dimecres, 2 de desembre de 2009

Tindaya, Fuerteventura



 Als que us mou l'esperit naturalista i/o conservacionista (que no sempre van junts), la muntanya o el paratge de Tindaya, el lloc sagrat dels majos, els primers pobladors de l'illa de Fuerteventura, i el punt geogràfic de referència de l'illa, probablement us sonarà per dos motius ben diferents. Per una banda per tractar-se d'un espai natural únic i mereixedor de més protecció de la que gaudeix(?), (Monumento Natural, Paraje de Interés Natural i ZEPA), i per altra per la polèmica que fa anys va crear l'artista basc Eduardo Chillida.

La proposta de Chillida era ben peculiar i original, això s'ha de reconèixer, però va desatar una enorme polèmica de ressò estatal i europeu. Aquest senyor el que pretèn, ni més ni menys, és mutilar, profanar de manera irreversible la muntanya per tal de crear el que, segons ells, seria un monument a la concòrida i a la pau entre els homes (ho deu dir amb ironia, no? perquè hi ha hagut quasi enfrentaments físics entre els detractors i defensors del seu projecte). Ell vol buidar la muntanya i encastar-hi un megamonument de formigó i ciment. I sembla que s'ensortirà.

Deixant de bandes aquestes anades de l'olla i aquestes culminacions megalòmanes, la zona de Tindaya ofereix prou atractius naturals com per entendre les raons dels que s'opossen a aquest projecte.

A banda d'un paisatge i una geologia volcànica únics, Tindaya conserva mostres artístiques del període magdaleniense d'extraordinari valor, entre les que destaquen les pintures rupestres i bijuteria.

En el record, conservo el paisatge de Tindaya com una gran extensió dominada en tot moment per la muntanya sagrada. Extenses planures de matollar, amb roques, murs de pedra, sorra, de tant en tant amb algun petit barranc on es refugia un mínim de verdor, propiciada més per l'activitat humana arraconada que no pas per un efecte natural.

En tot moment el vent imposava la seva tirania, obligant-nos a amotllar les nostres activitats o intencions als seus designis. Vegetals fins i durs, de poca aparença però terriblement resistens, alguns d'ells endèmics, com ara Aichyson bethenourtianum, Caralluma burchardii, i el conegut jorjado, (Nauplius sericeus).

Entre pedres i roques és fa difícil descobrir els éssers animats, que ralentitzen la seva activitat a causa del vent. Trobar un botxí (Lanius meridionalis koenigi) enfilat a una petita mata es tot un descobriment. De tant en tant sorprenem algun estol de pinsà trompeter (Bucanetes githagineus amantum), que es fa fonedís només de tocar el terra. Els esquirols (Atlantoxerus getulus), una espècie introduïda, es refugien vora de murs i acumulacions de roca, i són la nota mòbil més evident en aquest paisatge d'atractiva duresa. No fan acte de presència ni la hubara (Chlamydotis undulata) ni el corredor (Cursorius cursor), els objectius més desitjats. Sí que apareixen jugant amb el vent (no semblen pas patir-lo) el guirre (Neophron percnopterus majorensis) i el corb (Corvus corax canariensis).


Publica un comentari a l'entrada

Primers migradors en pas postnupcial

De fet ja fa un parell de setmanes que s'evidencia la migració postnupcial o de tardor. Els primers senyals, els més evidents són la mar...