dijous, 14 d’agost de 2008

La maledicció de la perca del Nil


Recupero un escrit que vaig fer pel Butlletí Naturalista del gener del 2002. El desastre de la introducció d'espècies forànies no és només ecològic, sinó que també, com aquest cas, pot transformar-se en una tragèdia humana de primer ordre (cliqueu als enllaços).
Aprofito la poca o molta popularitat que tenen els blogs per tornar a fer una crida en contra de la compra de perca del Nil, ja no per motius conservacionistes, sinó per motius humanitaris (la línia divisòria és tan fina). Encara se'm posen els pèls de punta en comprovar com arreu encara es ven aquest peix maleït.

http://www.terra.org/articulos/art01230.html

http://odg.cat/documents/enprofunditat/Deute_ecologic/percacastella.pdf

http://www.kaosenlared.net/noticia.php?id_noticia=40861

http://www.nodo50.org/tortuga/article.php3?id_article=6518


........



Espècies invasores: Anem a la peixateria?


L'any 1.954 a algun pescador europeu il·luminat se li va ocórrer que no seria mala idea deixar anar al llac Victòria (Àfrica oriental) uns peixets que havia pescat en un gran riu no gaire llunyà. A aquest simpàtic senyor li agradava molt pescar aquest peix, però no li agradava gaire desplaçar-se als llocs on el podia trobar. Així, doncs, va pensar que seria una bona idea portar els peixos a llocs propers on ell vivia. Després d'ell, tal i com era d'esperar, altres pescadors esportius, tots ells d'origen europeu o nord-americà, van seguir l'exemple i van deixar anar un bon nombre d'aquests peixos a d'altres llacs africans, com ara el Tanganica i el Malawi. Els governs dels països que envolten el Tanganica, com que estaven (i encara ho estan) faltats de divises, van deixar que aquells atontats anessin portant peixos amunt i avall.


L'espècie en qüestió era ni més ni menys que la perca del Nil (Lates niloticus), un peixico depredador que pot assolir els dos metres de longitud i els cent quilos de pes. Aquesta espècie viu en la pràctica totalitat dels grans rius d'Àfrica, però no es trobava present als grans llacs.
Els que sí estaven als llacs eren els cíclids, uns peixos que provenien d'una única espècie però que s'havien diferenciat per tal d'ocupar tots i cadascun dels nínxols ecològics dels llacs (com els pinsans de les Galàpagos però en plan bèstia). Tot això en un procés que va durar desenes de milers d'anys i gràcies als aïllaments ecològics d'aquests llacs. Al llac Victòria s'havien catalogat 500 espècies diferents de cíclids i es creu que van existir moltes més. Totes elles rebien el nom comú de furu per part dels nadius, els quals diuen (fent palesa la saviesa popular) que tots els furus són fills d'un primer furu. Com que els furus no havien vist mai una perca del Nil, quan es trobaven amb una se la miraven i no fugien. Imagineu-vos com va ser de ràpid el que les perques s'engreixessin sobremanera i es reproduïssin com conills.


Les perques van anar guanyant terreny de nord a sud al llac Victòria, un llac d'una extensió semblant a Suïssa. Els investigadors de la zona, també de raça blanca, que deixaven menys divises però que eren més respectuosos, de seguida es van dur les mans al cap: l'any 1.977 les perques representaven l'1% de les captures al llac i els cíclids el 32%; però només sis anys més tard les perques van passar a representar el 70 % de les captures i els cíclids no van assolir ni l'1% !!! Quan els alarmats investigadors van començar a estudiar els efectes d'aquesta reintroducció van descobrir que a la majoria de les zones el 65% de les espècies de cíclids havien desaparegut, en llocs on fins feia pocs anys es pescaven milers de peixos ara amb prou feines es capturaven tres o quatre. Força abans, però, pobles i tribus senceres de pescadors de tradicions mil·lenàries ja havien abandonat les ribes del llac o s'havien quedat sense feina.


La gent de bona fe se'n feia creus de com un simple mamarratxo amb una galleda havia provocat la desaparició del llac tropical més gran del món, fent que l'exemple més notable d'evolució explosiva en vertebrats fins ara coneguda a la Terra quedes en un no res.


I vosaltres us preguntareu, "I a mi què? Què hi podem fer, nosaltres?" Tranquils, ara ve la resposta. O millor aneu-la a buscar. Per tal de trobar-la només us heu d'atansar a una peixateria. Si demaneu a la simpàtica peixatera (o peixater) a quan està el nero, ella us preguntarà: "Quin? El del país o el de fora, rei/na?" Si li contesteu que "el del país" us dirà un preu que pot rondar entre les 3 i 4 mil cuques el quilo. "Osti, què car", pensareu, i inevitablement preguntareu pel de fora. "El de fora val 1.200 el quilo", us respondrà la cachonda de la peixatera, que primer us ha dit el preu del més car per si colava. "Vinga, doncs, posi'm mig quilo tallat finet que és per fer amb un cop de forn." I us anireu ben contents cap a casa pensant en que quina sort que tenen a fora, que hi ha tant de mero i el poden vendre tan barato.


Com que sou prou espavilats, alguns ja haureu endevinat que el que comprem a les peixateries com a nero i tres vegades més barato no és precisament nero, ni de fora del país ni de fora del planeta. Sí, nois i noies, el que comprem com a nero de fora és ni més ni menys que la nostra coneguda perca del Nil. Els pobres pescadors nadius que encara queden al voltant del Victòria han decidit aprofitar l'únic recurs que els queda a mà i pesquen les perques per tal d'exportar-les a països com el nostre. Com que el producte té sortida, el que fan es alliberar més perques en aquest i altres llacs, provocant un autèntic desastre ecològic, l'extinció massiva de multituds d'espècies, moltes d'elles encara desconegudes per la ciència.


Aquest cas extrem és només un exemple de les barbaritats que es fan quan no hi ha control sobre les introduccions d'espècies. Penseu en quins peixos "del país" coneixeu: la carpa, el lluci, el black-bass, el silur, la gambúsia,... Doncs bé, cap d'ells és autòcton, tots són introduïts, i tots han col·laborat en major o menor grau a fer desaparèixer els confiats i infeliços peixos que realment eren nostres.


Si mai tasteu la perca del Nil, (o pot ser ja ho heu fet), trobareu que és una carn fina, sense espines i d'un sabor agradable (al forn amb una simple picada d'all i julivert està divina, però us juro que no en tornaré a menjar!). Penseu, però, que probablement esteu contribuint a fer més difícil la vida de molta gent que d'aquí a pocs anys ja no sabrà què pescar, i a la desaparició d'un nombre indeterminat d'espècies que fins fa poc habitaven un lloc divers i ple de vida que està a punt de convertir-se en un desert d'aigua.


(N. de l'A.: Mengeu sardines. I per saber més llegiu: Vida, de Miguel Delibes, ed. Temas de Hoy; Ecología insular, M.L.Gorman, ed. Vedrà; La sexta extinción, R. Leakey i R.Lewin, Tusquets editores.)

Publica un comentari a l'entrada

Primers migradors en pas postnupcial

De fet ja fa un parell de setmanes que s'evidencia la migració postnupcial o de tardor. Els primers senyals, els més evidents són la mar...