dijous, 14 d’agost de 2008

Mitja veda



La mitja veda és un curt període de caça que s’obra i es tanca en ple estiu, quan més oprimeix la canícula. Teòricament, les espècies objectes de caça durant aquest període de temps són poques, i varien poc d’una temporada a l’altra. Les tres protagonistes principals són la guatlla, la tórtora vulgar i el tudó. Les dues primeres són espècies migradores que estan patint un regressió constant i cada temporada són més escasses.

Aquesta any, a més, la temporada de nidificació s'ha perllongat més a causa de les pluges, provocant que a aquestes alçades de l'estiu encara hi hagin espècies amb polls que no volen o que encara són dèbils per fugir.

I diguem teòricament perquè la realitat és ben diferent. Pocs són els caçadors que respecten aquestes restriccions i no s’estan de disparar al primer animal que se’ls posa a tret, sigui espècie cinegètica o no, o estigui o no protegida. Evidentment, qualsevol perdiu, conill o llebre té molts números de caure sota els ploms si durant els darrers caps de setmana d’agost es creua amb aquests escopetaires.

Explicava el caçador i escriptor Miguel Delibes, en un dels seus meravellosos llibres de caça, que a ell l’havien arribat a insultar per no disparar sobre una llebre durant una cacera de guatlles.
De caçadors com aquest apassionat de la natura n’hi ha pocs, us ho podran explicar a qualsevol centre de recuperació de fauna salvatge, que s’omplen de "pacients" durant aquests dies. Aligots, esparvers, ducs, pigots i multitud d’espècies més tant d’aus com de mamífers arriben per desenes a aquests centres. En la majoria de casos aquests animals no superen les ferides i fractures i acaben morint, i en el millor dels casos es converteixen en éssers mutilats i tristos
condemnats a viure en un petit tancat. Heu vist mai una àguila daurada, un espectacular ocell de més de dos metres d’envergadura, tancada en una gàbia d’uns pocs metres quadrats, sense una pota, sense ales o sense ulls per les ferides d’un tret? Us puc assegurar que és una visió lamentable.

Malauradament aquests dies de mitja veda coincideixen amb un dels fenòmens faunístics més espectaculars dels que es poden encara observar a les nostres contrades: la migració postnupcial. Des de finals de juliol i fins ben entrat el novembre, centenars de milers d’ocells sobrevolen els nostres caps en direcció sud, camí dels seus territoris d’hivernada. Des de la diminuta tallareta fins a les grans grues, tots segueixen el mateix recorregut que han fet els seus predecessors des de fa milions d’anys.

Aligots vespers, milans i arpelles són dels primers rapinyaires que inicien aquest llarguíssim camí mil·lenari com si d’una peregrinació es tractés. Malauradament, comencen el seu difícil periple just quan també comença la mal anomenada mitja veda. És evident que alguns escopetaires amb mono de pólvora i el dit lleuger no s’ho pensen dos cops si veuen creuar un d’aquests formidables ocells. Al raonament ignorant de que aquestes espècies són competidores directes s’uneix un altre raonament encara més estúpid que els fa creure que aquests animals han estat deixats anar per conservacionistes i administracions, de la mateixa manera que ens volen fer creure que ells són els primers amants de la Natura (o que sempre recullen els cartuxos i no els deixen allà on cauen).

Cal que siguin els propis i autèntics caçadors els que denunciïn i acabin amb aquests actes delictius, i cal que les administracions competents i tots plegats ens plantegen la conveniència d’aquest curt però sagnant període de caça que significa la mitja veda. Caldria preguntar-se perquè el Departament de Medi Ambient es tan permisiu amb la pràctica cinegètica i perquè cedeix tant davant el col·lectiu dels caçadors. Rercordar que aquest departament està en mans dels autoanomenats d'esquerres i ecologistes de debò (??).

Potser ens caldria a tots llegir més a Delibes.


Fotografies: Xavier Romera

Publica un comentari a l'entrada

Primers migradors en pas postnupcial

De fet ja fa un parell de setmanes que s'evidencia la migració postnupcial o de tardor. Els primers senyals, els més evidents són la mar...