dilluns, 25 d’agost de 2008

Crònica del viatge a Noruega, Finlàndia i Estònia

Ponç Feliu Latorre, Mercè Sánchez Frou i Ponç Feliu Sánchez. Estiu’08

(Cliqueu sobre les imatges)



Sempre m’havia preguntat com carai es vivia això del "sol de mitjanit". Només l’havíem viscut, parcialment, al viatge a l’Antàrtida; però allà, el deliri constant d’icebergs, pingüins i balenes eviten "eclipsat" (mai millor dit), aquest divertit fenomen. A més, no havíem arribat a latituds tan extremes malgrat ser a la mítica Antàrtida. Havíem passat Magallanes, el Cap d’Hornos i el passatge de Drake, estàvem al continent antàrtic i amb prou feines havíem arribat al Cercle Polar Antàrtic! Efectivament, és curiós observar el gran desequilibri entre els dos hemisferis pel que fa a la massa de terra i oceà existents. Al sud, cap continent arriba al Cercle Polar Antàrtic (tret de la pròpia Antàrtida, lògicament), mentre que al nord, s’hi arriba des d’arreu, sigui Amèrica des d’Alaska i el Canadà, sigui Europa per Escandinàvia (i l’extrem nord d’Islàndia, que pràcticament frega aquesta línia), o en diferents punts de l’Àsia septentrional.

Pensareu que ens agrada la fred. I el mal temps. I els indrets amb poca gent i paisatges immensos, només poblats d’algunes bèsties peludes o plomades, on gairebé ni les plantes gosen aventurar-s’hi. La veritat és que si, que els deserts polars són hàbitats molt atractius, singulars, únics.

25 de juliol, Sant Jaume. En algun punt de la costa nord de Varanger
Són les onze de la nit i la llum és baixa. L’immens fiord de Varanger, a l’extrem nord-oriental de la Península Escandinava, fronterer amb Rússia i Finlàndia, es retalla en un cel discretament blavós, de tonalitat similar als ulls de la tramuntana a través dels colls de l’Albera, vistos des de la plana. És un fiord ampli, enorme, com una gran badia oberta a llevant. No hi busqueu penya-segats ni grans alçades. No hi ha penyals ni espadats, com als fiords occidentals noruecs. Però si que la dimensió dels cursos fluvials que hi desemboquen, la neu arran de mar fins i tot a ple "estiu", la temperatura d’uns 2 o 3 ºC, les foques arran de platja i els poblets temporals de pescadors donen pistes d’on ens trobem, al més glacial i àrtic, al més septentrional i nòrdic dels fiords del continent europeu.

Escampats aquí i allà, amagats en petits istmes i penínsules, com avergonyits de la seva dimensió i precarietat, poblets discrets teixeixen un litoral que durant molts anys ha estat una "terra de ningú", un espai ocupat temporalment durant els curts mesos d’estiu, desert la resta del llarg hivern àrtic de penombres, glaç i vents huracanats. En certa manera recordaven les bases antàrtiques i les poques barraques de la Terra del Foc, especialment per la construcció feta amb soferta fusta pintada de colors blancs i vermells.

Érem conscients que no era la millor època de l’any, no només perquè un mes abans, a finals de juny i en ple solstici, el "sol de mitjanit" és encara més evident, sinó perquè la majoria d’ocells es troben en plena reproducció. Hi arriben a primers de juny, crien aprofitant el "boom" d’aliment fruit de l’allargament de les hores de llum i les temperatures més suaus (si se’n poden dir "suaus", vista la nostra experiència) i fugen d’aquestes latituds un cop els pollets ja volen, que sol ser a finals de juliol o màxim primers d’agost. Malgrat tot, estàvem de sort, de molta sort. No havíem vist algunes espècies que esperàvem trobar-hi com l’alosa banyuda, el repicataons de Lapònia o el corriol pit-roig, però si que ocells que només s’observen aquí en tot Europa, com l’éider reial, l’éider de Steller, la calàbria de bec blanc, el somorgollaire de Brunnich, el grifó, la gavina polar i altres espècies nòrdiques com el passerell carpó-blanc, el passerell bec-groc, el somorgollaire de Brunnich d’ala blanca, el paràsit cuallarg i cuapunxegut, l’ànec glacial, l’àguila marina, frarets, fulmars, milers de becs de serra i un munt d’altres ocells marins, aquàtics i limícoles, apareixen al llarg del recorregut pel litoral de Varanger i rodalies, un veritable espectacle. Tot plegat entre llums a plena nit i paisatges immensos i deserts. Poca gent, molt poca. Molts ocells marins. Algunes foques. També marsopes a l’horitzó, interrompudes per estols d’ànecs marins, estols de paràsits en pas, mascarells i sobretot àlcids. Comencem a ser conscients que estem en un lloc extraordinari. És com la fi del nostre estimat continent europeu.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix:

Rens (Rangifer tarandus) a la tundra
Sit blanc (Pletrophenax nivalis)
Piula gola-roja (Anthus cervinus)
Mercè i Ponç abrigats a Varanger
Poblet pescador de Vardo
Gavinot (Larus marinus)



28 de juliol, Illa de Hornoya, davant la costa de Vardo
El festival de milers d’ocells arriba al seu clímax. En Ponç obre uns ulls com dues pomes. La mare l’abriga, mentre jo m’aturo un moment per observar-lo. Para l’orella malgrat el vent potent i glacial, esperant entendre què diuen totes aquelles gavinetes de tres dits en el seus esclats de cants, simfonies inacabables pròpies de l’efervescència de les colònies d’ocells marins. Diuen "kittiwake, kittiwake", sense parar. Contempla l’anar i venir atrafegat dels frarets, enfeinats a carretejar peixos cap al cau ple de pollets. S’espanta davant un paràsit amenaçador, i davant d’un xatrac massa valent que ens fa fora del seu territori. Fa un pas endavant per agafar una ploma caiguda d’un gavot, però recula ràpid davant la ferotge mirada d’un corb marí que encara cova. No entén què passa. Mai ha vist res igual. Jo em penso que tampoc no he vist res igual, abans. Havia vist colònies a Shetland, a Escòcia, a la Bretanya, a Cornualles, a les Sept Illes, però mai cap de tan densa, i amb tanta varietat específica com aquesta de l’illa de Hornoya, davant la costa del poble de referència del fiord, la localitat pesquera de Vardo.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix:
Fraret (Fratercula arctica)
Calàbria de bec blanc (Gavia adamsii)
Becs de serra grossos (Mergus merganser)
Grups enormes d’ànecs marins arreu
Rens i làrids a les platges de Berlevag
Ànec glacial (Clamgula hyemalis)
Gavineta de tres dits (Rissa tridactyla)
Colònia impressionant de gavinetes, Berlevag
Somorgollaire (Uria aalge)
Ponç i Ponç passejant per Hornoya
Gavinot entre gavinetes de tres dits
Somorgollaire de Brunnich (Uria lomvia) i corb marí emplomallat (P. aristotelis)


30 de juliol, muntanyes de Berlevag

Ahir vàrem arribar-nos a Hamninberg, una mica més al nord encara de Vardo. Això si que ja l’absolut "cul del món" (bé, d’Europa!). Per accedir-hi cal circular per una carretereta sinuosa i estreta, com la que va del Mas de Rabassers fins al Far de la punta de Cap de Creus. I amb un paisatge similar, ple de rocs, plegaments, platges de còdols arrodonits de diferents mides, colors i formes, carenes que moren a mar, paisatge selenita. Però amb temperatures lleugerament diferents dels 30 ºC que m’ha dit l’avi que hi havia a Girona quan l’he trucat. Aquí hi ha neu arran de platja, en alguns sectors!


Si el fiord de Varanger ja és impressionant, les muntanyes de l’interior d’aquest enorme istme, arrodonides i envellides després d’anys d’erosió, encara ho són més. Aquí la solitud és màxima. La neu encara llueix a molts vessants, i fa més lluminosa encara la "nit" boreal. Tenim sensació d’aïllament del món, amb la Mercè. En Ponç ja dorm, plàcidament, dins el seu llit del darrera de la motorhome. Hem hagut d’encendre la calefacció de nou, perquè fa una fred que pela. Una daurada xiscla incessantment. Un ermini en pelatge d’estiu acaba de creuar per sota mateix de la caravana, potser empès per l’olor de la sopa que hem fet per sopar, primer en Ponç, ara nosaltres. Fa poca estona hem vist una màgica guineu àrtica; em feia molta il·lusió veure’n una. Quina meravella d’animal! A l’hivern, amb el pelatge tot blanc deu ser encara més sensacional. Em costa imaginar-la per aquests rodals, ja deserts i escassos en aliment al mes de juliol...què deu fer, tota sola en una extensa catifa de neu i amb els lemmings amagats sota terra?
Els líquens i altres plantes nanes i diminutes poblen el tapís del sòl, humit als indrets planers, més rocallós als vessants amb major pendent. En alguns punts els líquens es converteixen en molses acolorides, toves i suaus. Quan jugàvem fa una estona, en Ponç tenia por de caure-hi a sobre, confonent-les amb roques. Però quan ha descobert que eren com coixins, s’hi rebolcava a cor què vols... Era com un nen jugant el llom tou de peluix d’en Platero, que semblava fet tot de cotó... Ara, a l’horitzó, un ramat de centenars de rens pastura calmadament. Quina serenitat, quina placidesa, quina immensitat de paisatge. La tundra àrtica és dura i corprenedora, però alhora calmosa i amable des d’un lloc confortable estant.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix:

Hamningberg, nord de Varanger
Estructures per l’assecatge de peix, Varanger
Tornant de Hamningberg, nord de Varanger
Bolets a la tundra de Berlevag
Paràsit cua-punxegut (Stercorarius parasiticus)
Daurada grossa (Pluvialis apricaria)
Líquens i molses de la tundra àrtica
Passerell bec-groc (Carduelis flavirostris)


31 de juliol, Utjoki, frontera finesa i noruega
Estem fent un repòs merescut una mica més al sud, on els arbres comencen a poblar els paisatges nòrdics. Per indicació de gent diversa, ens aturem a dinar en un lloc molt recomanable, no només per la gastronomia (deliciosa sopa de salmó i carn de ren) sinó perquè davant els vidres de la bonica panoràmica que se’ns obre al davant hi tenim una menjadora, freqüentada per tota mena de bèsties alades que mai abans havia vist, entre les que cal destacar el passerell carpó blanc i el pinsà dels pins, a més de mallerengues diverses, passerell gola-negre, pinsà mec, pinsà borroner, etc. En Ponç se’ls mira i va dient "menja, mallerenga, menja!". I mentrestant, quan surt un minut escàs a fora, esquiva mosquits i s’abriga amb la bufanda, sense evitar caure en la temptació d’unes patates fregides seductores per un nen, el paladar del qual encara no sap degustar la carn de ren i el gustós salmó. Ahir vàrem tenir també la immensa sort de veure un mussol esparverenc creuant per davant nostre, en vol crepuscular.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix:
Zona frontera russo-finesa-noruega, Kirkeness
Tana Bru, frontera noruego-finesa
Pinsà dels pins (Pinicola enucleator)
Pinsà mec (Fringilla montifringilla)
Passerell gola-negre (Carduelis flammea)
Comprant a Finlàndia, més barat que Noruega
Tala d’arbres; taigà, Artic Museum, Roveniemi
Mercè i Ponç ben a prop d’un banyut ren


1 d’agost, Ivaara, al sud-est de Kuusamo
Som a la taigà. L’Àrtic ja queda més lluny, però encara estem, pels pèls, dins el Cercle Polar Àrtic. A l’est, veig perfectament la frontera russa, a uns 2 o 3 quilòmetres, entre turons suaus, densament poblats d’avets i pins, només interromputs per bedolls i trèmols i, especialment per llacs. Infinits llacs petits i grossos, llargaruts i estrets. Llacs arreu, com gotes de rosada irregulars sobre l’herba fresca de la matinada.
Hem fet prop de 2000 kms des que vàrem llogar la motorhome a Rovaniemi (el famós poble del Pare Noel, del qual n’han tret un rendiment econòmico-turístic impressionant, amb uns muntatges per als nens –i pares!- espantosament comercials). Rovaniemi està just al límit del Cercle Polar Àrtic i actualment té poc més interès que el museu de l’Àrtic i un paisatge agradable a l’entorn, ja que hi conflueixen llacs i rius de certa entitat. Abans era un punt neuràlgic, clau per al comerç de fusta, llenya i caça. Ara, tot turístic: oferta hotelera per gaudir de la neu a l’hivern, activitat de mushing amb huskies i trineus, passar una nit en iglú i, sobretot, omnipresent, el "coi" de Pare Noel amb un grapat d’esgotats rens estirant aquest personatge carregat de regals per a tothom...
Hem fugit de Rovaniemi cap a l’est. De fet, des de Rovaniemi vàrem anar directes cap al nord, passant per Ivalo, Inari i entrant a Noruega per Tana Bru, fins a Varanger. D’allà, hem baixat per la frontera russa fins a Kuusamo, on som ara. Hi hem vingut a buscar óssos (demà farem l’espera en una cabana al bosc) però també ocells forestals com la cotxa cuablava. Hi ha mosquits arreu. Milers. És acollonant i espantós, però ben tapats i amb una xarxa antimosquits sota el barret, és prou suportable. Ja hem vist el gaig siberià, molt confiat, en una menjadora que estava buida, però on hem posat menjar cap a les 12 de la nit. A les 2 de la matinada, encara amb molta llum, ja els teníem a 3 metres del nostre "llit" (els espiàvem des de la finestra de la caravana; de fet, no sé qui espiava a qui, perquè són més "putes que les garses", els gaigs siberians!).


D'esquerra a dreta i de dalt a baix:
Gaig siberià (Perisoreus infaustus)
Picot garser gros (Dendrocopos major)
Orquídea i xixella (Columba oenas)
La taigà russo-finesa des d’Iivaara
Papallona ocel·lada (Inachis io)
Molsa del sotabosc de la taigà
Cotxa cuablava, femella (Tarsiger cyanurus)



3 de la matinada
Torno del capdamunt del turó d’Iivaara. Quina meravella de lloc! Rússia als peus, milers de llacs arreu, que t’envolten i et fan sentir petit petit. La Mercè encara dorm i en Ponç arrapat a ella, agafant-li els cabells com sempre quan té fred o se sent insegur.
Tothom diu que veure la cotxa cuablava al mes d’agost és impossible. És un ocell de la taigà siberiana i només unes poques parelles crien a l’est de Finlàndia. Solen cantar al mes de juny, a les 2 de la matinada, els mascles, en algun lloc perdut dels turons forestals de la immensa taigà. He marxat a les 2 de la matinada, he pujat al cim, on el sol lluïa rogenc i encès, entre núvols veloços al ritme d’un fort vent fredíssim. He vist només dues espècies d’ocells en una hora de dura caminada. Un pinsà i, increïblement, una cotxa cuablava, femella, que m’ha vingut a saludar i a donar el bon dia. Quina sort! Ara dormiré una estona més, satisfet d’aquesta horeta entre mosquits, avets, trèmols i l’agraïda cotxa cuablava. Sincerament, m’he aixecat a les 2 de la matinada absolutament escèptic amb la remotíssima possibilitat de veure aquest preuat ocell, tan escàs a Europa com bonic i singular.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix:
Esquirol (Sciurus vulgaris)
Ant (Alces alces)
Dos óssos bruns (Ursus arctos)
Mascle adult d’ós bru (Ursus arctos)
Un llac darrera l’altre, Rovaniemi
Sanvolinna, sud-est de Finlàndia
Cigne cantaire (C.cygnus), Parikkala, sud-est de Finlàndia
Arribada al port de Tallin, Estònia
Passejant per Tallin, Estònia
Guilles àrtiques en venda al mercat de Helsinki
"Moi moi" (adéu en finès), trenet de Tallin
"Moi moi". Foca grisa, Helsinki

2 d’agost, al nord-est de Kuusamo; barraca de fusta, frontera amb Rússia

És increïble com un nen de 21 mesos pot fer tanta bondat! Li hem estat dient tantes vegades que ara havia de callar molt i estar en silenci perquè potser veuríem óssos que, al final, em penso que s’ha adonat de la importància de parlar fluix i no cridar, malgrat haver-hi tantes coses per veure i explicar-nos. Portem dues hores tancats a la barraca de fusta, amb pocs mosquits de moment i una fred per ara raonable. En Ponç continua silenciós. Ell ja ha sopat. Estem expectants. Ja hem vist un ós, però llunyà i només uns moments. Crec que ens ha sentit i ha fugit. Ara es tracta de no fer fressa. Demà, de matinada i sortint del bosc, serà ben al contrari. Haurem de fer molta fressa durant el quilòmetre que ens separa del cotxe, perquè els óssos, si hi són, sàpiguen que som allà i fugin de nosaltres, ja que no estarem protegits per una cabana de fusta. Ara, però, cal tenir paciència i esperar. Al davant nostre, la taiga immensa interrompuda per un petit aiguamoll, on periòdicament es deixa carn de ren perquè óssos i altres bèsties vagin a alimentar-se si tenen ganes. A veure si tenim sort i en veiem més.


1 de la matinada
Ja no fa sol directe, ara. Hem baixat molt de latitud i som uns dies més tard, ja. Però hi ha molta llum, encara. Estem veient óssos constantment. Anar i venir de 5 exemplars diferents, en alguna ocasió 3 de junts. Un espectacle impressionant. Indescriptible. Cal viure-ho! Quin animal tan únic. Que immens! Com pot ser que es permeti encara que es caci aquesta bèstia, aquesta meravella dels nostres boscos?
En Ponç, abans de caure rendit de son, pobre, encara els ha pogut gaudir una estona. Caminant pel bosc, com els senyors absoluts del seu reialme extens i inacabable dels boscos boreals. Anys enrere, penso, també a casa nostra devíem poder gaudir d’un espectacle així. Hem de fer possible que tornin a poblar els Pirineus de cap a cap. La Garrotxa, l’Albera, el Cadí... les Gavarres, fins i tot! I el mateix els llops, com el que acabem de veure durant uns pocs i breus segons, creuant davant nostre, lluny...També hem vist molts rens. I molts esquirols. I un ant. I molts ocells. Quants bimbos que estem fent! (també hem vist altres ocells petits com el mosquiter boreal, trencapinyes bec-gros, trencapinyes d’ala-blanca, repicatalons rústic, repicatalons petit, etc.). Això és un paradís perdut de la gran (i petita) fauna europea.

6 d’agost, Tallin, Estònia
Des de l’atrafegat, però "escandinavament ordenat" port d’Helsinki, hem agafat un ferry que ens ha dut fins a Tallin, capital d’Estònia. Escric això des del ferry estant, contemplant aquest munt d’illes esfilagarsades, aquest arxipèlag. Des de l’avió, a l’anada m’hi vaig fixar. Són milers de porcions de terra, aleatòriament disposades obre el Bàltic, com s’hi es tractés de radiografies que mostren centenars de carpians i metacarpians, tarsos i metatarsos, fracturats i trencats, esparracats i desordenats...Impressionant els capricis de la Natura!
Tallin és molt diferent del que hem vist anteriorment. El casc antic és amable, net, endreçat. Ple de cases velles restaurades i palauets, coronats per llargaruts campanars on en Ponç busca les campanes infructuosament "on són les campanes"?. Nombroses turistes, molt nombrosos; disseminats arreu dels carrers i carrerons empedrats per llambordes molt similars a les del nostre Barri Vell gironí. És bonic pensar com devia ser aquesta república soviètica abans del 1989. Segur que ha canviat molt la vida de tothom, especialment amb l’obertura al creixent turisme. Es denota que la gent hi viu bé. Fins i tot m’atreviria a dir que massa bé, donada la gran densitat de cotxes de luxe i de personatges d’aspecte rus amb vestimenta de lluïment occidental, joies, etc. probablement, com passa a Rússia, existeix un fort contrast entre aquesta visió que hem tingut d’un barri ric i de persones que s’han espavilat a temps i amb energia, i les gran masses empobrides després del brutal i sobtat règim polític del país. Ens ha agradat molt, però, Tallin. Ens hi haguéssim quedat algun dia més.
Tornem ara cap a Helsinki, on menjarem els peixets "herring" fregits que hem vist a l’anada al port abans de marxar sud enllà, cap al mediterrani ja enyorat. Assaborim aquests darrers dies per les ciutats bàltiques, recordant els moments viscuts entre óssos a la taigà, entre ocells marins i paisatges immensos i glacials al nord. Mirem en Ponç amb la Mercè. Se’l veu feliç jugant amb nens finesos i russos als jocs infantils del ferry. Com que no els entén, ens mira. I, com fa sempre quan no entén algú que parla alguna altra llengua estranya; els imita i ens mira, somrient, tot dient "bla bla bla i bla i bla"...
Publica un comentari a l'entrada

Primers migradors en pas postnupcial

De fet ja fa un parell de setmanes que s'evidencia la migració postnupcial o de tardor. Els primers senyals, els més evidents són la mar...