Un petit miracle vermell

Creuàvem una zona desèrtica de la banya d'Àfrica per una pista de sorra blanca i fina que s'amuntegava en petites acumulacions i que feien anar el vehicle d'un costat a l'altre i a una velocitat molt prudent, aixecant del terra parelles o grupets de gangues de gola groga i xurres de cara negra al seu pas. Eren centenars de quilòmetres quadrats d'una desolació blanquinosa i brillant que feria els ulls, esquitxada pels esquelets grisos de matolls i arbres que algun dia van tenir vida i que ara eren testimonis del poder d'un sol totpoderós i tirà. A excepció d'uns pocs ocells i de nosaltres, que estàvem de pas, no semblava que res ni ningú tingués prou recursos ni mitjans per poder viure en aquell racó del món.
En un moment donat vam adonar-nos d'una petita anomalia de color a l'horitzó, una diminuta forma acolorida immòbil al costat de la carretera. Encara era lluny i el cotxe avançava lentament per la pista mig devorada per les dunes. Avorrits com estàvem, vam començar a fer elucubracions sobre què podia ser aquella forma vermellosa que destacava conspícuament en aquella immensitat. Les hipòtesis eren varies i anaven des de la presència d'una erràtica gasela de Thompson o d'un voltor fins a la hilarant idea de trobar-nos davant un anunci publicitari de Coca-Cola. En cap moment se'ns va acudir que allò que vèiem en aquell paisatge erm i tan poc predisposat a generar vida podria ser un ésser humà.
Poques desenes de metres abans d'arribar a la seva alçada ens vam adonar. Era una persona. Estava embolicada amb la manta vermella dels massai i s'esperava asseguda al marge de la carretera. En apropar-nos vam comprovar en absolut silenci i amb estupor que era una nena petita, d'uns sis o set anys. Es va aixecar quan vam arribar a la seva alçada, se li va il·luminar el rostre amb el somriure més sincer i brillant que m'han ofert mai i va saludar amb la mà. El nostre guia i xofer va continuar conduint com si res. En resposta a la nostra pregunta de si calia aturar-nos per interessar-nos per ella, l'home, sense apartar els ulls de la carretera, ens va contestar que no li calia res, que probablement era una nena que anava tota sola a buscar aigua, segurament a desenes de quilòmetres del seu poblat, un viatge que probablement havia de repetir a diari i que li ocupava tota la jornada. El més probable era que ara estigués, simplement, prenent-se un descans.
Amb el pensament de com algú aparentment tan feble i desprotegit es trobava obligat a reviure aquella situació cada dia ens allunyàvem, sense deixar de mirar enrere i amb el cor que se'ns encongia mentre la seva silueta s'anava diluint. Ella continuava saludant, com un petit miracle vermell en el desert.