Jable

Fuerteventura és probablement l'illa canària més ocellarire. S'hi poden trobar espècies endèmiques com el bitxac canari (Saxicola dacotidae) o la huabara (Chlamydotis undulata) i altres espècies interessants com la xurra (Pterocles orientalis), a més d'unes desenes d'espècies migradores, visitants o estiuejants.

El Jable de Gandía és un dels millors indrets per intentar trobar l'hubara i provar sort amb el corredor (Cursorius cursor) i altres espècie típiques tant de fauna com de flora d'aquest autèntic desert enmig de la mar.

Hores i hores divagant per camins de sorra, amb un vent inaturable i tirà i un sol implacable.

A qui no li pot agradar viatjar amb aquest panorama?

Tindaya, Fuerteventura

 Als que us mou l'esperit naturalista i/o conservacionista (que no sempre van junts), la muntanya o el paratge de Tindaya, el lloc sagrat dels majos, els primers pobladors de l'illa de Fuerteventura, i el punt geogràfic de referència de l'illa, probablement us sonarà per dos motius ben diferents. Per una banda per tractar-se d'un espai natural únic i mereixedor de més protecció de la que gaudeix(?), (Monumento Natural, Paraje de Interés Natural i ZEPA), i per altra per la polèmica que fa anys va crear l'artista basc Eduardo Chillida.

La proposta de Chillida era ben peculiar i original, això s'ha de reconèixer, però va desatar una enorme polèmica de ressò estatal i europeu. Aquest senyor el que pretèn, ni més ni menys, és mutilar, profanar de manera irreversible la muntanya per tal de crear el que, segons ells, seria un monument a la concòrida i a la pau entre els homes (ho deu dir amb ironia, no? perquè hi ha hagut quasi enfrentaments físics entre els detractors i defensors del seu projecte). Ell vol buidar la muntanya i encastar-hi un megamonument de formigó i ciment. I sembla que s'ensortirà.

Deixant de bandes aquestes anades de l'olla i aquestes culminacions megalòmanes, la zona de Tindaya ofereix prou atractius naturals com per entendre les raons dels que s'opossen a aquest projecte.

A banda d'un paisatge i una geologia volcànica únics, Tindaya conserva mostres artístiques del període magdaleniense d'extraordinari valor, entre les que destaquen les pintures rupestres i bijuteria.

En el record, conservo el paisatge de Tindaya com una gran extensió dominada en tot moment per la muntanya sagrada. Extenses planures de matollar, amb roques, murs de pedra, sorra, de tant en tant amb algun petit barranc on es refugia un mínim de verdor, propiciada més per l'activitat humana arraconada que no pas per un efecte natural.

En tot moment el vent imposava la seva tirania, obligant-nos a amotllar les nostres activitats o intencions als seus designis. Vegetals fins i durs, de poca aparença però terriblement resistens, alguns d'ells endèmics, com ara Aichyson bethenourtianum, Caralluma burchardii, i el conegut jorjado, (Nauplius sericeus).

Entre pedres i roques és fa difícil descobrir els éssers animats, que ralentitzen la seva activitat a causa del vent. Trobar un botxí (Lanius meridionalis koenigi) enfilat a una petita mata es tot un descobriment. De tant en tant sorprenem algun estol de pinsà trompeter (Bucanetes githagineus amantum), que es fa fonedís només de tocar el terra. Els esquirols (Atlantoxerus getulus), una espècie introduïda, es refugien vora de murs i acumulacions de roca, i són la nota mòbil més evident en aquest paisatge d'atractiva duresa. No fan acte de presència ni la hubara (Chlamydotis undulata) ni el corredor (Cursorius cursor), els objectius més desitjats. Sí que apareixen jugant amb el vent (no semblen pas patir-lo) el guirre (Neophron percnopterus majorensis) i el corb (Corvus corax canariensis).

Hubares a Fuerteventura

Un dels objectius ornítics de Fuerteventura és la Hubara (Chlamydotis undulata), present només a aquesta illa, a Lanzarote i al illot de Lobos.
Ens va costar tres llargues excursions al voltant de Tindaya i creuant el "jable" de Jandía. Finalment va ser en aquest darrer lloc on vam creuar-nos amb un exemplar, del que poc abans n'haviem descobert el rastre de petjades a la sorra.

Hubares a Fuerteventura

Un dels objectius ornítics de Fuerteventura és la Hubara (Chlamydotis undulata), present només a aquesta illa, a Lanzarote i al illot de Lobos.
Ens va costar tres llargues excursions al voltant de Tindaya i creuant el "jable" de Jandía. Finalment va ser en aquest darrer lloc on vam creuar-nos amb un exemplar, del que poc abans n'haviem descobert el rastre de petjades a la sorra.

Fuerteventura: Cofete

Rondem els 800 m.s.m. quan la pista de sorra gira marcadament cap a la dreta i arribem al coll de muntanya. El vent bufa amb força, com intentant impedir-nos arribar a l'altra banda.

La imatge que apareix després del coll és sorprenent. Una platja de quilòmetres que es perd en l'horitzó. La idea mental del que és realment aquesta platja es va formant a la ment, després que la mirada curiosa del naturalista la va resseguint per adonar-se que aquest racó del món és un indret privilegiat: es tracta d'una platja verge.

La pista continua després del coll i inicia un descencs llarg que ens durà fins a peus del mar, lliscant entre les dunes litoral i les empinades vessants de l'inacabable istme de la Pared. Un cop arribats a peu de platja, un cel gris inabastable, la immensa extensió de sorra i dunes i la insistència tossuda del vent en fer-nos fora ens aclapara. Un grapat de persones, al costat dels vehicles, admira el paisatge o fa fotografies. Ningú es banya, ni és pràctica aconsellable. Caminem sense cap destí concret i sense cap intenció, només amb la intenció de fer-nos una idea de l'indret. La il·lusió idílica de la primera impressió s'enterboleix amb la presència de gran quantitat d'escombraria a la sorra. El vent i els forts corrents marins s'encarreguen de fer arribar aquí tota la deixalla generada i abocada pels humans a alta mar.

Ni rastre de corredors (Cursorius cursor) ni de cap altre ésser animat, amb excepció dels gavians de potes grogues (Larus michahellis), d'un grup de perdius africanes (Alectoris barbara), que se'ns aixeca a la tornada, i de les omnipresents piules de Berthelot (Anthus bertheloti).

Fuerteventura: Cofete

Rondem els 800 m.s.m. quan la pista de sorra gira marcadament cap a la dreta i arribem al coll de muntanya. El vent bufa amb força, com intentant impedir-nos arribar a l'altra banda.

La imatge que apareix després del coll és sorprenent. Una platja de quilòmetres que es perd en l'horitzó. La idea mental del que és realment aquesta platja es va formant a la ment, després que la mirada curiosa del naturalista la va resseguint per adonar-se que aquest racó del món és un indret privilegiat: es tracta d'una platja verge.

La pista continua després del coll i inicia un descencs llarg que ens durà fins a peus del mar, lliscant entre les dunes litoral i les empinades vessants de l'inacabable istme de la Pared. Un cop arribats a peu de platja, un cel gris inabastable, la immensa extensió de sorra i dunes i la insistència tossuda del vent en fer-nos fora ens aclapara. Un grapat de persones, al costat dels vehicles, admira el paisatge o fa fotografies. Ningú es banya, ni és pràctica aconsellable. Caminem sense cap destí concret i sense cap intenció, només amb la intenció de fer-nos una idea de l'indret. La il·lusió idílica de la primera impressió s'enterboleix amb la presència de gran quantitat d'escombraria a la sorra. El vent i els forts corrents marins s'encarreguen de fer arribar aquí tota la deixalla generada i abocada pels humans a alta mar.

Ni rastre de corredors (Cursorius cursor) ni de cap altre ésser animat, amb excepció dels gavians de potes grogues (Larus michahellis), d'un grup de perdius africanes (Alectoris barbara), que se'ns aixeca a la tornada, i de les omnipresents piules de Berthelot (Anthus bertheloti).

Fuerteventura: bitxac canari

El bitxac canari (Saxicola dacotidae) és un endemisme de Fuerteventura, i un dels principals objectius dels ornitòlegs que visiten la illa.

Tot i que és una espècie relativament comú, va ser durant una caminada al Gran valle de Cofete quan vam fer les primeres observacions i on vam trobar una bona densitat d'aquesta espècie. Sol habitar barrancs, rocam divers, amb vegetació dispersa on troba els insectes que són la base de la seva alimentació.

També el vam trobar a Tindaya, i arreu de la península de Jandía, incloses algunes cales. La fotografia correspon a un mascle fotografiat a el Gran Valle de Cofete, a la península de Jandía.

Key words: Canary Stonechat, Saxicola dacotidae, common species, gullies, rocky areas, coves, Cofete valley, Tindaya N.P., Jandía N.P.

Fuerteventura: bitxac canari

El bitxac canari (Saxicola dacotidae) és un endemisme de Fuerteventura, i un dels principals objectius dels ornitòlegs que visiten la illa.

Tot i que és una espècie relativament comú, va ser durant una caminada al Gran valle de Cofete quan vam fer les primeres observacions i on vam trobar una bona densitat d'aquesta espècie. Sol habitar barrancs, rocam divers, amb vegetació dispersa on troba els insectes que són la base de la seva alimentació.

També el vam trobar a Tindaya, i arreu de la península de Jandía, incloses algunes cales. La fotografia correspon a un mascle fotografiat a el Gran Valle de Cofete, a la península de Jandía.

Key words: Canary Stonechat, Saxicola dacotidae, common species, gullies, rocky areas, coves, Cofete valley, Tindaya N.P., Jandía N.P.

Fuerteventura

Fuerteventura és l'esforç constant per part dels volcans per crear el seu fill al mig del mar. Un tros de terra que sempre es troba acaronat o castigat pel vent, il·luminat per un sol perenne i perfilat pels corrents d'aire i d'aigua. En aquesta illa de sorra i laves fredes la vida és una conspiració contra la sequera, la pols i la insolació constant.

Els vegetals són mostres estòiques de perseveració i tenacitat. Plantes discretes (fins a 17 endemismes) falsament esmorteïdes que busquen qualsevol racó per crèixer i omplir d'aromes i colors el paisatge quan les dures condicions ho permeten. Excepte en algunes raconades privilegiades on sobreviuen algunes espècies més delicades i més necessitades de sòl i d'aigua, d'entre les espècies de gran port, només les palmeres (Phoenix canariensis) repten al vent i a la sequera.

En aquest ambient es fa molt difícil la vida animal. Els invertebrats són abundants i freqüents, amb alguns endemismes, i la fauna vertebrada es troba caracteritzada per la presència d'espècies típiques d'estepes i semideserts. Hi trobem una espècie de llangardaix (Gallotia atlantica) endemisme compartit amb l'illa de Lanzarote, a més de la població més important del món de hubara canària (Chamydotis undulata fuerteventurae) i és l'únic refugi mundial del bitxac canari (Saxicola dacotidae).

El naturalista troba en aquesta illa i a Lanzarote el contrapunt de les illes més occidentals de l'arxipèlag, paradigmes dels boscos humits i verds. Fuerteventura combina l'espectacularitat del vulcanisme més recent amb la presència d'espècies de fauna i flora úniques. Una illa que ha de ser recorreguda i admirada amb calma. Deixant que la mirada s'allunyi en aquests paisatges amples i d'una lluminositat extrema.

Fotografia: esquelet de catxalot (Physeter macrocephalus) exposat a la platja de Morro Jable.

Fuerteventura

Fuerteventura és l'esforç constant per part dels volcans per crear el seu fill al mig del mar. Un tros de terra que sempre es troba acaronat o castigat pel vent, il·luminat per un sol perenne i perfilat pels corrents d'aire i d'aigua. En aquesta illa de sorra i laves fredes la vida és una conspiració contra la sequera, la pols i la insolació constant.

Els vegetals són mostres estòiques de perseveració i tenacitat. Plantes discretes (fins a 17 endemismes) falsament esmorteïdes que busquen qualsevol racó per crèixer i omplir d'aromes i colors el paisatge quan les dures condicions ho permeten. Excepte en algunes raconades privilegiades on sobreviuen algunes espècies més delicades i més necessitades de sòl i d'aigua, d'entre les espècies de gran port, només les palmeres (Phoenix canariensis) repten al vent i a la sequera.

En aquest ambient es fa molt difícil la vida animal. Els invertebrats són abundants i freqüents, amb alguns endemismes, i la fauna vertebrada es troba caracteritzada per la presència d'espècies típiques d'estepes i semideserts. Hi trobem una espècie de llangardaix (Gallotia atlantica) endemisme compartit amb l'illa de Lanzarote, a més de la població més important del món de hubara canària (Chamydotis undulata fuerteventurae) i és l'únic refugi mundial del bitxac canari (Saxicola dacotidae).

El naturalista troba en aquesta illa i a Lanzarote el contrapunt de les illes més occidentals de l'arxipèlag, paradigmes dels boscos humits i verds. Fuerteventura combina l'espectacularitat del vulcanisme més recent amb la presència d'espècies de fauna i flora úniques. Una illa que ha de ser recorreguda i admirada amb calma. Deixant que la mirada s'allunyi en aquests paisatges amples i d'una lluminositat extrema.

Fotografia: esquelet de catxalot (Physeter macrocephalus) exposat a la platja de Morro Jable.