El muntanyista sense presses

 Reconec que n'he fet unes quantes (no masses?), de curses de muntanya. Reminiscència, suposo, de les meves èpoques juvenils en que dedicava part del temps a l'atletisme, i fruit de la necessitat vital de fer exercici i de Natura. Tot i així, fins i tot immers en una suposada competició, no he dubtat mai en aturar-me en plena cursa davant la perspectiva inusual d'un paisatge, el moviment furtiu de la fauna o la veu d'un ocell. Cosa que sorprenia a la majoria dels altres corredors (gens als meus companys d'equip, cosa que no vol dir que els agradés). Malgrat això, el 99,999999% de les vegades que he anat a muntanya ha estat sense cap mena de pressa (excepte quan s'havia de córrer per fugir de les inclemències).

A la muntanya s'hi ha d'anar amb tranquil·litat i a peu, si és físicament possible, deixant-se endur per aquella sensació tan agradable de sentir-se encara en una Natura que es troba en un estat proper a la Natura primitiva, coneixedors de que estem entrant en un regne de vida salvatge. Ens hem de deixar captivar per la profunditat dels boscos madurs, per la sensació de llibertat dels espais oberts propers als cims, assolellats i d'aire verge i fresc, per l'emoció de la troballa possible d'una espècie animal o vegetal que únicament podrem trobar allà i només si la sort ens acompanya.

Per això no entenc a:

• els que van a muntanya a cavall de sinistres motoritzats que ho esguerren TOT: silenci, camí, medi, tranquil·litat, harmonia
• els que veuen la muntanya com un terreny de joc o com un enèmic a batre (quants escaladors i alpinistes no parlen amb un to de guerra quan parlen de les seves fites i èxits?)
• als que van a la muntanya sense saber què tenen al davant (en una ocasió un reconegudíssim i suposadament sapientíssim intel·lectual català, amant de l'excursionisme, va dir que a ell li era igual no saber quina fauna podia trobar a la muntanya que caminava i que se li enfotia saber el nom de les floretes o plantetes que hi havia al camí; a partir de llavors aquest senyor és per a mi un dels tios més burros i ignorants de Catalunya)

La muntanya no tindria perquè patir carreteres, ni estacions d'esquí, ni telefèrics, ni urbanitzacions, ni cap totxo ni ciment, ni sorolls de motor, ni diòxid de carboni escapat; però tampoc no hauria de patir les nostres neures, ni el nostre estrès, ni les ànsies d'oblidar les nostres frustacions a base de competicions poc respectuoses, i sobretot, sobretot, no hauria de patir la nostra ignorància. Tot això ho deixeu a casa, no ho carregueu a la motxila.

Si no voleu anar així, no hi aneu, collons! Se m'ha acabat la paciència.

Sobre l'ocell més fotografiat, espiat i grapejat del moment

 Fa alguns dies va saltar la notícia de la presència d'un exemplar de cotxa cuablava (Tarsiger cyanurus) a Sant Feliu de Buixalleu. La presència del petit ocell ha provocat la peregrinació de desenes i desenes de bimberos o twitchers (com s'anomenen en anglès) que no han volgut perdre l'oportunitat d'afegir una espècie més a les seves llistes.

A més, han capturat a l'ocell i l'han anellat, amb tot el que això pugui implicar.

Al blog de "la Natura a la Baixa Tordera" s'ha encetat un petit debat sobre la qüestió.

http://natura-tordera.blogspot.com/2010/12/la-cacera-de-la-cotxa-cuablava-tarsiger.html

Personalment opino (i exposo només alguns pensaments desordenats i poc profunds):

• Felicitats a l'ornitòleg que a descobert a l'ocell. No només per aquesta troballa, sino per la capacitat d'observació i els coneixements que té, molt superiors als de molts altres que s'ho tenen molt cregut.
• Estic d'acord en termes generals amb el que opina el gestor del blog, malgrat alguna opinió puntual i algunes expressions que no comparteixo.
• No entenc el raonament ni les motivacions dels bimberos, de la mateixa manera que no entenc la dels caçadors.
• Tot i així, respecto que hi hagi gent que es dediqui a bimbar, sempre i quan prioritzi el benestar de l'ocell objectiu i de l'entorn on es troba aquest.
• Hauria d'existir alguna mena de codi deontòlogic dels ornitòlegs i sobretot dels anelladors.
• Tinc la sensació de que la majoria de bimberos tenen una implicació en conservació nul·la (és una manera fina per dir que passen de la conservació com de la merda). Fet que és una autèntica pena, perquè la massa social que formen els ornitòlegs, bimberos i anelladors en aquest país no és pas petita. Es movilitzaria tant de personal si es convoqués una manifestació per demanar la protecció de l'entorn on s'ha vist la cotxa? Pregunta retòrica.
• No entenc quin profit científic s'obtindrà de l'anellament d'aquest ocell.
• Cada cop entenc menys l'anellament que no forma part d'un projecte científicament rigorós (allò d'anellar perque sí, per a veure quantes espècies s'anellen i per veure qui anella més quantitat d'ocells i quant més raros o escassos, millor).
• Molts anelladors, bimberos i fins i tot fotògrafs, em semblen caçadors subliminats.
• Em sembla una aberració prioritzar les ànsies de bimbar a la seguretat i tranquil·litat de l'ocell. En algunes ocasions s'ha demanat que s'informi del lloc on s'alliberaria l'ocell anellat o recuperat després de passar per un centre de recuperació per tal de no perdre l'oportunitat de veure'l o fotografiar-lo. També en alguna ocasió s'ha retingut expressament un ocell per part d'un bimbero per tal de que altres tinguin temps de vernir-lo a veure. Cosa molt repugnant.
• M'agrada molt trobar una nova espècie, per a mi, per casualitat, sense buscar-ho. Gaudeixo molt, tant si és un ocell com qualsevol altre vertebrat, invertebrat, una planta rara o un fong.
• Si mai torno a bimbar un ocell rar no penso dir ni piu. Ho sento. Bé, la veritat és que no, no ho sento gens. Us assabentareu setmanes o mesos després. Vaig prendre aquesta decisió fa temps, amb la intenció de deixar tranquil als pobres ocells i després d'algunes experiències desafortunades.