Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ocells. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ocells. Mostrar tots els missatges

dissabte, 2 d’octubre del 2010

Mallerenga carbonera: l'únic Parus







Ara que els que diuen que entenen han canviat el nom científic a totes les nostres mallerengues, l'únic representant del gènere Parus que ens queda és la mallerenga carbonera (Parus major), la resta d'espècies s'han inclós en altres gèneres, tot i que continuen pertanyent a la mateixa família (de moment).
Ja podeu preparar les menjadores per gaudir de la presència d'aquest abundant i freqüent ocell forestal, que segur que no us fallarà.

diumenge, 11 d’abril del 2010

Ja tenim els abellerols guarnint els filats !!!





















L'abril és el mes típic de l'arribada dels abellerols (Merops apiaster). Aquest ocell tropical arriba fins al continent europeu per tal d'aprofitar l'abundància d'aliment dels mesos de primavera i estiu.
A la vall de Llémena són més aviat escassos, ja que l'hàbitat d'aquesta espècie és més aviat escàs. Es poden observar i escoltar sense problemes entre Sant Gregori, Canet, Cartellà i voltants.

dimarts, 26 de gener del 2010

L'ocell més petit d'Europa

És el bruel (Regulus ignicapilla). Aquesta diminuta joia alada que guarneix les branques dels arbres és l'ocell més diminut del continent europeu, amb els seus (amb prou feines) 9 cm de longitud.
És una espècie estrictament forestal que habitat en tot tipus de bosc, des d'alzinars i suredes de la terra baixa fins a les pinedes d'alta muntanya. S'alimenta bàsicament de petits invertebrats i les seves postes. A l'hivern és freqüent detectar-los en grups buscant aliment entre les branques dels arbres, sovint acompanyats de mallerengues, mosquiters i raspinells, formant estols mixtes que fan les delícies dels naturalistes.
El reietó (Regulus regulus) és un parent seu que viu als boscos de coníferes de l'alta muntanya. A l'hivern és possible trobar-lo a cotes més baixes, fugint de les inclemències climàtiques. Se'l distingeix del bruel pel fet que li manca la "cella" blanca tan característica.
El bruel és molt abundant i freqüent a la Llémena. La seva veu, un "tsi" suau i sovint repetit, el delata molt abans de que el puguem veure.













dijous, 21 de gener del 2010

Tallarol de casquet: l'ocell de la boina

No és pas un mal nom per a un ocell amb aquest característic cap. En castellà en diuen curruca capirotada, que tampoc està malament, i en anglès blackcap (barret negre), aquí si que la caguen una mica perquè la femella (com la de les fotografies) té el "barret" de color marró. L'ocell de la boina també estaria prou bé, i segur que li hagués agradat molt a Josep Pla. En fi.

El tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) és un petit ocell típic i comú de boscos, especialment frescos i planifolis, tot i que no defuig les coníferes. Habita en boscos de ribera, jardins, arbredes, fagedes, alzinars i altres boscos que comptin amb un sotabosc més o menys dens, tot i que també els podem trobar en fruiterars i oliverars, si no són gaire eixuts, ja que aquest ocell busca ambients més aviat humits. Durant l'hivern és freqüent observar-lo en àrees on és absent durant l'època de reproducció, en busca d'aliment i essent notablement més abundant degut a la important arribada d'exemplars provinents de l'alta muntanya o del centre d'Europa.

















És un insectívor consumat que atrapa les seves preses al vol o les busca coratjosament entre la vegetació, si bé durant els mesos adients és un gran consumidor de fruits i baies, més rarament de llavors. I quan dic fruits no vull dir de que hagin de ser petits, ja que pot aprofitar perfectament des de cireres fins a figues i pomes.

S'acosta a les menjadores, especialment si hi pot trobar pastissos de greix i insectes deshidratats (hi ha pastissos fets amb aquests components, per a ocells, evidentment, ho juro), però és un ocell força tímid i recelòs que acostuma a defugir de la presència humana.






















El seu cant és un dels més característics i bells dels ocells que ens són més propers. A mi em recorda en certa manera al cant del rossinyol comú (Luscinia megarhynchos), igual, o més ric i ple de matissos. És un cant molt xiulat que comença amb un refilar notablement potent i que acaba amb una sèrie de xiulets més curts. Durant la primavera el mascle canta incansablement des de les branques d'arbres o arbustos i és un dels sons més freqüents si passegem una tarda d'abril o maig vora un curs d'aigua escortat per arbres. A l'hivern també es deixa sentir aquest cant del mascle, sobretot a primeres hores del matí, però no és tan llarg (sovint callen de cop) ni potent com el de primavera, quan els ocells ja estan entrenats i tenen la veu prou preparada i la seguretat de que ho estan fent bé.


dilluns, 11 de gener del 2010

L'òliba (Tyto alba): l'ombra blanca de la nit

Quantes parelles d'òliba hi ha a la Vall ? El frustat "Atles dels Ocells de la Vall del Llémena" apuntava a un mínim de 5 parelles, que situen els seus territoris entre Sant Gregori i Cartellà i fins al municipi de Sant Aniol de Finestres.


Amant dels espais oberts, preferentment si són agrícoles o dedicats a la pastura, l'òliba és una espècie sovint lligada a la presència humana, ja que fa servir els habitatges i altres construccions humanes per tal de ubicar-hi el niu.


En aquest sentit cal remarcar que acostuma a acceptar amb facilitat les caixes-niu, fet que afavoreix notàblement la seva presència a determinades zones. No hi ha millor equip desratitzador que una parella d'òlibes. Qui no vol tenir aquests aliats a prop de casa?



Les caixes-niu es poden adquirir (n'hi ha de diferents qualitats i preus) però també les podem fer nosaltres mateixos o fins i tot, si es tracta d'un habitatge amb possibilitats, només cal deixar una racó o una habitació amb sortida a l'exterior on estiquin tranquil·les i no siguin molestades.


http://www.brinzal.org/cajasnido.html


http://www.oryxdistribuciones.com/catalog/cajas_nido_agricultura.pdf


http://www.aymarazegers.com/69732/Caja-Nido-Lechuza



P.S.: si teniu previst col·locar alguna caixa niu per a òliba us agrairïem que ens comuniquèssiu si ha tingut èxit, també us agrairïem informació de la presència d'òlibes a la Vall (aquestes dades val més que ens ho comuniqueu privadament)








dissabte, 26 de desembre del 2009

Picasoques blau (Sitta europaea)



















































Pocs ocells forestals tan vistosos i atractius des del punt de vista etològic com el picasoques blau. Aquest petit passeriforme insectívor que guarneix soques amb la seva presència és un habitant típic dels boscos madurs, ja siquin planifolis o de coníferes.

Està especialment adaptat a buscar el seu aliment resseguint els troncs dels arbres desplaçant-se de dalt cap a baix (mentre que el raspinell (Certhia brachydactila) ho fa pujant des de baix).

El niu acostuma a ubicar-ho en forats d'arbres, ja siguin naturals o fets pels picots. Sovint acondicionen l'entrada als seus nius afegint-hi fang, amb la qual cosa aconsegueixen fer-la més estreta i menys accessible a depredadors.

Malgrat el que pugui semblar als més profans, el picasoques blau no és pas una espècie escassa, ans al contrari, és un ocell força freqüent a la Vall del Llémena, especialment allà on hi ha arbres d'una certa grandària i longevitat. És habitual en boscos de ribera, alzinars i fagedes.

Accepta força bé les caixes-niu i s'apropa a les menjadores, o sigui que els que vulgueu gaudir de la seva presència d'una forma més propera (si viviu prop de boscos o parcs urbans) ja sabeu el que heu de fer.

Fotografies: Isidre Cos
Text: Alfons Delgado-Garcia

dijous, 27 de novembre del 2008

Mosquiters hivernants

El mosquiter comú (Phylloscopus collybita) és un nidificant comú a la vall del Llémena, ocupant la pràctica totalitat de les masses forestals, amb preferència pels caducifolis. Però és a l'hivern quan és fa més conspicu, tant per la seva abundància (arriben molts exemplars hivernants) com pels seus hàbits.
No és especialment tímid, tot i que no acostuma a acostar-se a les menjadores. Durant l'hivern és freqüent prop de riera i altres punts d'aigua, on troba el seu aliment (bàsicament petits insectes i les seves larves i postes), però també ocupa tota mena d'hàbitats.
Durant aquests mesos és usual observar-los formant estosl mixtes amb espècies amb els mateixos requeriments tròfics, com ara mallerengues, bruels i reietons.

El mosquiter pàl·lid (Phylloscopus bonelli) també es troba present a la Vall, però es tracta d'una espècie estival que hiverna a l'Àfrica. El mosquiter de passa (Phylloscopus trochilus) i el mosquiter xiulaire (Phylloscopus sibilatrix) són només detectables durant els pasos migratoris, ja que no nidifiquen a la Vall, ni tampoc hivernen.


Fotografia: Mosquiter comú, Isidre Cos, 2007, riera de Llémena a Sant Esteve




dimecres, 22 d’octubre del 2008

Pit-roig (Erithacus rubecula)


A l'octubre ja arriben els pit-rojos, una de les espècies d'ocells més freqüentment observats i més conspicus durant els mesos d'hivern. És una espècie que nidifica a la Vall, especialment a la meitat nord, on dominen les masses forestals més denses.
A l'hivern es poden observar arreu i en qualsevol tipus d'hàbitat. Són part dels milers d'exemplars que arriben del centre i nord d'Europa.
El pit-roig, rupit o reientinc és un ocell poc tímid, confiat i fins i tot simpàtic amb els humans. Fàcil d'atreure si col·loquem menjar assequible. Qualsevol menjadora col·locada en un jardí, pati, terrassa, balcó o fins i tot finestra, tindrà visites regulars d'aquest petit passeriforme. Proveu-lo !
Fotografia: Isidre Cos & Chiraphan Markchoo

Viatge naturalista a Extremadura i Andalusia (part 3 i final, suposo): Doñana i una nit a la Sierra de Andújar

  Doñana No hi ha futur sense Doñana. No es coneix la llum fins que no coneixes Doñana. No he conegut cap espai natural més fascinant natura...