divendres, 4 de març de 2011

El muntanyista sense presses

 Reconec que n'he fet unes quantes (no masses?), de curses de muntanya. Reminiscència, suposo, de les meves èpoques juvenils en que dedicava part del temps a l'atletisme, i fruit de la necessitat vital de fer exercici i de Natura. Tot i així, fins i tot immers en una suposada competició, no he dubtat mai en aturar-me en plena cursa davant la perspectiva inusual d'un paisatge, el moviment furtiu de la fauna o la veu d'un ocell. Cosa que sorprenia a la majoria dels altres corredors (gens als meus companys d'equip, cosa que no vol dir que els agradés). Malgrat això, el 99,999999% de les vegades que he anat a muntanya ha estat sense cap mena de pressa (excepte quan s'havia de córrer per fugir de les inclemències).

A la muntanya s'hi ha d'anar amb tranquil·litat i a peu, si és físicament possible, deixant-se endur per aquella sensació tan agradable de sentir-se encara en una Natura que es troba en un estat proper a la Natura primitiva, coneixedors de que estem entrant en un regne de vida salvatge. Ens hem de deixar captivar per la profunditat dels boscos madurs, per la sensació de llibertat dels espais oberts propers als cims, assolellats i d'aire verge i fresc, per l'emoció de la troballa possible d'una espècie animal o vegetal que únicament podrem trobar allà i només si la sort ens acompanya.

Per això no entenc a:
  • els que van a muntanya a cavall de sinistres motoritzats que ho esguerren TOT: silenci, camí, medi, tranquil·litat, harmonia
  • els que veuen la muntanya com un terreny de joc o com un enèmic a batre (quants escaladors i alpinistes no parlen amb un to de guerra quan parlen de les seves fites i èxits?)
  • als que van a la muntanya sense saber què tenen al davant (en una ocasió un reconegudíssim i suposadament sapientíssim intel·lectual català, amant de l'excursionisme, va dir que a ell li era igual no saber quina fauna podia trobar a la muntanya que caminava i que se li enfotia saber el nom de les floretes o plantetes que hi havia al camí; a partir de llavors aquest senyor és per a mi un dels tios més burros i ignorants de Catalunya)
La muntanya no tindria perquè patir carreteres, ni estacions d'esquí, ni telefèrics, ni urbanitzacions, ni cap totxo ni ciment, ni sorolls de motor, ni diòxid de carboni escapat; però tampoc no hauria de patir les nostres neures, ni el nostre estrès, ni les ànsies d'oblidar les nostres frustacions a base de competicions poc respectuoses, i sobretot, sobretot, no hauria de patir la nostra ignorància. Tot això ho deixeu a casa, no ho carregueu a la motxila.

Si no voleu anar així, no hi aneu, collons! Se m'ha acabat la paciència.


Publica un comentari a l'entrada

Primers migradors en pas postnupcial

De fet ja fa un parell de setmanes que s'evidencia la migració postnupcial o de tardor. Els primers senyals, els més evidents són la mar...