa un pas endavant per agafar una ploma caiguda d’un gavot, però recula ràpid davant la ferotge mirada d’un corb marí que encara cova. No entén què passa. Mai ha vist res igual. Jo em penso que tampoc no he vist res igual, abans. Havia vist colònies a Shetland, a Escòcia, a la Bretanya, a Cornualles, a les Sept Illes, però mai cap de tan densa, i amb tanta varietat específica com aquesta de l’illa de Hornoya, davant la costa del poble de referència del fiord, la localitat pesquera de Vardo.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix:
Fraret (Fratercula arctica)
Calàbria de bec blanc (Gavia adamsii)
Becs de serra grossos (Mergus merganser)
Grups enormes d’ànecs marins arreu
Rens i làrids a les platges de Berlevag
Ànec glacial (Clamgula hyemalis)
Gavineta de tres dits (Rissa tridactyla)
Colònia impressionant de gavinetes, Berlevag
Somorgollaire (Uria aalge)
Ponç i Ponç passejant per Hornoya
Gavinot entre gavinetes de tres dits
Somorgollaire de Brunnich (Uria lomvia) i corb marí emplomallat (P. aristotelis)


30 de juliol, muntanyes de Berlevag

Ahir vàrem arribar-nos a Hamninberg, una mica més al nord encara de Vardo. Això si que ja l’absolut "cul del món" (bé, d’Europa!). Per accedir-hi cal circular per una carretereta sinuosa i estreta, com la que va del Mas de Rabassers fins al Far de la punta de Cap de Creus. I amb un paisatge similar, ple de rocs, plegaments, platges de còdols arrodonits de diferents mides, colors i formes, carenes que moren a mar, paisatge selenita. Però amb temperatures lleugerament diferents dels 30 ºC que m’ha dit l’avi que hi havia a Girona quan l’he trucat. Aquí hi ha neu arran de platja, en alguns sectors!


Si el fiord de Varanger ja és impressionant, les muntanyes de l’interior d’aquest enorme istme, arrodonides i envellides després d’anys d’erosió, encara ho són més. Aquí la solitud és màxima. La neu encara llueix a molts vessants, i fa més lluminosa encara la "nit" boreal. Tenim sensació d’aïllament del món, amb la Mercè. En Ponç ja dorm, plàcidament, dins el seu llit del darrera de la motorhome. Hem hagut d’encendre la calefacció de nou, perquè fa una fred que pela. Una daurada xiscla incessantment. Un ermini en pelatge d’estiu acaba de creuar per sota mateix de la caravana, potser empès per l’olor de la sopa que hem fet per sopar, primer en Ponç, ara nosaltres. Fa poca estona hem vist una màgica guineu àrtica; em feia molta il·lusió veure’n una. Quina meravella d’animal! A l’hivern, amb el pelatge tot blanc deu ser encara més sensacional. Em costa imaginar-la per aquests rodals, ja deserts i escassos en aliment al mes de juliol...què deu fer, tota sola en una extensa catifa de neu i amb els lemmings amagats sota terra?
Els líquens i altres plantes nanes i diminutes poblen el tapís del sòl, humit als indrets planers, més rocallós als vessants amb major pendent. En alguns punts els líquens es converteixen en molses acolorides, toves i suaus. Quan jugàvem fa una estona, en Ponç tenia por de caure-hi a sobre, confonent-les amb roques. Però quan ha descobert que eren com coixins, s’hi rebolcava a cor què vols... Era com un nen jugant el llom tou de peluix d’en Platero, que semblava fet tot de cotó... Ara, a l’horitzó, un ramat de centenars de rens pastura calmadament. Quina serenitat, quina placidesa, quina immensitat de paisatge. La tundra àrtica és dura i corprenedora, però alhora calmosa i amable des d’un lloc confortable estant.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix:

Hamningberg, nord de Varanger
Estructures per l’assecatge de peix, Varanger
Tornant de Hamningberg, nord de Varanger
Bolets a la tundra de Berlevag
Paràsit cua-punxegut (Stercorarius parasiticus)
Daurada grossa (Pluvialis apricaria)
Líquens i molses de la tundra àrtica
Passerell bec-groc (Carduelis flavirostris)


31 de juliol, Utjoki, frontera finesa i noruega
Estem fent un repòs merescut una mica més al sud, on els arbres comencen a poblar els paisatges nòrdics. Per indicació de gent diversa, ens aturem a dinar en un lloc molt recomanable, no només per la gastronomia (deliciosa sopa de salmó i carn de ren) sinó perquè davant els vidres de la bonica panoràmica que se’ns obre al davant hi tenim una menjadora, freqüentada per tota mena de bèsties alades que mai abans havia vist, entre les que cal destacar el passerell carpó blanc i el pinsà dels pins, a més de mallerengues diverses, passerell gola-negre, pinsà mec, pinsà borroner, etc. En Ponç se’ls mira i va dient "menja, mallerenga, menja!". I mentrestant, quan surt un minut escàs a fora, esquiva mosquits i s’abriga amb la bufanda, sense evitar caure en la temptació d’unes patates fregides seductores per un nen, el paladar del qual encara no sap degustar la carn de ren i el gustós salmó. Ahir vàrem tenir també la immensa sort de veure un mussol esparverenc creuant per davant nostre, en vol crepuscular.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix:
Zona frontera russo-finesa-noruega, Kirkeness
Tana Bru, frontera noruego-finesa
Pinsà dels pins (Pinicola enucleator)
Pinsà mec (Fringilla montifringilla)
Passerell gola-negre (Carduelis flammea)
Comprant a Finlàndia, més barat que Noruega
Tala d’arbres; taigà, Artic Museum, Roveniemi
Mercè i Ponç ben a prop d’un banyut ren


1 d’agost, Ivaara, al sud-est de Kuusamo
Som a la taigà. L’Àrtic ja queda més lluny, però encara estem, pels pèls, dins el Cercle Polar Àrtic. A l’est, veig perfectament la frontera russa, a uns 2 o 3 quilòmetres, entre turons suaus, densament poblats d’avets i pins, només interromputs per bedolls i trèmols i, especialment per llacs. Infinits llacs petits i grossos, llargaruts i estrets. Llacs arreu, com gotes de rosada irregulars sobre l’herba fresca de la matinada.
Hem fet prop de 2000 kms des que vàrem llogar la motorhome a Rovaniemi (el famós poble del Pare Noel, del qual n’han tret un rendiment econòmico-turístic impressionant, amb uns muntatges per als nens –i pares!- espantosament comercials). Rovaniemi està just al límit del Cercle Polar Àrtic i actualment té poc més interès que el museu de l’Àrtic i un paisatge agradable a l’entorn, ja que hi conflueixen llacs i rius de certa entitat. Abans era un punt neuràlgic, clau per al comerç de fusta, llenya i caça. Ara, tot turístic: oferta hotelera per gaudir de la neu a l’hivern, activitat de mushing amb huskies i trineus, passar una nit en iglú i, sobretot, omnipresent, el "coi" de Pare Noel amb un grapat d’esgotats rens estirant aquest personatge carregat de regals per a tothom...
Hem fugit de Rovaniemi cap a l’est. De fet, des de Rovaniemi vàrem anar directes cap al nord, passant per Ivalo, Inari i entrant a Noruega per Tana Bru, fins a Varanger. D’allà, hem baixat per la frontera russa fins a Kuusamo, on som ara. Hi hem vingut a buscar óssos (demà farem l’espera en una cabana al bosc) però també ocells forestals com la cotxa cuablava. Hi ha mosquits arreu. Milers. És acollonant i espantós, però ben tapats i amb una xarxa antimosquits sota el barret, és prou suportable. Ja hem vist el gaig siberià, molt confiat, en una menjadora que estava buida, però on hem posat menjar cap a les 12 de la nit. A les 2 de la matinada, encara amb molta llum, ja els teníem a 3 metres del nostre "llit" (els espiàvem des de la finestra de la caravana; de fet, no sé qui espiava a qui, perquè són més "putes que les garses", els gaigs siberians!).


D'esquerra a dreta i de dalt a baix:
Gaig siberià (Perisoreus infaustus)
Picot garser gros (Dendrocopos major)
Orquídea i xixella (Columba oenas)
La taigà russo-finesa des d’Iivaara
Papallona ocel·lada (Inachis io)
Molsa del sotabosc de la taigà
Cotxa cuablava, femella (Tarsiger cyanurus)



3 de la matinada
Torno del capdamunt del turó d’Iivaara. Quina meravella de lloc! Rússia als peus, milers de llacs arreu, que t’envolten i et fan sentir petit petit. La Mercè encara dorm i en Ponç arrapat a ella, agafant-li els cabells com sempre quan té fred o se sent insegur.
Tothom diu que veure la cotxa cuablava al mes d’agost és impossible. És un ocell de la taigà siberiana i només unes poques parelles crien a l’est de Finlàndia. Solen cantar al mes de juny, a les 2 de la matinada, els mascles, en algun lloc perdut dels turons forestals de la immensa taigà. He marxat a les 2 de la matinada, he pujat al cim, on el sol lluïa rogenc i encès, entre núvols veloços al ritme d’un fort vent fredíssim. He vist només dues espècies d’ocells en una hora de dura caminada. Un pinsà i, increïblement, una cotxa cuablava, femella, que m’ha vingut a saludar i a donar el bon dia. Quina sort! Ara dormiré una estona més, satisfet d’aquesta horeta entre mosquits, avets, trèmols i l’agraïda cotxa cuablava. Sincerament, m’he aixecat a les 2 de la matinada absolutament escèptic amb la remotíssima possibilitat de veure aquest preuat ocell, tan escàs a Europa com bonic i singular.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix:
Esquirol (Sciurus vulgaris)
Ant (Alces alces)
Dos óssos bruns (Ursus arctos)
Mascle adult d’ós bru (Ursus arctos)
Un llac darrera l’altre, Rovaniemi
Sanvolinna, sud-est de Finlàndia
Cigne cantaire (C.cygnus), Parikkala, sud-est de Finlàndia
Arribada al port de Tallin, Estònia
Passejant per Tallin, Estònia
Guilles àrtiques en venda al mercat de Helsinki
"Moi moi" (adéu en finès), trenet de Tallin
"Moi moi". Foca grisa, Helsinki

2 d’agost, al nord-est de Kuusamo; barraca de fusta, frontera amb Rússia

És increïble com un nen de 21 mesos pot fer tanta bondat! Li hem estat dient tantes vegades que ara havia de callar molt i estar en silenci perquè potser veuríem óssos que, al final, em penso que s’ha adonat de la importància de parlar fluix i no cridar, malgrat haver-hi tantes coses per veure i explicar-nos. Portem dues hores tancats a la barraca de fusta, amb pocs mosquits de moment i una fred per ara raonable. En Ponç continua silenciós. Ell ja ha sopat. Estem expectants. Ja hem vist un ós, però llunyà i només uns moments. Crec que ens ha sentit i ha fugit. Ara es tracta de no fer fressa. Demà, de matinada i sortint del bosc, serà ben al contrari. Haurem de fer molta fressa durant el quilòmetre que ens separa del cotxe, perquè els óssos, si hi són, sàpiguen que som allà i fugin de nosaltres, ja que no estarem protegits per una cabana de fusta. Ara, però, cal tenir paciència i esperar. Al davant nostre, la taiga immensa interrompuda per un petit aiguamoll, on periòdicament es deixa carn de ren perquè óssos i altres bèsties vagin a alimentar-se si tenen ganes. A veure si tenim sort i en veiem més.


1 de la matinada
Ja no fa sol directe, ara. Hem baixat molt de latitud i som uns dies més tard, ja. Però hi ha molta llum, encara. Estem veient óssos constantment. Anar i venir de 5 exemplars diferents, en alguna ocasió 3 de junts. Un espectacle impressionant. Indescriptible. Cal viure-ho! Quin animal tan únic. Que immens! Com pot ser que es permeti encara que es caci aquesta bèstia, aquesta meravella dels nostres boscos?
En Ponç, abans de caure rendit de son, pobre, encara els ha pogut gaudir una estona. Caminant pel bosc, com els senyors absoluts del seu reialme extens i inacabable dels boscos boreals. Anys enrere, penso, també a casa nostra devíem poder gaudir d’un espectacle així. Hem de fer possible que tornin a poblar els Pirineus de cap a cap. La Garrotxa, l’Albera, el Cadí... les Gavarres, fins i tot! I el mateix els llops, com el que acabem de veure durant uns pocs i breus segons, creuant davant nostre, lluny...També hem vist molts rens. I molts esquirols. I un ant. I molts ocells. Quants bimbos que estem fent! (també hem vist altres ocells petits com el mosquiter boreal, trencapinyes bec-gros, trencapinyes d’ala-blanca, repicatalons rústic, repicatalons petit, etc.). Això és un paradís perdut de la gran (i petita) fauna europea.

6 d’agost, Tallin, Estònia
Des de l’atrafegat, però "escandinavament ordenat" port d’Helsinki, hem agafat un ferry que ens ha dut fins a Tallin, capital d’Estònia. Escric això des del ferry estant, contemplant aquest munt d’illes esfilagarsades, aquest arxipèlag. Des de l’avió, a l’anada m’hi vaig fixar. Són milers de porcions de terra, aleatòriament disposades obre el Bàltic, com s’hi es tractés de radiografies que mostren centenars de carpians i metacarpians, tarsos i metatarsos, fracturats i trencats, esparracats i desordenats...Impressionant els capricis de la Natura!
Tallin és molt diferent del que hem vist anteriorment. El casc antic és amable, net, endreçat. Ple de cases velles restaurades i palauets, coronats per llargaruts campanars on en Ponç busca les campanes infructuosament "on són les campanes"?. Nombroses turistes, molt nombrosos; disseminats arreu dels carrers i carrerons empedrats per llambordes molt similars a les del nostre Barri Vell gironí. És bonic pensar com devia ser aquesta república soviètica abans del 1989. Segur que ha canviat molt la vida de tothom, especialment amb l’obertura al creixent turisme. Es denota que la gent hi viu bé. Fins i tot m’atreviria a dir que massa bé, donada la gran densitat de cotxes de luxe i de personatges d’aspecte rus amb vestimenta de lluïment occidental, joies, etc. probablement, com passa a Rússia, existeix un fort contrast entre aquesta visió que hem tingut d’un barri ric i de persones que s’han espavilat a temps i amb energia, i les gran masses empobrides després del brutal i sobtat règim polític del país. Ens ha agradat molt, però, Tallin. Ens hi haguéssim quedat algun dia més.
Tornem ara cap a Helsinki, on menjarem els peixets "herring" fregits que hem vist a l’anada al port abans de marxar sud enllà, cap al mediterrani ja enyorat. Assaborim aquests darrers dies per les ciutats bàltiques, recordant els moments viscuts entre óssos a la taigà, entre ocells marins i paisatges immensos i glacials al nord. Mirem en Ponç amb la Mercè. Se’l veu feliç jugant amb nens finesos i russos als jocs infantils del ferry. Com que no els entén, ens mira. I, com fa sempre quan no entén algú que parla alguna altra llengua estranya; els imita i ens mira, somrient, tot dient "bla bla bla i bla i bla"...

Normativa sobre caça a Catalunya

Excel·lent recull d'en Jordi Cerdeira en la seva pàgina web. Consulteu-lo clicant aquí.

Més cigonyes blanques (Ciconica ciconia)

Dos exemplars a Vilobí d'Onyar i mínim d'una trentena a Santa Coloma de Farners el 25-08-08.

Observador: Alfons Delgado-Garcia

La pitjor època de cria dels darrers anys pels ocells de Catalunya.

Nota de premsa


Institut Català d'Ornitologia; Barcelona, 21 d'agost de 2008.



La pitjor època de cria dels darrers anys pels ocells de Catalunya.




  • L'èxit reproductor de 2008 ha estat el més baix dels darrers 10 anys.
  • En un 73% de les espècies, el nombre de joves ha estat el menor enregistrat fins ara.
  • En espècies tan comunes com el tallarol de casquet, es calcula que enguany podrien haver envolat prop de 400.000 joves menys que de mitjana.
  • La sequera existent a principis de primavera i les intenses pluges que van caure en plena època de cria semblen ser els principals responsables d'aquest daltabaix reproductiu.


El programa SYLVIA és un projecte de seguiment basat en l'anellament científic d'ocells que té com a objectiu principal determinar els paràmetres demogràfics dels ocells més comuns de Catalunya i estudiar-ne la seva evolució al llarg del temps. Dos dels paràmetres avaluats per aquest projecte de monitoratge són la productivitat (el nombre de joves que neixen cada any) i l'èxit reproductor (el nombre total de joves nascuts dividit pel nombre total d'adults).



Les dades de les més de 60 estacions de seguiment SYLVIA que hi ha a Catalunya han constatat que aquest any ha estat el pitjor per a la cria de bon nombre dels ocells més comuns de Catalunya (Figura 1). Els índexs globals de productivitat i èxit reproductor de 2008, calculats en base a les dades de més de 50 espècies de passeriformes, són els més baixos dels darrers 10 anys.





El nombre conjunt de joves detectat enguany és un 40% inferior a la mitjana i l'èxit reproductor un 25% més baix. La davallada ha estat tan generalitzada que un 73% de les espècies estudiades ha assolit enguany el seu mínim de productivitat. En la merla i el rossinyol, dos dels ocells més comuns del país, la davallada en el nombre de joves és propera al 50%, mentre que en el tallarol de casquet arriba fins al 75%. Per aquesta darrera espècie, amb una població catalana estimada al voltant del mig milió de parelles, es calcula que durant el 2008 podrien haver envolat prop de 400.000 joves menys que de mitjana.



El principal responsable d'aquest daltabaix en la cria sembla ser el peculiar règim pluviomètric que ha patit Catalunya durant el darrer any: amb una tardor i hivern molt secs però amb pluges molt més freqüents i intenses del normal entre maig i juliol. La sequera existent a principis de primavera sense dubte va afectar molt negativament la disponibilitat d'insectes, l'aliment principal de bon nombre d'espècies durant l'època de cria. I a aquest factor, ja de per sí molt negatiu per la cria dels ocells, s'hi va sumar molt probablement la pèrdua directe de niuades causada per les pluges caigudes, sovint en forma de ruixats i tempestes, en plena època de nidificació.







Si bé la cria ha estat molt dolenta en general, encara ho ha estat més entre les espècies migradores de llarga distància (Figura 2). Aquestes espècies crien més tard que les que passen tot l'any a Catalunya i probablement es van veure més afectades pels ruixats de finals de primavera i principis d'estiu, just el moment àlgid del seu període de cria.




El programa SYLVIA és un projecte desenvolupat per l'Institut Català d'Ornitologia en conveni amb el departament de Medi Ambient i Habitatge i l'Obra Social de Caixa Catalunya




Aquest projecte es desenvolupa gràcies a la col·laboració dels següents organismes i entitats: Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, Obra Social de Caixa Catalunya, Diputació de Barcelona, Jordi Giró, Museu de Ciències Naturals de Barcelona, Parc de Collserola, Consorci per a la Protecció i Gestió dels Espais Naturals del Delta del Llobregat, Parc Serralada Litoral, Espai Natural de Sebes, Ajuntament de Terrassa, Ajuntament de Salt, Ajuntament de Celrà, Ajuntament de Banyoles, Ajuntament d'Abrera, Consorci de les Gavarres, Consorci de l'Estany d'Ivars i Vila-sana, Oficina de Especies Migratorias, SEO/BirdLife, EGRELL, Galanthus, ADN, DEPANA, Ministeri d'Agricultura i Patrimoni Natural del Govern d'Andorra.




Per més informació:



Oriol Clarabuch (coordinador del projecte SYLVIA, ICO): Tel. 638066646/934587893



Nota de premsa en pdf de bona resolució: http://www.ornitologia.org/noticies/np010808.pdf


Sobre el projecte SYLVIA: http://www.sioc.cat/sylvia.php


Els programes de seguiment d'ocells: http://www.sioc.cat/


 

divendres, 22 d’agost de 2008

Gaig blau (Coracias garrulus) a Campllong

Un exemplar entre Campllong i la riera Seca.

Key words: Eurasian Roller, Coracias garrulus, Campllong, Girona

Observador: Alfons Delgado-Garcia

Sabem reconèixer i respectar el que tenim?




Visito sovint l'Estany de Sils, en primer lloc perquè m'agrada passejar-hi, ho faig des de fa molts anys i trobo que és un dels millors indrets de la comarca per caminar tranquil·lament i gaudir de les sensacions que la Natura aporta als qui saben respectar-la. Un amic, ornitòleg anglès que viu a Girona, em comentà en una ocasió que visitar l'Estany i observar la fauna de l'indret li aporta una tranquil·litat i una sensació de relaxació que no troba en altres espais naturals que visita. L'Estany és una illa de Natura, una promesa de vida envoltada per paviment, asfalt i metall. Probablement sigui el fet de trobar aquest petit miracle verd i ocre en mig d'un territori tan degradat el que faci que visitar-lo ens aporti tantes sensacions positives.




Les meves visites a l'Estany acostumen a ser en hores en que difícilment hi trobo gaire més gent. Els seguiments de fauna que duc a terme fan que les millors hores per espiar als éssers animats que sobreviuen a la zona siguin a primera hora del matí o a darrera hora de la tarda, sobretot en aquesta època, durant l'estiu, quan la calor fa que la fauna pròpia i la que està de pas s'aturi amb les darreres llums per tal de sadollar la sed acumulada durant la jornada.


En ocasions, però, les meves visites no tenen res a veure amb seguiments ni estan premeditades. Tinc necessitat de descansar la vista en un paisatge amable i no hi ha millor lloc que aquest per fer-ho. També és freqüent que amics, familiars o coneguts em demanin que els acompanyi i que els faci de guia de visita ambulant, cosa que faig de molt bon grat. Però és llavors quan les coincidències amb altres visitants són més probables. N'hi ha molts que visiten l'Estany amb tot el respecte que aquest espai i la resta d'usuaris es mereixen, però, malauradament, la majoria de vegades no és així. No hi ha cap mena de patró en aquesta mena de comportament, ho he vist fer a gent de totes les edats i condicions, des d'ornitòlegs poc respectuosos fins a mainada acompanyada pels seus pares.


Tothom de Sils, no només els que tenen responsabilitats en la gestió, han de ser conscients que l'Estany és un espai propi, una propietat de la que tothom n'és usufructuari sempre que se'l respecti. Tothom ha de procurar per l'espai i ha d'exigir als que en tenen responsabilitat però també als que en fan ús.


Per aquest motiu, i amb tot la humilitat de la que soc capaç, m'agradaria demanar que entre tots procuréssim fer un ús adequat de l'espai i ajudéssim a preservar-lo. Cal canviar l'actitud de molta gent envers l'Estany, i tothom, des de les diferents administracions i fins a les empreses d'hosteleria i turisme i la població en general tenim el dret i el deure de fer saber que allò que és nostre o volem conservar de la millor manera possible, per a gaudi de tots.




  • L'Estany és un espai natural, no és un parc temàtic ni un jardí, per tant s'han d'evitar pertorbacions a la fauna i a la flora. Evitem sorolls i crits i mostrem respecte envers l'entorn i a les persones.


  • S'han de respectar els senyals i indicacions. Si un camí és prohibit el pas a vianants és per algun motiu, la majoria de vegades per evitar molèsties a la fauna resident, que, malgrat no la veiem, es troba amagada en la vegetació.


  • No hem de desviar-nos dels itineraris marcats, i sobretot no ens hem d'acostar als espais inundats, no hem de traspassar tanques i no hem de pujar al talús. Aquest comportament malmet la vegetació i provoca molèsties a la fauna.


  • Per observar la fauna no hi ha res millor que fer-ho des de l'interior dels aguaits, no hem de pujar al talús ni hem de col·locar-nos davant els aguaits.


  • Els gossos han d'anar sempre lligats, mai sense fermar. Un gos lliure és un depredador molest i així és percebut per la fauna i per la resta dels visitants.


  • Pels camins que envolten la llacuna principal i per la pista a la dreta de la sèquia és prohibida la circulació en vehicles motoritzats, excepte els que estiguin expressament autoritzats.


  • Qualsevol desperfecte en el mobiliari de l'espai o qualsevol infracció observada ha de ser posada en coneixement de les autoritats competents de manera immediata. Les bretolades no hi tenen cabuda i han de ser denunciades.


  • La brutícia a l'Estany és brutícia a casa nostra.

Entre tots, i amb el recolzament imprescindible de la gent de Sils, aconseguirem que l'Estany cada cop més sigui reconegut com un espai natural emblemàtic i admirat arreu, alhora que en podrem gaudir més i millor.

dijous, 21 d’agost de 2008

Espai d'Interès Natural: riera de Santa Coloma



El tram final de la riera de Santa Coloma es troba inclós dins l'Espai d'Interès Natural on també es troba l'estany de Sils i els turons de Maçanet. Té una extensió total de 56 ha, repartides entre els municipis de Riudarenes, Maçanet de la Selva, Massanes i Fogars de Tordera. En aquest espai són destacables els boscos de ribera, especialment les vernedes i les freixenedes, que presenten un estat de conservació acceptable.


La riera de Santa Coloma, de règim hidrològic mediterrani, forma en aquest tram esmentat alguns meandres i rep l’aportació d’aigües de la riera de l’Esparra, de la de Massanes i de la riera del Vilarràs, així com de la sèquia de Sils. El llit de la riera és de natura sorrenca, inestable i molt variable morfològicament a causa de les constants avingudes periòdiques a la que es veu sotmès.
Les comunitats vegetals de ribera han estat el valor principal pel qual s’ha inclòs aquest espais dins el PEIN. Hi trobem salzedes (Saponario-Salicetum purpurae) i el canyissar comú (Typho-Schoenoplecteum glauci). A les vores de l’aigua hi és present la gatelleda (Carici-Salicetum catalaunicae), i ja més allunyades de la primera línia d’aigua i trobem l’omeda amb mill (Lithospermo-Ulmetum minoris) i la verneda amb consolda (Lamio-Alnetum glutinosae), comunitat pròpia de la muntanya mitjana plujosa però que a la Selva és el bosc de ribera més freqüent.


La majoria d’aquestes comunitats vegetals es troben degradades a causa de l'acció humana, i en molts indrets han estat substituïdes per plantacions d’espècies foranies com el plàtan (Platanus hybrida), la robínia (Robinia pseudacacia) o els pollancres (Populus sp.).
La fauna més característica d’aquest indret està relacionada amb el medi aquàtic. Els amfibis i rèptils són especialment importants, en concret la reineta i la tortuga d’estany, que tenen a la zona poblacions destacables, i fins i tot s’han detectat alguns exemplars de tortuga de rierol (Mauremys leprosa).

Fotografia de Xavier Romera.

dimecres, 20 d’agost de 2008

Migració de tardor

Un estol d'unes 46 cigonyes blanques (Ciconia ciconia) i dues àguiles marcenques (Circaetus gallicus) en una tèrmica al pla de Salt, el dia 20-08-08.

Observadors: Alfons Delgado-Garcia, Maite Garrigós

Falcó de la reina (Falco eleonorae)

Informació aquí.

dilluns, 18 d’agost de 2008

Observacions ornitològiques 17-08-08

Bernat pescaire (Ardea cinerea), mínim 6 ex.
Agró blanc (Casmerodius albus), mínim 2 ex.
Martinet blanc (Egretta garzetta), mínim 4 ex.
Blauet (Alcedo atthis), mínim 1 ex.
Abellerol (Merops apiaster), més de 20 ex.
Xivita (Tringa ochropus), 4 ex.
Ànec collverd (Anas platyrhynchos), un centenar aproximadament
Cabusset (Tachybaptus ruficollis), observat un sol exemplar juvenil
Rascló (Rallus aquaticus), 2 ex. sentits entre el canyís
Cigonya blanca (Ciconia ciconia), 1 ex.
Tórtora de bosc (Streptopelia turtur), mitja dotzena d'ex., probablement fugitius dels caçadors, al igual que els tudons (Columba palumbus)
Cornella (Corvus corone), mínim 4 ex.
Polla d'aigua (Gallinula chloropus), mínim 4 ex.

El tancat dels cavalls es troba totalment sec, totes les espècies aquàtiques es concentren a la sèquia i sobretot a la llacuna permanent. Hi ha petites concentracions d'hirundínids (orenetes), pardal comuns (Passer domesticus) i estornells (Sturnus sp.). S'observen petits grups de pàrids (mallerengues), de fringílids (C. carduelis i S. serinus), i de mosquiters comuns (Phylloscopus collybita). Presència evident de pícids (picots).

Observadors: Alfons Delgado-Garcia, Maite Garrigós i Núria Ribas

Informació corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis)

Des del Servei de Protecció de la Fauna, Flora i Animals de Companyia estem efectuant diferents capes de distribució de les espècies protegides i amenaçades de Catalunya en format Miramon. Aquests mapes serveixen per després detectar punts importants a tenir en compte quan algun promotor vol fer alguna cosa en algun lloc i que tothom estigui assabentat de les zones d'importància del país per a la fauna.Estic recollint informació sobre la dispersió postnupcial del corbmarí emplomallat a Catalunya. En concret, més enllà dels indrets de reproducció, que ja coneixem bastant bé, el que interessa ara és quantificar i cartografiar aquells punts que acullen concentracions de corbmarins en aquesta època.
L'objectiu és fer una capa sig amb aquesta mena d'informació que sigui de tipus quantitatiu, però en ordres de magnitud, és a dir, 0-10, 10-50, 50-100, 100-500 etc... i si l'espècie és regular o només irregular a la zona en qüestió.
Per aquest motiu, si durant el mes d'agost i fins la primera quinzena de setembre observeu grups de corbmarins emplomallats o exemplars aïllats en qualsevol indret de la costa catalana, us pregaria que m'enviessiu les dades que obtingueu amb el lloc precís (si és possible) i quantitat aproximada d?exemplars a la meva adreça de la feina: rgutierrez@gencat.cat .Tota la col·laboració serà agraïda. Una formula interessant i ràpida és enviar un placemark del programa gratuït google earth (*.kmz), que ja porta associades les coordenades de l'indret i que es pot enviar ràpid via e-mail clicant el botó dret des del programa i seleccionant un destinatari d'e-mail.
Penseu que la ZEPA Litoral del Baix Empordà es va poder declarar en base a la presència reproductora d'aquesta espècie, pel que no estem parlant de qualsevol
cosa i realment disposar d'aquest coneixement té el seu interès i una suma de petites dades poden aconseguir crear una imatge conjunta prou rellevant.Igual que es protegeixen les zones de cria, també té interès la protecció de les zones de dispersió més rellevants.
Moltes gràcies pel vostre interès.
Ricard Gutiérrez

Butlletí Naturalista febrer-març 2008

Cliqueu aquí.

Concurs de fotografia

Cliqueu sobre la imatge.


Cigonya blanca (Ciconia ciconia)


Un exemplar el 17-08.

Observadors: Alfons Delgado, Maite Garrigós, Núria Ribas


diumenge, 17 d’agost de 2008

Cigonya blanca (Ciconia ciconia)

Un exemplar el 17-08 al costat de l'esglèsia. Després remonta el vol.

Observadors: Alfons Delgado, Maite Garrigós, Núria Ribas

dijous, 14 d’agost de 2008

El cames llargues (Himantopus himantopus) nidifica a Sils?

El dia 1 d'agost en David Butterfield va observar cinc exemplars de cames llargues, tres dels quals eren joves de l'any. Tot i que és possible que només es tracti d'un grup d'ocells en migració procedent de territoris de nidificació propers, en David comenta que no descarta que s'hagin reproduït a la zona.
Aquesta espècie és un reproductor irregular a la zona (darreres dades de l'any 2006), tot i que és força freqüent durant els dos passos migratoris.
Fotografia: Xavier Romera

Mitja veda






La mitja veda és un curt període de caça que s'obra i es tanca en ple estiu, quan més oprimeix la canícula. Teòricament, les espècies objectes de caça durant aquest període de temps són poques, i varien poc d'una temporada a l'altra. Les tres protagonistes principals són la guatlla, la tórtora vulgar i el tudó. Les dues primeres són espècies migradores que estan patint un regressió constant i cada temporada són més escasses.

Aquesta any, a més, la temporada de nidificació s'ha perllongat més a causa de les pluges, provocant que a aquestes alçades de l'estiu encara hi hagin espècies amb polls que no volen o que encara són dèbils per fugir.

I diguem teòricament perquè la realitat és ben diferent. Pocs són els caçadors que respecten aquestes restriccions i no s'estan de disparar al primer animal que se'ls posa a tret, sigui espècie cinegètica o no, o estigui o no protegida. Evidentment, qualsevol perdiu, conill o llebre té molts números de caure sota els ploms si durant els darrers caps de setmana d'agost es creua amb aquests escopetaires.

Explicava el caçador i escriptor Miguel Delibes, en un dels seus meravellosos llibres de caça, que a ell l'havien arribat a insultar per no disparar sobre una llebre durant una cacera de guatlles.
De caçadors com aquest apassionat de la natura n'hi ha pocs, us ho podran explicar a qualsevol centre de recuperació de fauna salvatge, que s'omplen de "pacients" durant aquests dies. Aligots, esparvers, ducs, pigots i multitud d'espècies més tant d'aus com de mamífers arriben per desenes a aquests centres. En la majoria de casos aquests animals no superen les ferides i fractures i acaben morint, i en el millor dels casos es converteixen en éssers mutilats i tristos
condemnats a viure en un petit tancat. Heu vist mai una àguila daurada, un espectacular ocell de més de dos metres d'envergadura, tancada en una gàbia d'uns pocs metres quadrats, sense una pota, sense ales o sense ulls per les ferides d'un tret? Us puc assegurar que és una visió lamentable.

Malauradament aquests dies de mitja veda coincideixen amb un dels fenòmens faunístics més espectaculars dels que es poden encara observar a les nostres contrades: la migració postnupcial. Des de finals de juliol i fins ben entrat el novembre, centenars de milers d'ocells sobrevolen els nostres caps en direcció sud, camí dels seus territoris d'hivernada. Des de la diminuta tallareta fins a les grans grues, tots segueixen el mateix recorregut que han fet els seus predecessors des de fa milions d'anys.

Aligots vespers, milans i arpelles són dels primers rapinyaires que inicien aquest llarguíssim camí mil·lenari com si d'una peregrinació es tractés. Malauradament, comencen el seu difícil periple just quan també comença la mal anomenada mitja veda. És evident que alguns escopetaires amb mono de pólvora i el dit lleuger no s'ho pensen dos cops si veuen creuar un d'aquests formidables ocells. Al raonament ignorant de que aquestes espècies són competidores directes s'uneix un altre raonament encara més estúpid que els fa creure que aquests animals han estat deixats anar per conservacionistes i administracions, de la mateixa manera que ens volen fer creure que ells són els primers amants de la Natura (o que sempre recullen els cartuxos i no els deixen allà on cauen).

Cal que siguin els propis i autèntics caçadors els que denunciïn i acabin amb aquests actes delictius, i cal que les administracions competents i tots plegats ens plantegen la conveniència d'aquest curt però sagnant període de caça que significa la mitja veda. Caldria preguntar-se perquè el Departament de Medi Ambient es tan permisiu amb la pràctica cinegètica i perquè cedeix tant davant el col·lectiu dels caçadors. Rercordar que aquest departament està en mans dels autoanomenats d'esquerres i ecologistes de debò (??).

Potser ens caldria a tots llegir més a Delibes.


Fotografies: Xavier Romera



--
Enviat per Alfons a La Natura a la comarca de la Selva el 8/14/2008 05:36:00 AM


--
http://natura-selva.blogspot.com/

http://estanydesils.blogspot.com/

Mitja veda



La mitja veda és un curt període de caça que s’obra i es tanca en ple estiu, quan més oprimeix la canícula. Teòricament, les espècies objectes de caça durant aquest període de temps són poques, i varien poc d’una temporada a l’altra. Les tres protagonistes principals són la guatlla, la tórtora vulgar i el tudó. Les dues primeres són espècies migradores que estan patint un regressió constant i cada temporada són més escasses.

Aquesta any, a més, la temporada de nidificació s'ha perllongat més a causa de les pluges, provocant que a aquestes alçades de l'estiu encara hi hagin espècies amb polls que no volen o que encara són dèbils per fugir.

I diguem teòricament perquè la realitat és ben diferent. Pocs són els caçadors que respecten aquestes restriccions i no s’estan de disparar al primer animal que se’ls posa a tret, sigui espècie cinegètica o no, o estigui o no protegida. Evidentment, qualsevol perdiu, conill o llebre té molts números de caure sota els ploms si durant els darrers caps de setmana d’agost es creua amb aquests escopetaires.

Explicava el caçador i escriptor Miguel Delibes, en un dels seus meravellosos llibres de caça, que a ell l’havien arribat a insultar per no disparar sobre una llebre durant una cacera de guatlles.
De caçadors com aquest apassionat de la natura n’hi ha pocs, us ho podran explicar a qualsevol centre de recuperació de fauna salvatge, que s’omplen de "pacients" durant aquests dies. Aligots, esparvers, ducs, pigots i multitud d’espècies més tant d’aus com de mamífers arriben per desenes a aquests centres. En la majoria de casos aquests animals no superen les ferides i fractures i acaben morint, i en el millor dels casos es converteixen en éssers mutilats i tristos
condemnats a viure en un petit tancat. Heu vist mai una àguila daurada, un espectacular ocell de més de dos metres d’envergadura, tancada en una gàbia d’uns pocs metres quadrats, sense una pota, sense ales o sense ulls per les ferides d’un tret? Us puc assegurar que és una visió lamentable.

Malauradament aquests dies de mitja veda coincideixen amb un dels fenòmens faunístics més espectaculars dels que es poden encara observar a les nostres contrades: la migració postnupcial. Des de finals de juliol i fins ben entrat el novembre, centenars de milers d’ocells sobrevolen els nostres caps en direcció sud, camí dels seus territoris d’hivernada. Des de la diminuta tallareta fins a les grans grues, tots segueixen el mateix recorregut que han fet els seus predecessors des de fa milions d’anys.

Aligots vespers, milans i arpelles són dels primers rapinyaires que inicien aquest llarguíssim camí mil·lenari com si d’una peregrinació es tractés. Malauradament, comencen el seu difícil periple just quan també comença la mal anomenada mitja veda. És evident que alguns escopetaires amb mono de pólvora i el dit lleuger no s’ho pensen dos cops si veuen creuar un d’aquests formidables ocells. Al raonament ignorant de que aquestes espècies són competidores directes s’uneix un altre raonament encara més estúpid que els fa creure que aquests animals han estat deixats anar per conservacionistes i administracions, de la mateixa manera que ens volen fer creure que ells són els primers amants de la Natura (o que sempre recullen els cartuxos i no els deixen allà on cauen).

Cal que siguin els propis i autèntics caçadors els que denunciïn i acabin amb aquests actes delictius, i cal que les administracions competents i tots plegats ens plantegen la conveniència d’aquest curt però sagnant període de caça que significa la mitja veda. Caldria preguntar-se perquè el Departament de Medi Ambient es tan permisiu amb la pràctica cinegètica i perquè cedeix tant davant el col·lectiu dels caçadors. Rercordar que aquest departament està en mans dels autoanomenats d'esquerres i ecologistes de debò (??).

Potser ens caldria a tots llegir més a Delibes.


Fotografies: Xavier Romera

La maledicció de la perca del Nil


Recupero un escrit que vaig fer pel Butlletí Naturalista del gener del 2002. El desastre de la introducció d'espècies forànies no és només ecològic, sinó que també, com aquest cas, pot transformar-se en una tragèdia humana de primer ordre (cliqueu als enllaços).
Aprofito la poca o molta popularitat que tenen els blogs per tornar a fer una crida en contra de la compra de perca del Nil, ja no per motius conservacionistes, sinó per motius humanitaris (la línia divisòria és tan fina). Encara se'm posen els pèls de punta en comprovar com arreu encara es ven aquest peix maleït.

http://www.terra.org/articulos/art01230.html

http://odg.cat/documents/enprofunditat/Deute_ecologic/percacastella.pdf

http://www.kaosenlared.net/noticia.php?id_noticia=40861

http://www.nodo50.org/tortuga/article.php3?id_article=6518


........



Espècies invasores: Anem a la peixateria?


L'any 1.954 a algun pescador europeu il·luminat se li va ocórrer que no seria mala idea deixar anar al llac Victòria (Àfrica oriental) uns peixets que havia pescat en un gran riu no gaire llunyà. A aquest simpàtic senyor li agradava molt pescar aquest peix, però no li agradava gaire desplaçar-se als llocs on el podia trobar. Així, doncs, va pensar que seria una bona idea portar els peixos a llocs propers on ell vivia. Després d'ell, tal i com era d'esperar, altres pescadors esportius, tots ells d'origen europeu o nord-americà, van seguir l'exemple i van deixar anar un bon nombre d'aquests peixos a d'altres llacs africans, com ara el Tanganica i el Malawi. Els governs dels països que envolten el Tanganica, com que estaven (i encara ho estan) faltats de divises, van deixar que aquells atontats anessin portant peixos amunt i avall.


L'espècie en qüestió era ni més ni menys que la perca del Nil (Lates niloticus), un peixico depredador que pot assolir els dos metres de longitud i els cent quilos de pes. Aquesta espècie viu en la pràctica totalitat dels grans rius d'Àfrica, però no es trobava present als grans llacs.
Els que sí estaven als llacs eren els cíclids, uns peixos que provenien d'una única espècie però que s'havien diferenciat per tal d'ocupar tots i cadascun dels nínxols ecològics dels llacs (com els pinsans de les Galàpagos però en plan bèstia). Tot això en un procés que va durar desenes de milers d'anys i gràcies als aïllaments ecològics d'aquests llacs. Al llac Victòria s'havien catalogat 500 espècies diferents de cíclids i es creu que van existir moltes més. Totes elles rebien el nom comú de furu per part dels nadius, els quals diuen (fent palesa la saviesa popular) que tots els furus són fills d'un primer furu. Com que els furus no havien vist mai una perca del Nil, quan es trobaven amb una se la miraven i no fugien. Imagineu-vos com va ser de ràpid el que les perques s'engreixessin sobremanera i es reproduïssin com conills.


Les perques van anar guanyant terreny de nord a sud al llac Victòria, un llac d'una extensió semblant a Suïssa. Els investigadors de la zona, també de raça blanca, que deixaven menys divises però que eren més respectuosos, de seguida es van dur les mans al cap: l'any 1.977 les perques representaven l'1% de les captures al llac i els cíclids el 32%; però només sis anys més tard les perques van passar a representar el 70 % de les captures i els cíclids no van assolir ni l'1% !!! Quan els alarmats investigadors van començar a estudiar els efectes d'aquesta reintroducció van descobrir que a la majoria de les zones el 65% de les espècies de cíclids havien desaparegut, en llocs on fins feia pocs anys es pescaven milers de peixos ara amb prou feines es capturaven tres o quatre. Força abans, però, pobles i tribus senceres de pescadors de tradicions mil·lenàries ja havien abandonat les ribes del llac o s'havien quedat sense feina.


La gent de bona fe se'n feia creus de com un simple mamarratxo amb una galleda havia provocat la desaparició del llac tropical més gran del món, fent que l'exemple més notable d'evolució explosiva en vertebrats fins ara coneguda a la Terra quedes en un no res.


I vosaltres us preguntareu, "I a mi què? Què hi podem fer, nosaltres?" Tranquils, ara ve la resposta. O millor aneu-la a buscar. Per tal de trobar-la només us heu d'atansar a una peixateria. Si demaneu a la simpàtica peixatera (o peixater) a quan està el nero, ella us preguntarà: "Quin? El del país o el de fora, rei/na?" Si li contesteu que "el del país" us dirà un preu que pot rondar entre les 3 i 4 mil cuques el quilo. "Osti, què car", pensareu, i inevitablement preguntareu pel de fora. "El de fora val 1.200 el quilo", us respondrà la cachonda de la peixatera, que primer us ha dit el preu del més car per si colava. "Vinga, doncs, posi'm mig quilo tallat finet que és per fer amb un cop de forn." I us anireu ben contents cap a casa pensant en que quina sort que tenen a fora, que hi ha tant de mero i el poden vendre tan barato.


Com que sou prou espavilats, alguns ja haureu endevinat que el que comprem a les peixateries com a nero i tres vegades més barato no és precisament nero, ni de fora del país ni de fora del planeta. Sí, nois i noies, el que comprem com a nero de fora és ni més ni menys que la nostra coneguda perca del Nil. Els pobres pescadors nadius que encara queden al voltant del Victòria han decidit aprofitar l'únic recurs que els queda a mà i pesquen les perques per tal d'exportar-les a països com el nostre. Com que el producte té sortida, el que fan es alliberar més perques en aquest i altres llacs, provocant un autèntic desastre ecològic, l'extinció massiva de multituds d'espècies, moltes d'elles encara desconegudes per la ciència.


Aquest cas extrem és només un exemple de les barbaritats que es fan quan no hi ha control sobre les introduccions d'espècies. Penseu en quins peixos "del país" coneixeu: la carpa, el lluci, el black-bass, el silur, la gambúsia,... Doncs bé, cap d'ells és autòcton, tots són introduïts, i tots han col·laborat en major o menor grau a fer desaparèixer els confiats i infeliços peixos que realment eren nostres.


Si mai tasteu la perca del Nil, (o pot ser ja ho heu fet), trobareu que és una carn fina, sense espines i d'un sabor agradable (al forn amb una simple picada d'all i julivert està divina, però us juro que no en tornaré a menjar!). Penseu, però, que probablement esteu contribuint a fer més difícil la vida de molta gent que d'aquí a pocs anys ja no sabrà què pescar, i a la desaparició d'un nombre indeterminat d'espècies que fins fa poc habitaven un lloc divers i ple de vida que està a punt de convertir-se en un desert d'aigua.


(N. de l'A.: Mengeu sardines. I per saber més llegiu: Vida, de Miguel Delibes, ed. Temas de Hoy; Ecología insular, M.L.Gorman, ed. Vedrà; La sexta extinción, R. Leakey i R.Lewin, Tusquets editores.)

dimecres, 13 d’agost de 2008

Observacions ornitològiques 12-08-08

Ahir a l´estany de Sils ja es feia més evident encara el pas de migradors cap al sud:

2 xarxets (Anas crecca)
+200 collverds (Anas platyrhynchos)
+15 martinets blancs (Egretta garzertta)
+10 bernats (Ardea cinera), un agafa una anguila (Anguilla anguilla)
1 Agró blanc (Casmerodius alba)
1 gamba roja pintada (Tringa erythropus)
2 corriols petits (Charadrius dubius)
1 territ variant (Calidris alpina)
1 valona (Tringa glareola)
2 xivites (Tringa ochropus)
+5 polles d'aigua (Gallinula chloropus)
1 rascló (Rallus aquaticus)
1 boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus)
8 cabusets (Tachybaptus ruficollis), 6 d'ells juvenils

Observador: David Caballé

dimarts, 12 d’agost de 2008

Gaig blau (Coracias garrulus) a Campllong

Dos exemplars aturats en fils elèctrics el 12-08. Primera cita en pas de tardor.

Key words: European Roller, Coracias garrulus, 2 birds at Campllong, first location in autumn migration

Observador: Alfons Delgado-Garcia

Còlit gris (Oenanthe oenanthe)

Primer exemplar observat en migració postnupcial al veïnat de Serinyà, a Cassà de la Selva, el dia 11-08.

Key words: Northern Wheatear, Oenanthe oenanthe, 1 bird at Serinyà neighborhood, Cassà de la Selvas, firts localiton un autumn migration

Observador: Aleix Comas


dilluns, 11 d’agost de 2008

La terrerola (Calandrella brachydactyla) torna a la Selva


Aquesta temporada de cria s'ha pogut comprovar la nidificació de la terrerola vulgar a la Selva. Des del 2005 que s'havien recollit alguns indicis de nidificació possible d'aquesta espècie a la plana, entre Salitja i Vilobí, i enguany s'ha constatat la nidificació d'una parella, més d'una altra amb nidificació probable.
Les darreres nidificacions de terrerola a la comarca es localitzen al voltant de la desembocadura de la Tordera, i existeixen indicis a la vessant vallesana del Montseny (Pla de la Calma). Aquesta troballa és important pel fet de tractar-se d'una espècie en regressió a tot el territori.
A la fotografia es veu la zona de nidificació, antics camp de regadiu que han estat transformats en pastures, i on també han nidificat el trobat (Anthus campestris) i el torlit (Burhinus oedicnemus), espècies també molt escasses a la comarca i d'interès conservacionista.
Key words: Short-toed Lark, Calandrella brachydactyla, returns at la Selva, 1 pair nesting at Vilobí d'Onyar, Girona.

L'Espai d'Interès Natural de l'Estany de Sils: Vallcanera


La riera de Vallcanera forma part d’una antiga zona d’aiguamolls que juntament a l’estany de Sils, l’antic estany de Riudarenes i els prats de Sant Sebastià, de Caldes, formaven una interessant àrea marjalenca amb vegetació d’aiguamoll interior, amb amplis espais que s’inundaven periòdicament.

Actualment la zona de més interès conservacionista es troba en l’aiguabarreig de les rieres de Vallcanera i de la Belladona, on trobem una verneda amb consolda (Lamio-Alnetum glutinosae), hàbitat inclòs en la Directiva Hàbitats de la UE com a hàbitat d’interès comunitari amb categoria de prioritari. Les antigues zones inundables i els aiguamoixos han estat transformats en plantacions d’arbres, en conreus o han estat sepultats pel quitrà o el ciment. Afortunadament, la riera de Vallcanera es troba actualment protegida, en estar inclosa dins l’Espai d’Interès Natural de l’Estany de Sils.

A banda de l’interès botànic, aquesta riera compta amb la presència d’espècies animals considerades també com a mereixedores de conservació prioritària per la Unió Europea. En destaquen l’espinós (Gasterosteus aculeatus), petit peix del qual encara subsisteix una població gens menyspreable, i els musclos de riu, en concret l’espècie Anodonta cygnea, l’única espècie d’aquest grup trobada fins al moment a la zona, tot i que també s’han trobat restes subfòssils d’una altra espècie, Unio elongatulus. També és de gran importància en ser zona de reproducció d’amfibis i àrea de dispersió de l’amenaçada tortuga d’estany (Emys orbicularis), a més de zona de nidificació d'algunes espècie d'aus pròpies d'espais humits.


Primers migradors en pas postnupcial

De fet ja fa un parell de setmanes que s'evidencia la migració postnupcial o de tardor. Els primers senyals, els més evidents són la mar...