L'endemà de la inoblidable sortida nocturar teniem una cita concertada per fer una visita diürna a la Reserva. El nostre guia va ser l'Eric Bello, un reputat professional de la zona que semblava tenir el respecte de tothom. Aquell matí seriem els seus únics clients.
Els seus coneixements naturals (no acadèmics) sobre la flora i la fauna de la muntanya eren impressionants. No hi havia cap vegetal, per petita que fos la mata, que s'escapès a la seva vista, ni soroll emès per cap bèstia que no fos captat per la seva finíssima oïda. Encara recordo amb estupor la sensació que em va causar poder sentir la flaire que deixa un gran fèlid en creuar davant nostre pocs minuts abans. Eric va creure que probablement es tractava d'un puma, difícilment hauria estat un jaguar. L'olor agre i penetrant del rastre del gran gat no crec que l'oblidem mai.
Caminant per la selva, de tant en tant ens creuavem amb altres grups, sovint conduits per guies nerviosos que volien trobar les espècies més rares per als seus clients. I l'espècie més buscada allà era sobretot el quetzal (Pharomachrus mocinno).
Després de creuar-nos amb un estressat grup de twitchers anglosaxons que pràcticament anavem a la carrera, Eric es va girar pensatiu cap a nosaltres:
- ¿Ustedes tienen mucho interés en ver al quetzal?
La veritat era que no. O millor dit, no més interés que en qualsevol altra espècie d'ocell, de mamífer, de papallona o de flor de la zona. Nosaltres voliem gaudir de la selva i del moment que viviem. I així li vam fer saber. Eric va respirar profundament i va somriure.
- Me gustan ustedes. El quetzal es la selva, y, como estamos en la selva, el quetzal ya vendrá.
I, evidentment, va venir. Primer es va deixar sentir, un xiulet molt característic, com de flauta travessera tímida. Després van aparèixer les seves siluetes sobre el doser forestal. Primer una, després dos, tres, fins a quatre ocells. Eric em va agafar la petita càmera compacta de les mans i la va acoplar al seu telescopi com va poder, mentre nosaltres ens trencavem el coll mirant en vertical amb els binocles.
Les imatges no són bones, però cada cop que les miro em transporten en el temps i no puc evitar reviure aquell matí a Monteverde.
