Què en fem dels boscos? Part I

El desarrelament del bosc. La protecció dels boscos madurs

http://www.elpunt.cat/noticia/article/1-territori/11-mediambient/101380-el-desarrelament-del-bosc.html

 Fa temps que tenia ganes de tractar el tema de la gestió forestal i aquest article de El Punt m'ha acabat de donar l'empenta que calia.

Intentaré no perdre'm en disertacions innecessàries i procuraré afegir idees i opinions concretes i entenedores.

La base:

Guilleries, Cadiretes, Gavarres, Montnegre,... les nostres muntanyes més properes, grans extensions arbrades i amb una gestió forestal fragmentada i sovint poc intensa (l'explotació no dona diners i per tant s'abandonen molts boscos i plantacions d'arbres). Aquestes zones, tot i tenir uns índex de diversitat biològica clarament inferiors als de la plana de la Selva, per exemple, compten amb alguna figura de protecció (cosa que a la plana no és així). A més, aquestes muntanyes compten amb l'estima de la societat, en considerar-les el paradigma de la Natura, un terreny de joc, d'esport o d'activitats d'oci (no sempre compatibles amb la conservació dels seus valors naturals) o un símbol poètico-literari fins i tot amb connotacions nacionalistes, patriòtiques i religioses (!).

Amb comptadíssimes excepcions (escrits més o menys tècnics recents), les moltes publicacions que fan referència a aquestes muntanyes deixen de banda (quan no menyspreen directament) els valors naturals que atresoren (entenent aquests com la flora, la fauna i la gea), i es recargolen una i altra vegada en rememorar els escrits de lloança de literats de segles anteriors, en la presència majestuosa, corprenedora i misteriosa de les fosques muntanyes, escenaris de històries i historietes mils milions de vegades explicades de bandolers, senyors feudals, capellans i altres personatges que el temps ha anat moldejant i estereotipant d'una manera poc fiable i rigorosa, convertint-los en ídols o dimonis de poca consistència.

En resum. Tenim una sèrie de sistemes muntanyosos de petita alçada, coberts de vegetació arbòria (no sempre boscos, de fet, la majoria són arbredes artificials) amb una gestió cada cop més difícil degut a la poca demanda dels productes que fins ara oferten. Cal reinventar-se, doncs. Ser imaginatius i, per suposat, comptar amb el recolzament de les administracions i de la societat per tal de reconduir la visió i l'ús dels nostres boscos més propers. Si la protecció de la plana de la Selva, (la mil vegades ultrajada plana, la més rica i oblidada de les nostres natures), es presenta com un impossible (o molt difícil, jo no em rendeixo fàcilment), fem com a mínim que les zones que ja tenim catalogades com a protegides augmentin els seus valors naturals i puguin ser un modus vivendi per als propietaris forestals que s'avinguin a fer un cop de timó en la gestió d'aquests espais.

Fotografia: fageda, rouredes, vivers i coníferes alòctones a les Guilleries. Maite Garrigós

Els ocells de pagès emprenen el vol

Article a la Revista de Girona, núm, 257

http://www.revistadegirona.cat/rdg/home.seam

La difícil situació de les aus en zones agrícoles de la plana de la Selva


Josep Rost Bagudanch i Alfons Delgado-Garcia

El paisatge tradicional mediterrani, format per un mosaic de zones agrícoles i boscos, té un gran valor en termes de biodiversitat, però durant les últimes dècades s'ha vist transformat per la intensificació de l'agricultura i la proliferació d'infraestructures i urbanitzacions. A la plana de la Selva, aquests canvis han comportat una important pèrdua de biodiversitat: més de cinquanta espècies d'ocells pròpies d'espais oberts pateixen problemes de conservació. Però no és una situació irreversible.

Informació complementària:

http://www.revistadegirona.cat/recursos/rdglink/RdG%20link%20ocells.pdf

(Contacteu-me per rebre l'article complet)

Anuari ornitològic de Catalunya 2008 on line

 El trobareu aquí:

http://www.ornitologia.org/publicacions/anuari4.htm

Ocells i canvi climàtic. Comunicat de premsa de l'ICO

http://www.ornitologia.org/monitoratge/ocells_i_canvi_climatic.pdf

NOTA DE PREMSA

Institut Català d’Ornitologia. Barcelona, 3 de novembre de 2009

 

Els ocells ens mostren que el canvi climàtic afecta els ecosistemes de Catalunya a un ritme preocupant

La Conferència de Canvi Climàtic Barcelona 2009 acaba de començar. Més de 4.000 delegats de diversos països i observadors internacionals es reuneixen durant tota la setmana amb l’objectiu d’arribar a un text consensuat per a la decisiva conferència que tindrà lloc el desembre a Copenhaguen. Coincidint amb aquestes dates, es fan públics uns resultats força interessants dels efectes que el canvi climàtic està tenint en un dels elements més ben estudiats dels ecosistemes catalans: els ocells.

L’Institut Català d’Ornitologia i el Departament de Medi Ambient i Habitatge impulsen projectes de seguiment d’ocells amb l’objectiu d’obtenir indicadors de l’estat del medi natural a Catalunya. Gràcies a la participació de centenars de voluntaris en aquests projectes, s’obtenen periòdicament milers i milers de dades sobre els ocells. Un d’aquests projectes, el Seguiment d’Ocells Comuns a Catalunya (SOCC) acaba de proporcionar un resultat tan espectacular com preocupant: en conjunt, i tot i les oscil·lacions naturals pròpies de totes les espècies, els ocells d’ambients càlids estan augmentant i els d’ambients freds estan disminuint. Aquests resultats suggereixen clarament que el progressiu increment de les temperatures n’és el causant. Si tenim en compte que l’efecte del canvi climàtic es manifesta alhora en els dos tipus d’espècies, unes perquè pugen i les altres perquè baixen, en conjunt es pot generar un l’Indicador de Canvi Climàtic fent el quocient entre aquests dos índexs. Aquest Indicador de Canvi Climàtic ha incrementat un 23% en només 7 anys (període 2002- 2008), un resultat que indica que els ocells en particular, i els ecosistemes en general, estan canviant d’acord amb les previsions d’escalfament global del nostre planeta.

Si tenim en compte que l’efecte del canvi climàtic es manifesta alhora en els dos tipus d’espècies, unes perquè pugen i les altres perquè baixen, en conjunt es pot generar un l’Indicador de Canvi Climàtic fent el quocient entre aquests dos índexs. Aquest Indicador de Canvi Climàtic ha incrementat un 23% en només 7 anys (període 2002- 2008), un resultat que indica que els ocells en particular, i els ecosistemes en general,

estan canviant d’acord amb les previsions d’escalfament global del nostre planeta.

En el conjunt d’Europa els resultats que s’estan produint són molt similars. El canvi climàtic provoca que les poblacions de les espècies que toleren millor la calor augmentin i les que necessiten temperatures més baixes disminueixin, però... fins a quin punt aquests processos són suficients per adaptar-se a aquest nou escenari ambiental? Un estudi realitzat per investigadors del Museu Nacional d’Història Natural de París indica que, en conjunt, les poblacions d’ocells de França s’han desplaçat 91 km cap el nord en les darreres dues dècades anys... però la temperatura mitjana ho ha fet 273 km. Podríem dir que mentre avui a Montpeller tenim una temperatura similar a la que fa gairebé dues dècades teníem a Barcelona, els ocells, en el seu camí cap el nord a la cerca de temperatures més adients, només han arribat a la Costa Brava... Si els ocells,

uns dels grups d’animals de major mobilitat, es van quedant cada cop més al sud d’on es troba el clima que els és favorable, les conseqüències del canvi climàtic sobre altres animals menys mòbils o sobre les plantes poden ser encara pitjors.

En definitiva, els efectes del canvi climàtic no només poden ser dramàtics als pols o a les illes tropicals formades per esculls coral·lins. Els organismes intenten adaptar-se al canvi però, en conjunt, sembla que no ho estan aconseguint. Si als efectes del canvi climàtic sumem altres impactes derivats de l’acció de l’home, com la destrucció directa dels hàbitats naturals, podem anticipar que els mecanismes que tenen les espècies per adaptar-se als canvis poden ser insuficients. Si no som capaços de disminuir la velocitat amb la que aquest canvi es produeix, segurament provocarà l’extinció de moltes espècies i aquesta pèrdua de biodiversitat pot acabar alterant profundament el mateix funcionament del planeta que ens sustenta.

Les dades que es mostren provenen del Seguiment d’Ocells Comuns a Catalunya, un projecte impulsat conjuntament per l’Institut Català d’Ornitologia i el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya

Els últims llops de Girona

Acaba de sortir el núm. 257 de la Revista de Girona (la de la Diputació), on hi trobareu un article de Josep Maria Massip, amb fotografies d'en Lluís Morera, que tracta dels darrers llops de Girona.

Us adjunto enllaç a fi que el pugueu llegir. També s'hi pot accedir per www.revistadegirona.cat on a més hi trobareu qualsevol article publicat, que es localitza pel Cercador.

http://www.revistadegirona.cat/recursos/2009/0257_036.pdf

Més grues en migració

 Dilluns 02-11-09 un estol d'onze grues (Grus grus) sobre el balneari i l'Escola Forestal de Santa Coloma de Farners.

Observador: Gerard Dalmau

El mayor murciélago europeo habitó el noreste de España hace más de 10.000 años

Investigadores españoles han confirmado la presencia del mayor murciélago de Europa, el Nyctalus lasiopterus, en el noreste de España durante el Pleistoceno Superior (hace entre 120.000 y 10.000 años). Los fósiles del nóctulo hallados en el yacimiento de Abríc Romaní (Barcelona) demuestran que este murciélago tenía mayor presencia geográfica hace más de 10.000 años que hoy, pero mermó por el descenso de la cobertura vegetal.

Aunque es la segunda investigación que demuestra la presencia del murciélago en la Península Ibérica, el estudio que ha publicado la revista Comptes Rendus Palevol proporciona la primera descripción en el registro fósil de la dentición del Nyctalus lasiopterus a partir de un fragmento de la mandíbula izquierda.

“El hallazgo es importante porque esta especie no es común en el registro fósil, de hecho el descubrimiento de Nyctalus lasiopterus en el yacimiento de Abric Romaní (Capellades, Barcelona) comprende una de las pocas citas fósiles que existen en el Pleistoceno europeo de la especie”, señala a SINC Juan Manuel López-García, autor principal del trabajo e investigador en el Instituto de Paleoecología Humana y Evolución Social de la Universidad Rovira i Virgili (URV).

El análisis de los restos fósiles hallados en el yacimiento durante las campañas de 2004 a 2006 revela que el mayor murciélago europeo habitó el noreste de España hace más de 10.000 años. “En la actualidad Nyctalus lasiopterus es una especie poco conocida y de rango de distribución geográfica peninsular dudoso, que no comprende la región geográfica de Cataluña”, añade López-García.

Una distribución por factores ambientales

“La presencia del Nyctalus lasiopterus en el noreste de la Península Ibérica refuerza la evidencia de que esta especie tenía un rango geográfico más amplio durante el Pleistoceno que hoy”, apunta el paleontólogo. Durante las fases templadas, en las que hubo un desarrollo vegetal que servía de refugio para estos animales, el nóctulo tuvo una expansión mayor.

Hasta ahora, el gran murciélago había sido localizado en regiones montañosas como el oeste de los Pirineos, la Cordillera Cantábrica, la cordillera central o paisajes abiertos del Mediterráneo donde dominan los robles, encinas y pinos.

No obstante, el estudio confirma un cambio en la distribución de la especie durante el Pleistoceno Superior y el Holoceno (hace menos de 10.000 años), hasta ahora. “La reducción de la cobertura vegetal podría ser la causa de las bajas densidades actuales de la especie y su distribución geográfica sesgada”, concluye López-García.

---------------------------------

Referencia bibliográfica:

López-García, Juan Manuel; Sevilla, Paloma; Cuenca-Bescos, Gloria. “New evidence for the greater noctule bat (Nyctalus lasiopterus) in the Late Pleistocene of western Europe” Comptes Rendus Palevol 8(6): 551-558 septiembre de 2009.

Fuente: SINC

http://plataformasinc.es/index.php/esl/Noticias/El-mayor-murcielago-europeo-habito-el-noreste-de-Espana-hace-mas-de-10.000-anos

Grues (Grus grus) sobre la comarca

 Ahir es van poder observar diversos estols de grues migrant sobre la Selva. Un estol de 36 a les 10.50 a Sils, seguit d'un altre de 42 exemplars a les 13.25 (Miquel Vall·llosera). A les 14.23 s'observa un estol de 79 sobre Sant Martí Sacalm (Josep Barnés), probablement el mateix grup que va ser observat poc desprès a Santa Coloma de Farners.

Fotografies de Josep Barnés

Esparver d'espatlles negres (Elanus caeruleus) a l'Estany de Sils: nova espècie per a la comarca de la Selva

Avui dissabte 31-10-09 s'ha pogut observar un esparver d'espatlles negres a l'Estany de Sils (observadors: Miquel Vall·llosera i David Butterfield). Es tracta de la primera observació d'aquesta espècie no només per a la zona sino per a tota la comarca de la Selva.

L'esparver d'espatlles negres és una espècie d'origen indoafricà molt escassa a Catalunya que ha anat colonitzant la Península Ibèrica des de mitjans segle XX. A Catalunya només existeixen unes poques parelles nidificants a la plana de Lleida (vegeu el següent enllaç

http://www.sioc.cat/fitxa.php?sci=0&sp=ELACAE ), tot i que també és possible que alguna parella nidifiqui a l'Empordà. A la resta de la Península Ibèrica l'esparver d'espatlles negres es reparteix majoritàriament per la meitat sud, ocupant bosquines properes a camps de cereal i deveses escleròfiles.

A la selva no existeix cap citació coneguda. L'única existent en comarques veïnes és la d'un exemplar observat i fotografiat al Collsacabra d'Osona a la dècada dels 70.

 Fotografies de David Butterfield

 

Les notes de camp de José Antonio Valverde

 La Universidad de Salamanca brinda l'oportunitat de consultar i baixar de forma gratuïta els quaderns de camp que el prestigiòs ecòleg i naturalista José Antonio Valverde els va cedir.

Trobareu els documents clicant aquí.

Troben mort el falcó sagrat (Falco cherrug) que va creuar Catalunya.

 L'emissor via satèlit feia dies que emitia des d'un mateix punt i això va fer sorpitar als científics que feien el seguiment.

Finalment van trobar a Piros (tot i el nom era una femella) moribunda prop de Cap Blanc, a Mauritania, prop de la darrera gran colònia de vell marí de la Mediterrània.

..............................

Dear Colleagues

Unfortunately, I have a sad news for you.

A few days ago - following of my request - an international team of
biologists working with monk seals in Mauritania found the body of
Piros on a peninsula on the northern part of the country (see 20.77100
-17.04467). When first seen, Piros seemed exhausted but the colleagues
could not help her. She spent 8 days in the area before her signals
disappeared. There is no explanation for her death since apparently
there is plenty of food around: shorebirds, gulls and probably
passerine migrants too. Nevertheless, the possibility of getting too
tired after crossing the desert and not being able to hunt is not
excluded. Further possibilities are: secondary poisoning (a large
number of ships have been dismantled and sank in the area), some kind
of disease or some unknown factor. It is a strange co-incidence,
however that in 1979 a dead Saker was found by French ornithologists
in Star Bay - just a few km north of the place where Piros has been
found. This fact raises the question whether this phenomenon occurs
from year to year, and this place is really a some kind of trap for
Sakers; or it is really just a co-incidence and these two birds were
found there co-incidently. This story shows again how little we know
about our ecosystem and its 'elements'.

Certainly, it would be worth looking around there, however I can't see
at the moment how we could get there in the close future.

The transmitter will be returned to us across Madrid with the help of
a Spanish member of the team (to whom goes a great thanks).

Unfortunately, it seems that this is the end of the great story of Piros.

Thank you again for your invaluable help and I will inform you if
there is any developments.

All the best

Matyas

http://www.vandorsolymok.hu/
http://www.kerecsensolyom.mme.hu/

Capçalera de l'Onyar 25-10-09

Un astor (Accipiter gentilis) femella aturat al costat del riu, al terra. Notable presència de picasoques blau (Sitta europaea), picots, entre ells un picot garser petit (Dendrocopos minor), i pàrids. Presència generalitzada de pinsà vulgar (Fringilla coelebs), merla (Turdus merula) i pit-roig (Erithacus rubecula).

Un mínim de tres espècies d'odonats en vol, una d'elles Aeshna sp. També un nounat de vidriol (Anguis fragilis).

Observadors: Alfons Delgado-Garcia, Maite Garrigós i Farners Delgado