dimecres, 24 d’agost del 2016

Una guilla al prat


 Em llevo a trenc d'alba. Els altres dormen. Aixeco un pam la finestra de la teulada i escolto i observo els voltants. Hi ha poc bestiar pasturant als petits prats que conformen el domini vital de la casería. Aquestes vaques asturianes, que passen gran part de la seva vida sense gaire contacte amb altres de la seva espècie però que són com un membre més de la família humana, i una somera amb el seu pollí, que encara s'arreceren sota una inmensa alzina.

Des de la plantació d'eucaliptus arriben, més estridents que mai, els gralls d'una cornella. Lluny, els crits semblen trobar el seu eco. Un cargolet refila potent ocult entre els matolls. Aquests matolls, intercalats amb algun peu d'arbre, habitualment una alzina o roure, formen línies de separació entre les diferents parcel·les de pastura, aportant diversitat a la praderia.

Es congreguen les cornelles a la capçada d'un gran eucaliptus. S'empolainen les plomes negres i brillants, aturant-se de tant en tant per cridar i alertar sobre un perill que, aparentment, només elles veuen. Un reflex vermellós i furtiu entre l'herba. Una vaca aixeca el cap sense deixar de remugar. La guilla, més ben dit, el guillot, una bestiota grossa i corpulenta, apareix trotant tranquil·lament amb el morro enganxat al terra. S'atura, ensuma, dirigeix els grans pavellons auriculars cap endavant i sembla escoltar. No gaire lluny, assegut sobre la paret de pedra seca, un gat negre que competeix en lluentor amb les cornelles se la mira amb aparent tranquil·litat. La guineu fa gest de gratar el terra. No mira al gat. O sí? En realitat sí se'l mira, de cua d'ull. El gat intueix alguna cosa i decideix marxar caminant paret avall, cap al refugi humà, on sap que la guilla no s'atrevirà a seguir-lo. Aquesta ha perdut ara tot interès en el que fos que hi havia al terra, si és que hi havia res, i es mira el gat. Avui s'ha escapat, però sap que algun dia l'enxamparà en un lloc i un moment propicis, quan el zel o la passió per la cacera el duguin lluny del refugi humà. I llavors no li serà tan fàcil esmunyir-se.





Viatge naturalista a Extremadura i Andalusia (part 3 i final, suposo): Doñana i una nit a la Sierra de Andújar

  Doñana No hi ha futur sense Doñana. No es coneix la llum fins que no coneixes Doñana. No he conegut cap espai natural més fascinant natura...