dissabte, 4 de juny de 2016

Ophrys ficalhoana, primera citació a la Selva i a Catalunya


Diversos exemplars de l'abellera Ophrys ficalhoana, orquídia fins ara desconeguda a Catalunya ha estat localitzada a la comarca de la Selva per Josep Barnés.

divendres, 4 de març de 2016

Notes de camp: Capvespre a Andújar (i II)



 El mirador de Mingorramos es troba situat en un petit turó coronat d'afloraments granítics, oferint una bona vista cap al sud de l'extensa devesa. Les roques són força planeres i amples, el que ens permet acomodar-nos per a preparar el pícnic. No hi ha ningú més, no se sent res, tot i que al darrera mateix hi tenim l'estreta carretera local que creua la serralada de nord a sud. Res que no siguin ocells, remor de vegetació o la brisa suau que precedeix la foscor. Davant nostre, alzinar, matollar i clarianes d'herbassars groguencs. A ponent hi ha un ample tallafoc on ja hi ha conills que flairen petites mates abans de pasturar-les amb les orelles ben aixecades. I si vingués el linx aquí a espiar-los? Papallones a la panxa.

Entrepans, aigua i fruita al costat dels binocles, sempre a mà. Els nens agafen la seva part i s'allunyen uns metres a jugar a paleontòlegs, formant un esquelet de vés a saber quina bèstia primitiva amb branquetes i pedres. Passa un voltor negre a tocar. Enorme. Sentim com talla l'aire. No calen binocles. El seguim amb la vista i veiem com s'atura un centenar de metres més enllà, al nostre darrere, sobre un altre aflorament granític lleugerament més acinglerat on ja hi ha alguns voltors comuns descansant. Alguns d'ells protesten lleument en aterrar el gran voltor sobre una roca apartant als que ja hi eren. Silenci altre cop.

El sol ja està en la seva recta final. Ballesters i falciots cacen molt alt en un cel que va prenent tons violacis. A cada minut apareixen més cérvols arreu, ajaguts o pasturant, molt mandrosos, movent-se lentament. Més a prop, sobre una tanca de filferro, un parell de polls  cridaners de capsigrany són peixats per dos pares que cacen contínuament. No els cal anar gaire lluny, salten des del filat fins al terra i invariablement capturen algun dels abundants ortòpters que campen arreu. Alguns són tan grossos que obliguen als ocells a fer maniobres sobre el filferro de punxes per esquarterar-lo i peixar els pollets. Una mica més enllà hi ha moviments en les branques baixes d'una alzina. Són garses blaves amb un altre ocell de mida similar que en un primer moment no identifiquem. D'entrada ens sembla que pot ser un jove de la mateixa espècie, ja que també l'estan peixant, però quan el podem veure bé descobrim que es tracta d'un jove cucut reial, el qual reclama amb insistència menjar als seus pares adoptius, que també van i venen caçant ortòpters i altres invertebrats. Durant uns minuts em dedico a observar pels voltants d'on es troba el cucut, intentant descobrir algun dels seus veritables pares, els quals el vindran a reclamar per marxar junts cap a l'Àfrica, però no tinc èxit. Probablement sigui massa aviat. No recordo si és gaire habitual que els rabilargos siguin hostatjadors dels cucuts reials, diria que no, ja que aquests prefereixen parasitar nius de garses i rarament ho fan amb altres còrvids. En tot cas és una dada curiosa.

Desvio la mirada cap al tallafoc. Ara hi ha més conills de diferents edats menjant al costat dels marges. Diria que rosseguen fulles i tiges de caps d'ase i gramínies seques. Els més joves juguen entre ells, graten el terra i es persegueixen. Quan van massa esverats sempre hi ha un adult que els crida l'atenció picant el terra amb les potes posteriors. Els conillets deixen els seus jocs i s'acosten als marges de vegetació, on trobaran refugi en cas de perill.

Més lluny i per sota nostra els cérvols tenen un comportament peculiar. Tots els exemplars que observem es troben quiets i mirant cap a una direcció determinada. Diria que fins i tot pateixen una certa tensió. Els exemplars més propers a la suposada amenaça comencen una retirada discreta en direcció contrària. La resta continuen atents, amb la mirada fixa i els pavellons auditius orientats cap al davant. No se sent res, tan sols els nostres comentaris xiuxiuejants. La nostra atenció és màxima, amb els binocles encastats als ulls i cremant-nos les pestanyes per intentar saber que està causant aquest neguit als cérvols. Sigui el que sigui, no fa soroll i no es deixa veure. Per tant semblaria que podem descartar que sigui un gos. Podria ser que fos un caçador furtiu, hi ha moltes peces a caçar i la possibilitat de ser enxampat in fraganti sembla remota en un indret tan aïllat i tan poc transitat. Tot d'una els grupets de cérvols que es troben més propers al lloc d'on procedeix l'amenaça giren cua sobtadament i inicien una fugida explosiva. La resta d'animals, més allunyats de l'amenaça o menys porucs, tensen la musculatura visiblement però no es mouen d'on són. Aguantem la respiració sense deixar de mirar. Lluny, al tàlveg, allà on la vall s'estreta i s'enfosqueix, una ombra, un moviment que passa d'un matoll a l'altre. Sento el cor bategant fortament al pit. La resta de cérvols emprèn la fugida i en pocs segons no en queda cap a la vista. Algunes femelles que van amb cries s'aturen un instant quan ja són lluny, en punts alts, i guaiten enrere. Observen, fan un esbufec nerviós i tornen a córrer. El sol ja s'ha post i la llum que queda és un regal que durarà pocs minuts. Per molt que repassem amb la mirada un i altre cop l'indret on ens ha semblat veure l'ombra, no hi tornem a veure res. Pot un linx causar una espantada com aquesta? Era un llop? O tan sols un gos caçador que passeja discretament vingut d'algun cortijo?

Crepuscle. Decidim tornar abans no sigui negra nit. Això no suposa cap problema pels nens, que abandonen els seus jocs sabent que ara comença el segon safari de la jornada. El més interessant.

Amb l'arribada imminent de la foscor el bosc mediterrani treu a escena totes les formes animades. L'asfalt s'omple de grans ortòpters que caminen i s'aparten d'un salt al pas del cotxe. Grans coleòpters, aparentment escarabats de Sant Joan o escarabats rinoceront, de vol pesat i rectilini creuen l'aire del capvespre i algun d'ells se'ns cola aparatosament per les finestretes, provocant exclamacions i una aturada forçosa del vehicle per tal de tornar-lo a la llibertat. També voleien infinitat d'arnes de totes les mides, algunes de les quals obliguen als ratpenats que intenten capturar-les a realitzar maniobres acrobàtiques. El nombre de cérvols s'ha multiplicat per deu i ara no tenen cap mirament en quedar-se als marges de la carretera o en creuar-la a pas lent. De tant en tant creua una daina, un mufló o un senglar solitari. Afortunadament la solitària carretera permet una conducció lenta i segura, tant per a nosaltres com per a totes les bèsties que se'ns creuen.

No deixem de mirar arreu, sobretot allà on les grans roques s'agrupen, formant talaies i amagatalls que ens semblen factibles de ser utilitzades per algun depredador. També ens aturem a l'alçada dels tallafocs, on els conills són especialment visibles. Allà qualsevol matoll, qualsevol roca o qualsevol soc podria ser un linx immòbil esperant la seva oportunitat. En passar sota uns grans pins creua una guineu prima i àgil, probablement un exemplar jove nascut aquesta primavera. En deixar els arbres enrere s'obre el paisatge. Un mussol comú ens mira en estat alerta des d'una roca propera. Uns metres més endavant, un voluminós animal grata la cuneta. En un principi ens sembla que és un senglar, però en acostar-nos els llums del cotxe il·luminen la inconfusible silueta d'un enorme teixó. L'animal sembla ofuscat en la seva feina i no ens para cap mena d'atenció, fet que ens permet contemplar-lo a plaer. Només quan decidim seguir camí i passen pel seu costat, el teixó aixeca el cap per dedicar-nos una curta mirada i tornar a la feina.

Arribem a les Viñas de Peñallana sense cap més novetat. Però abans d'arribar a casa aquesta serra màgica ens depara una altra sorpresa. Al mig de l'asfalt, ja negra nit, uns petits punts extraordinàriament lluminosos reflexen la llum del cotxe. Són sibocs ajaguts al terra. Un, dos i molt més són els que trobem a mesura que circulem. Alguns romanen incomprensiblement i perillosament quiets, confiats en que el seu críptic plomatge els salvarà de qualsevol perill. Tan sols s'aixequen quan ens veiem obligats a aturar el vehicle i sortir a peu, fent les delícies de tots en poder-los veure a ull nu i de tant a prop. Quina meravella d'ocell.

Ara sí, tornem a casa a dormir.




dimarts, 9 de febrer de 2016

Notes de camp: Capvespre a Andújar (I)

I arriba la tarda. Tot i que el sol és força baix, la calor és ben viva. Un bany a la piscina ajuda a mitigar la sensació constant d'escalfor, si més no durant una estona, que ha imperat tota la jornada. Ara com a mínim hi ha ombres més esteses i no fa mitja basarda quedar-se a ple sol.

Hem preparat un sopar de pícnic i ens disposem a repetir un altre safari crepuscular per a observar fauna. Nervis i emoció poc dissimulats, tant en grans com en petits. Hem tingut la gran sort d'allotjar-nos just al costat del centre de visitants del parc, a Viñas de Peñallana, i ens hem proveït de tota la documentació necessària (i de molta de innecessària també, s'ha de reconèixer). A més hem tingut ocasió de parlar llargament amb el personal del centre, gent jove que s'ha entusiasmat en poder respondre a requeriments molt concrets i amb coneixement de causa.

Enfilem la carretera en direcció nord, on es troba el Santuari de la Virgen de la Cabeza. A banda i banda s'aixequen les viñas, cases unifamiliars de diferent mides, més o menys ostentoses i sovint dissenyades amb un gust certament especial. Totes amb una petita parcel·la al voltant, generalment amb grans eucaliptus i baladres silvestres que creixen lliurement arreu, barrejant tots plegats els seus aromes d'una manera força subtil en una atmosfera immòbil i forçosament eixuta. Després del trencant que condueix cap a Los Escoriales i l'embassament del Jándula (ruta que tenim pendent per a més endavant), les edificacions desapareixen totalment i ara tot el paisatge que s'observa circulant per la carretera és una extensa devesa d'alzines a banda i banda que s'estenen fins a l'horitzó entre petites planes i turons de modesta alçada.

Arribats al pont sobre el riu Jándula decidim fer una aturada per apropar-nos-hi discretament i mirar de sorprendre els mamífers que es comencen a moure amb la fresca. Aquí és un bon indret per deixar el cotxe. La pista, que porta fins a un altre embassament, el de l'Encinarejo, és ampla i molt poc transitada. Estem en una zona molt poc poblada. No se sent cap soroll d'activitat humana. Ni trànsit, ni indústries. Res. El simple fet de tancar la porta del cotxe ja sembla un sacrilegi. Ens quedem aturats durant uns segons observant i parant l'orella per si la nostra sobtada presència ha fet fugit algun dels habitants del bosc. Baixem cap al riu en silenci, atents. L'únic que sentim son les nostres petjades sobre la sorra. Quan t'acostes a un indret ple de vida salvatge ho notes. Hi ha vegetació arreu, calma, i et saps observat per multitud d'ulls en alerta. El Jándula és el típic curs mediterrani ben conservat que sempre té aigua, encara que sigui un estiu sec. I malgrat la sequera i la calor imperant, al riu domina el verd. El bosc de ribera és formidable, amb caducifolis enormes. Freixes, verns, sarges, tamarius i baladres formen una galeria que s'inclina al pas de l'aigua i formen un túnel de vegetació que sembla que vulgui protegir el seu curs. Observant i als pocs minuts d'estar en silenci, comencem a descobrir els elements animats del paisatge. Hi ha conills abeurant en les vores del riu, refugiats entre els matolls que arriben fins a tocar l'aigua. Sobre les roques planes del riu encara hi ha tortugues de rierol, algunes enormes, però la majoria ja són a l'aigua, deixant veure només la punta del caparró mentre agafen aire i observen els voltants. Als nostres peus s'esmuny una serp d'aigua, provocant el pànic entre els capgrossos que pul·lulen en les petites basses que deixa el riu en la seva retirada al disminuir el cabal. Passa un blauet com una espurna blava arran d'aigua. Se senten oriols, les ineludibles garses blaves escridassant-se i granotes verdes que canten mig submergides entre les llenties d'aigua. Lluny, en una raconada discreta del riu, hi ha un bernat pescaire que ens observa. Sobre nosaltres, entre les branques dels caducifolis, hi remenen multitud de petits ocells en silenci. Hi ha teixidors, gafarrons, mallerengues carboneres i blaves i multitud de pinsans i durbecs. Durbecs! Tant confiats i abundants són aquí que ens deixen bocabadats amb la seva presència tan propera. Fem un cop d'ull a les platges de sorra en busca de rastres de llúdriga però no hi ha sort. Les tortugues de rierol salten a l'aigua i el bernat decideix allunyar-se uns metres. Tornem al cotxe. 

La nostra ruta segueix per la carretera que mena directament al santuari de la Virgen de la Cabeza. El trànsit és molt baix i ens permet circular amb la suficient lentitud com per a estar atents al voltants. Les garses blaves es creuen per davant nostre durant tot el recorregut. Als marges o a poca distància ja es veuen els primers cérvols, majoritàriament femelles, i alguns conills. Arribem al mirador de El Peregrino. Aquest és un bon punt d'observació per fer-se una composició espacial de la serra, una inacabable extensió ondulada coberta de vegetació poc densa, trencada en alguns indrets més abruptes per formacions de roca que s'enlairen modestament. Com a exemple, la propera formació del Castellón de San Miquel, el qual repassem una i altra vegada en busca de ducs o altres rapinyaires. Lluny s'aixeca el Cerro Cabezo, que amb prou feines supera els 600 m d'alçada, i allà mateix es perfila amb claredat el santuari i l'àrea  de pícnic que l'envolta.

Petits grups de roques granítiques i herbassars, molt esgrogueïts, tot envoltat per alzines, roures de fulla petita, garrics, llentiscles i estepes. Aquest és el paisatge que s'estén des dels nostres peus fins a l'horitzó. Cap soroll d'origen antròpic. La remor constant dels milers de cigales fent la seva. Se senten mascles de perdiu roja cantant. En descobrim algun enfilat en alguna roca i estirant-se tant com pot. Garses blaves arreu, algun gaig. Més properes, mallerengues blaves i carboneres que s'acosten curioses. Ara se sent un picasoques blau llunyà. Rere el cartell informatiu del mirador, a un pam de terra, hi ha un niu de vespes. Van i venen transportant material inidentificable i algunes preses, majoritàriament erugues. Al cel van creuant voltors de manera esparsa. Deuen dirigir-se a les penyes on dormen. Penjada d'un fil invisible, una àliga marcenca fa l'aleta, potser en l'últim intent de caça de la jornada. Molt enlairats, volen falciots negres. Ni rastre de duc al rocam. Ni de linxs, tot i que fa una pinta tremenda de que hi podrien ser uns i altres. De fet, estem convençuts de que hi són, però de que som incapaços de descobrir. Seguim.

Als pocs quilòmetres arribem a l'àrea de El Jabalí, un espai a tocar del santuari adequat per estacionar vehicles i amb zona de pícnic. Hi ha una imatge en pedra d'un porc senglar, evidentment. De camí hem vist desenes (o centenars?) de cérvols, de totes les mides i edats. Al marge de la carretera, creuant-la o ajaguts sota les alzines, amb un posat tranquil, com si haguessin estat allà sempre però invisibles a voluntat. També unes poques daines i desenes i desenes de conills. Tots i cada un d'ells ha merescut un comentari o un petit ensurt. Tots esperem alguna espècie més, com qualificar-la?, extraordinària? Els nens han anat enganxats al vidre de les finestres durant tot el recorregut, exclamant-se i meravellant-se. La Maite també, tot i que ella de tant en tant es mig girava per recordar-me que jo havia de mirar la carretera.

L'aturada aquí no té cap més interès que estirar les cames, beure i alleugerir altres necessitats fisiològiques. Seguim camí en busca d'un punt més elevat que ens permeti tenir una bona vista mentre sopem.

dimarts, 19 de gener de 2016

Notes de camp: neix el dia a Andújar


Sortida de sol a la Sierra de Andújar. Mentre espero que la resta de la família acabi de despertar-se i llevar-se m'assec en una gandula al porxo de la casa on ens estem per gaudir de la curta estona de frescor del dia i d'aquesta albada serrana. La llum va guanyant espais molt lentament, il·luminant en primer lloc les capçades de les alzines sureres, els pins i els eucaliptus que predominen a la petita urbanització, fronterera amb la gran massa forestal mediterrània que s'estén al voltant. De l'interior d'aquestes capçades emeten ja crits les abundants garses blaves, els rabilargos, que d'aquí a pocs minuts ja estaran buscant aliment al terra, al voltant de la petita piscina d'on la nit anterior vam estar salvant d'un ofegament segur a multitud d'invertebrats que s'hi atansaven atrets per les llums dels fanals. Les garses s'afanyaran a aprofitar els que no van superar el trauma o els que han quedat massa dèbils per fugir. Amb ells també baixaran alguns gaigs i unes poques garses comunes, molt més escasses aquí que els seus exòtics parents. Tots ells marxaran escandalitzats quan ens hi acostem nosaltres, per comprovar que no hi ha a l'aigua cap bestiola que necessiti la nostra ajuda. Els dies anteriors havíem auxiliat a gripaus corredors, escarabats rinoceronts, llangardaixos ocel·lats i fins i tot alguna petita serp blanca.

Fins fa poca estona encara se sentien xots cantant i un llunyà gamarús cap al nord, cap a la Sierra, i la coral de rossinyols ha estat espectacular, la més nombrosa que he sentit mai. Quan el sol ja ha assolit una alçada mínima com per il·luminar tènuement el terra m'acosto a observar els rastres que les corredisses nocturnes dels mamífers han deixat sobre la sorra fina en la petita explanada que hi ha a l'entrada de la casa. Hi trobo línies de petites petjades dels rosegadors que han creuant ràpidament la clariana. També hi ha rastres de guilla i de teixó pràcticament solapats i acostant-se molt a la casa, probablement atrets per alguna oloreta interessant provinent de la cuina o del pati on hi tenim temporalment les escombraries.

Escolto els primers cants dels oriols, també molt abundants, algunes merles, grives i els primers tallarols capnegres, que d'aquí a pocs minuts seran majoria simfònica. Una família de raspinells arriba al til·ler de fulla ampla de davant la casa, plantat suposadament amb la intenció de dotar d'un mínim d'ombra l'explanada. Em quedo immòbil. Els tinc a tocar. Emeten reclams curts i aguts mentre es persegueixen pel tronc, desapareixent i apareixent mentre s'enfilen fent espirals al voltant de la soca.

Un capsigrany arriba discretament i s'atura sobre la tanca de filat metàl·lic de la piscina. No triga a ser descobert per les garses blaves, que el persegueixen durant uns metres fins fer-lo fora dels seus dominis. Poc metres més enllà, entre les petites oliveres de la finca veïna, uns quants conills de bosc es retiren a l'espessor del matollar, buscant defugir del sol i dels depredadors. El sol ja és suficientment alt i una àguila calçada de morfo clar ha decidit enlairar-se lentament, descrivint cercles molt amplis sense deixar de mirar mai al terra.

Ara esmorzarem i planejarem com passar les hores de màxima calor. Hi haurà temps per a una ruta més o menys cultural, un bany a la piscina i una llarga migdiada després de dinar, per estar frescos i descansats quan arribi al vespre, i poder-nos endinsar en les fascinants muntanyes mediterrànies que ens esperen.

 

dimarts, 22 de setembre de 2015

Fires i programes d'ocells


El Delta
Arribem al Delta en aquella hora delicada en què el sol regala paisatges pintats en horitzontal. Un cel que havia estat exclusivament blau ara pren tonalitats vermelloses i violetes, que il·luminen camps coberts per espigues d'arròs i d'altres on la collita ja s'ha produït (o s'ha perdut per l'indesitjable caragol poma). Arreu hi ha ocells. Alenteixo la velocitat del cotxe instintivament per mirar de no perdre detall, però m'han d'advertir de que la concentració en la conducció ha de ser total o anirem de pet a algun rec. Faig bondat. Però mirant de cua d'ull.
Desenes de martinets blancs i esplugabous distribuïts aquí i allà en petits grups, acompanyats per solitaris bernats pescaires i per escamots de capons reials. Gavines rialleres i gavians de potes grogues sobrevolant constantment el cel, alguns fumarells carablancs en vol baix sobre els recs. De tant en tant creua la carretera alguna cuereta blanca, migradora o de les que ja es quedaran a hivernar, o un blauet de colors impossibles de descriure a aquella hora. En l'horitzó, planer i inabastable, un estol d'estornells dona vida a un núvol aparentment capritxós amb una coreografia exquisida.
Un cop allotjats ens permetem (frisem per sortir!) fer una curta escapada a la propera platja de Riumar, la qual acaba sent més curta del previst per l'atac massiu i constant dels mosquits. Cap observació ornítica a destacar.

Ocells i arrossos
El familybirder, si vol actuar com a tal, es caracteritza per la seva paciència inesgotable i per prioritzar en paral·lel el benestar familiar i l'observació d'ocells. Havent esmorzat, i d'acord amb la família d'amics que ens acompanyava, decidim anar cap al hemidelta sud, cap a la Tancada i el Trabucador, a prop de la zona on es celebra el Delta Birding Festival, el nostre destí final.
A la Tancada ja hi ha força contingents agrupats d'ànecs (xibecs, collverds, grisets,...) i de fotges. Balses de centenars d'ocells en la llunyania de la làmina d'aigua i fines línies rosades allà on s'agrupen els flamencs. Ens crida l'atenció, però, el gran nombre d'orenetes de ribera que tenim al darrera, entre les dunes de la platja. S'assolellen sobre la sorra prenent banys de sol amb evident plaer i de tant en tant s'envolen uns metres cap a la llacuna a caçar mosquits, acompanyades de miler d'orenetes comuns (vulgars em sona pejoratiu). Al Trabucador no hi ha gaire ocell. Un grapat de xatracs becllargs pescant, un parell de remena-rocs, pigres, corriols camanegres i poca cosa més.
S'acosta l'hora de dinar i la idea era fer-ho a la fira mateix, però hi ha tal quantitat de visitants que la zona d'aparcament està col·lapsada i els cotxes s'alineen a banda i banda de l'estreta carretera. L'aglomeració és previsible a la fira, per la qual cosa enfilem cap a l'Encanyissada per reagrupar-nos i decidir un pla B. Abans hem fet una curta aturada en un marge per discutir-ho, i aprofitar per fer un cop d'ull a les antigues salines i a les làmines d'aigua més properes. Territs menuts, corriols camanegres, gamba verda, xivita i dos xatracs grossos que es dirigeixen en línia recta cap a la fira. Seria remarcable que ningú d'allà els veiés. Acabem dinant variades especialitats d'arrossos al Poblenou del Delta. Tots ells dignes d'elogis diversos.
El Delta Birding Festival
I després de dinar (i de que els nens facin migdiada!), ara sí, cap al Delta Birding Festival a MonNatura. Tot el dia que ho constatem i ho comentem, el Delta està ocupat per ornitòlegs i és agradable veure tanta gent dedicada a l'observació d'ocells, compartint espai, observacions i inquietuds. També és esperançador, ja que és de suposar que la majoria d'ells (no tots, malauradament) seran sensibles a les polítiques de protecció de la natura i les exigiran a qui tingui potestat d'administrar-les. Hi ha expositors de material òptic, d'editorials, d'agències de birding i d'altres productes relacionats amb aquest món, tots amb la legítima intenció de vendre els seus productes. Una fira ben normal, vaja.
Però aquí el que és important és la gent. Deixant de banda les congregacions de gurús, de les vaques sagrades de l'ornitologia, aquesta sembla la fira de l'ocellaire aficionat, del que comença, del que s'emociona veient un estol de flamencs proper i que no té ni puta idea (ni falta que fa) de com és la rectriu externa d'un aligot vesper de 2on any o de si és vàlida o no la descripció d'una nova espècie de gamarús al desert africà. Aquí es ve o s'hauria de venir a descobrir una perspectiva nova de la natura o a relacionar-te amb aquells que som com tu, gent que surt al camp a gaudir i a emocionar-se amb l'observació d'ocells, deixant de banda la competició, les llistes i la cerca frenètica de rareses.
Bon ambient, molts coneguts i retrobaments en aquesta única jornada que hem viscut al DBF.

Tocats de l'ala
I per acabar, el motiu de la nostra visita al DBF: la presentació del nou programa que TV3 dedica als ocells i als ocellaires, 'Tocats de l'ala'.
A priori, qualsevol programa de televisió que es plantegi divulgar la natura més propera ja ha de ser ben rebut, però, si a més, es planteja fer-ho d'una manera didàctica, entenedora i dirigida a tots els públics, ens hem de felicitar. I així és. L'acollida per part dels assistents a la presentació del programa va ratllar l'eufòria col·lectiva, suposo que afavorida per l'immillorable entorn, l'ambient de bon rotllo, el sol, el vi i els arrossos a banda ingerits prèviament.
El programa mostrarà en cada capítol un espai natural diferent, un grapat d'espècies d'ocells característics d'aquest espai i les aventures i desventures d'una sèrie de personatges més o menys aficionats a l'observació d'ocells. A més, hi haurà consells sobre com apropar-se a aquest món de l'ornitologia amateur, cosa que a vegades pot ser dificultós per la visió sovint elitista o massa friki que és té d'aquesta afició.
Algunes crítiques al programa van encaminades cap a la temuda massificació del medi natural i a que les actituds d'alguns nouvinguts a l'afició no es comportin amb el respecte necessari cap als ocells, posant en perill espècies i hàbitats que es troben en situació delicada. Evidentment això seria un perill, però això ja està previst i s'han pres mesures per a que això no passi (hem de tenir en compte que l'Institut Català d'Ornitologia revisa tots i cada un dels capítols).
Proposo mirar-ho des de l'altra vessant. Un programa divulgatiu i on s'estableixin uns valors i una ètica ornitològica pot contribuir a fer pujar una afició que prioritza precisament la conservació de la fauna i dels seus hàbitats. Cal crear escola. L'ornitologia i el naturalisme en general no han de ser excloents, no han de ser vistos com activitats o actituds d'una minoria que no accepta cap intromissió. Seria ridícul. El coneixement de l'entorn natural ha d'anar calant en la societat en general, ha de consolidar-se com una manera de ser i d'actuar, no ha de ser una moda passatgera ni tampoc convertir-se en una ridícula competició per veure qui és més ocellaire que els altres. Aquí no hi ha ídols a seguir, no hi ha campions de curses de muntanya als que voler imitar, convertint-se en una caricatura antipàtica i patètica. Es tracta, simplement, de respectar.

divendres, 18 de setembre de 2015

Birding a la Jacetània


Birding a la Jacetània, Pirineu d'Osca

Ara que encara tinc fresca la darrera visita a Jaca i la seva comarca, uns curts apunts que volen ser orientatius per conèixer alguns indrets per anar a observar ocells basats en la meva experiència a la zona.

Hi ha molta informació arreu, tant a internet com en guies impreses i altres. Al portal www.birdingpirineos hi trobareu molta informació i itineraris ornitològics.

Comento breument els que conec. De fet, a tota la comarca, vagis on vagis, es van veient ocells arreu, sobretot rapinyaires en vol. Depenent de l'època de l'any: milans negres i reials, àguiles calçades, marcenques, aligots i voltors. També les cornelles i els corbs s'observen arreu.

 

Selva de Oza

A la vall d'Echo. És una de les àrees més turístiques i visitades, per tant, en temporada alta, hi ha perill de massificació. És una zona molt bona per picot garser blanc i negre i passeriformes forestals. També hi ha citacions de picot garser dorsiblanc (espècie que no he observat mai aquí). Als prats de la vall, on hi transcorre el riu Aragón Subordán, és fàcil de localitzar escorxador, còlit gris, grasset de muntanya, merla d'aigua i altres. I els cims estan sempre sobrevolats per voltors i, molt sovint, per trencalòs. Recomanacions: triar un grup d'espècies i dedicar-hi una bona caminada, ja sigui per les valls, cims o a l'interior dels esplèndids boscos. Els camins estan ben senyalitzats.

 

San Juan de la Peña

Un altre indret intensament visitat. L'altiplà, on es troba el monestir nou, és la millor zona per observar ocells. Hi sobrevolen milans, marcenques, voltors i aufranys, i la pineda, amb alguns peus destacables, és refugi de petits ocells forestals (molt fàcil d'observar el picasoques blau). Recomanació: si no és temporada de màxima afluència, fer una caminada per l'altiplà per zones allunyades de les àrees de pícnic.

 

Astún

Astún i Somport són llocs bons per observar espècies d'alta muntanya. S'hi arriba bé amb cotxe i des dels mateixos aparcaments ja se'n poden observar algunes. Molt fàcils d'observar són la merla roquera, el còlit gris, el passarell i el grasset de muntanya, entre altres. A les zones més altes, voltor, trencalòs i és un bon punt per veure àguila daurada. Recomanació: aprofitar el telecadira i pujar als ibons més propers, augmentant les possibilitats de trobar alguna espècie més difícil, com ara la perdiu blanca (què tampoc he vist mai aquí).

 

Aísa

Probablement la vall més maca de tota la comarca. Els pobles de Borau i Aísa mateix mereixen una visita especial. Tota la vall es pot recórrer amb vehicle tipus turisme, ja sigui des de Castiello de Jaca com des de Jaca mateix. Per observar ocells crec que és millor opció fer-ho des de Jaca, ja que l'itinerari transcorre per petites planes agrícoles que són molt productives ornitològicament parlant. Molts rapinyaires. Depenent de l'època: milans, voltors, aligots, esparver cendrós, falcó mostatxut, calçada, marcenca,... També molts alàudids i fringíl·lids. I crec que ha de ser un bon indret per a ocells hivernants d'espais oberts. La carretera segueix Aísa enllà, cap al nord, fins arribar a el Rigüelo, ja en plena muntanya pirinenca. A partir d'aquí es pot seguir a peu entre el riu, boscos d'alta muntanya i àrees rocalloses fins a arribar als Llanos de Napazal, on el paisatge és absolutament espectacular. Tota la zona és rica en ocells forestals i d'alta muntanya (pardal de bardissa, mallerengues, còlit gris, merla roquera, gralla de bec vermell,...), en època de migració de tardor hem vist centenars d'ocells a la zona, des de tallarols i tallaretes fins a mastegatatxes i papamosques. Crec que la zona de Napazal i les faldes de les muntanyes més properes han de ser zones bones per a perdiu blanca, però no ho he pogut comprovar. També crec que s'hi pot trobar pela-roques a la zona.

 

Canal Roya

A Candanchú. Hi ha zona d'aparcament a la dreta de la crta., on comença l'itinerari que puja resseguint el transcurs del riu. Es creua una zona de boscos, prats, cingles i faldes de muntanya de gran bellesa, molt atractiva paisatgísticament i amb moltes espècies forestals i típiques de matollar. Àguiles calçada i daurada, trencalòs, gralla de bec vermell, hortolà,... No descarto pela-roques en els cingles. És relativament fàcil observar esquirols i marmotes.

 

La Garcipollera

Àrea forestal de repoblació. Avorrida, basant-me en la meva experiència. Molta mallerenga petita, bruel i altres passeriformes forestals típics de coníferes. El riu tampoc ofereix gaire res. Acín és maco, i a partir d'aquí no he pujat més, potser és diferent i ofereix més interès ornitològic, però jo ho desconec. En teoria és bona zona per observar picots negre, verd i garser gros.

 

Villanúa

El municipi ofereix diverses rutes de senderisme que són totalment compatibles amb el birding. Per allà passa un tram del camí de Sant Jaume. Es pot fer el recorregut des de Villanúa a Canfranc, entre paisatges agradables i al costat del riu. Es poden observar tots els rapinyaires esmentats anteriorment, així com tallareta vulgar i cuallarga, mastegatatxes en migració, cuerete torrentera i merla d'aigua al riu i altres espècies. La Cueva de las Güixas és espectacular i s'hi poden trobar quatre espècies de rat-penats (de ferradura gran, de ferradura petit, mediterrani i de cova).

 

Foces de Biniés i Sigüés

Suposo que hi deu haver itineraris per fer a peu per la zona, però no estan senyalitzats ni publicitats. La carretera els creua de nord a sud. La foz de Biniés té un parell de punts on deixar el cotxe per baixar i fer un cop d'ull. Voltors i poca cosa més. A l'hivern es pot provar sort amb el pela-roques. La foz de Sigüés no ofereix cap punt per aturar-se a observar. Es poden visitar si venen de passada, però crec que prioritzaria altres zones. (la foz de Burgui, ja a territori navarrés però a pocs quilòmetres de Sigües, sí que està condicionada per a visitar-la caminant i té més interès faunístic).

Imatges:
Aísa, passat el Rigüelo
Camí de la Canal Roya
Mirador al nord de Biniés
Acín, a la Garcipollera

dimecres, 26 d’agost de 2015

Ocells amunt i avall

Un curt apunt sobre aquest fenomen zoològic què són les migracions d’ocells, ara que comença la migració de tardor o postnupcial.
Imagineu-vos un planeta amb uns casquets polars d’una gran extensió, un planeta pràcticament cobert per glaç i neu (una Terra Bola de Neu, com anomenen alguns geòlegs al planeta Terra i què sembla que seria l’estat més habitual del nostre planeta). Un món de gel excepte una estreta franja equatorial on les temperatures són suficientment altes com per no permetre les glaçades i on la majoria de precipitacions són en forma líquida.

dijous, 16 de juliol de 2015

El Turó de les Gatoses



La darrera estona de llum, un dels dos únics moments en què es pot passejar per l'eixarreït bosc mediterrani a ple estiu. El Turó de les Gatoses, afectat pel foc forestal de fa ja tres dècades, està cobert per una vegetació cerosa i dura, poc amigable. Brucs, estepes, gatoses, argelagues i arboços acompanyen els suros supervivents, arbres poderosos i d'aspecte rancuniós, reticents a mostrar encara tot el seu esplendor verd, arrabassat fa anys per la negligència i la flama.

dimarts, 19 de maig de 2015

Controls de depredadors


Recentment s'ha publicat un estudi sobre els controls de gats assilvestrats a Tasmània, on aquests depredadors han extingit o han dut al límit de l'extinció a moltes espècies autòctones de fauna.
Degut a l'alta densitat de gats a les zones on es realitzaven els controls, en un principi va ser molt fàcil eliminar-los, però de seguida eren substituïts per exemplars més joves que venien de la perifèria i que ja no queien en els paranys.

divendres, 24 d’abril de 2015

Sobre les reintroduccions de fauna


Dies enrere vaig llegir un article que resumeix l'avaluació d'un centenar llarg de projectes de reintroducció de fauna duts a terme a l'Estat Espanyol recentment. Els autors de l'avaluació, tots ells investigadors o professors en diferents universitats, estableixen una sèrie de criteris (10 en concret) que són una síntesi de les recomanacions del grup de reintroduccions de la UICN (International Union for Conservation of Nature). Tots aquests criteris no són més que una demanda per tal d'aplicar el sentit comú, alguns d'ells tan de calaix com que, si no s'han corregit els factors d'amenaça d'una espècie en una determinat indret, és perdre el temps i els diners tornar a introduir-la allà mateix.