dimarts, 9 de febrer de 2016

Notes de camp: Capvespre a Andújar (I)

I arriba la tarda. Tot i que el sol és força baix, la calor és ben viva. Un bany a la piscina ajuda a mitigar la sensació constant d'escalfor, si més no durant una estona, que ha imperat tota la jornada. Ara com a mínim hi ha ombres més esteses i no fa mitja basarda quedar-se a ple sol.

Hem preparat un sopar de pícnic i ens disposem a repetir un altre safari crepuscular per a observar fauna. Nervis i emoció poc dissimulats, tant en grans com en petits. Hem tingut la gran sort d'allotjar-nos just al costat del centre de visitants del parc, a Viñas de Peñallana, i ens hem proveït de tota la documentació necessària (i de molta de innecessària també, s'ha de reconèixer). A més hem tingut ocasió de parlar llargament amb el personal del centre, gent jove que s'ha entusiasmat en poder respondre a requeriments molt concrets i amb coneixement de causa.

Enfilem la carretera en direcció nord, on es troba el Santuari de la Virgen de la Cabeza. A banda i banda s'aixequen les viñas, cases unifamiliars de diferent mides, més o menys ostentoses i sovint dissenyades amb un gust certament especial. Totes amb una petita parcel·la al voltant, generalment amb grans eucaliptus i baladres silvestres que creixen lliurement arreu, barrejant tots plegats els seus aromes d'una manera força subtil en una atmosfera immòbil i forçosament eixuta. Després del trencant que condueix cap a Los Escoriales i l'embassament del Jándula (ruta que tenim pendent per a més endavant), les edificacions desapareixen totalment i ara tot el paisatge que s'observa circulant per la carretera és una extensa devesa d'alzines a banda i banda que s'estenen fins a l'horitzó entre petites planes i turons de modesta alçada.

Arribats al pont sobre el riu Jándula decidim fer una aturada per apropar-nos-hi discretament i mirar de sorprendre els mamífers que es comencen a moure amb la fresca. Aquí és un bon indret per deixar el cotxe. La pista, que porta fins a un altre embassament, el de l'Encinarejo, és ampla i molt poc transitada. Estem en una zona molt poc poblada. No se sent cap soroll d'activitat humana. Ni trànsit, ni indústries. Res. El simple fet de tancar la porta del cotxe ja sembla un sacrilegi. Ens quedem aturats durant uns segons observant i parant l'orella per si la nostra sobtada presència ha fet fugit algun dels habitants del bosc. Baixem cap al riu en silenci, atents. L'únic que sentim son les nostres petjades sobre la sorra. Quan t'acostes a un indret ple de vida salvatge ho notes. Hi ha vegetació arreu, calma, i et saps observat per multitud d'ulls en alerta. El Jándula és el típic curs mediterrani ben conservat que sempre té aigua, encara que sigui un estiu sec. I malgrat la sequera i la calor imperant, al riu domina el verd. El bosc de ribera és formidable, amb caducifolis enormes. Freixes, verns, sarges, tamarius i baladres formen una galeria que s'inclina al pas de l'aigua i formen un túnel de vegetació que sembla que vulgui protegir el seu curs. Observant i als pocs minuts d'estar en silenci, comencem a descobrir els elements animats del paisatge. Hi ha conills abeurant en les vores del riu, refugiats entre els matolls que arriben fins a tocar l'aigua. Sobre les roques planes del riu encara hi ha tortugues de rierol, algunes enormes, però la majoria ja són a l'aigua, deixant veure només la punta del caparró mentre agafen aire i observen els voltants. Als nostres peus s'esmuny una serp d'aigua, provocant el pànic entre els capgrossos que pul·lulen en les petites basses que deixa el riu en la seva retirada al disminuir el cabal. Passa un blauet com una espurna blava arran d'aigua. Se senten oriols, les ineludibles garses blaves escridassant-se i granotes verdes que canten mig submergides entre les llenties d'aigua. Lluny, en una raconada discreta del riu, hi ha un bernat pescaire que ens observa. Sobre nosaltres, entre les branques dels caducifolis, hi remenen multitud de petits ocells en silenci. Hi ha teixidors, gafarrons, mallerengues carboneres i blaves i multitud de pinsans i durbecs. Durbecs! Tant confiats i abundants són aquí que ens deixen bocabadats amb la seva presència tan propera. Fem un cop d'ull a les platges de sorra en busca de rastres de llúdriga però no hi ha sort. Les tortugues de rierol salten a l'aigua i el bernat decideix allunyar-se uns metres. Tornem al cotxe. 

La nostra ruta segueix per la carretera que mena directament al santuari de la Virgen de la Cabeza. El trànsit és molt baix i ens permet circular amb la suficient lentitud com per a estar atents al voltants. Les garses blaves es creuen per davant nostre durant tot el recorregut. Als marges o a poca distància ja es veuen els primers cérvols, majoritàriament femelles, i alguns conills. Arribem al mirador de El Peregrino. Aquest és un bon punt d'observació per fer-se una composició espacial de la serra, una inacabable extensió ondulada coberta de vegetació poc densa, trencada en alguns indrets més abruptes per formacions de roca que s'enlairen modestament. Com a exemple, la propera formació del Castellón de San Miquel, el qual repassem una i altra vegada en busca de ducs o altres rapinyaires. Lluny s'aixeca el Cerro Cabezo, que amb prou feines supera els 600 m d'alçada, i allà mateix es perfila amb claredat el santuari i l'àrea  de pícnic que l'envolta.

Petits grups de roques granítiques i herbassars, molt esgrogueïts, tot envoltat per alzines, roures de fulla petita, garrics, llentiscles i estepes. Aquest és el paisatge que s'estén des dels nostres peus fins a l'horitzó. Cap soroll d'origen antròpic. La remor constant dels milers de cigales fent la seva. Se senten mascles de perdiu roja cantant. En descobrim algun enfilat en alguna roca i estirant-se tant com pot. Garses blaves arreu, algun gaig. Més properes, mallerengues blaves i carboneres que s'acosten curioses. Ara se sent un picasoques blau llunyà. Rere el cartell informatiu del mirador, a un pam de terra, hi ha un niu de vespes. Van i venen transportant material inidentificable i algunes preses, majoritàriament erugues. Al cel van creuant voltors de manera esparsa. Deuen dirigir-se a les penyes on dormen. Penjada d'un fil invisible, una àliga marcenca fa l'aleta, potser en l'últim intent de caça de la jornada. Molt enlairats, volen falciots negres. Ni rastre de duc al rocam. Ni de linxs, tot i que fa una pinta tremenda de que hi podrien ser uns i altres. De fet, estem convençuts de que hi són, però de que som incapaços de descobrir. Seguim.

Als pocs quilòmetres arribem a l'àrea de El Jabalí, un espai a tocar del santuari adequat per estacionar vehicles i amb zona de pícnic. Hi ha una imatge en pedra d'un porc senglar, evidentment. De camí hem vist desenes (o centenars?) de cérvols, de totes les mides i edats. Al marge de la carretera, creuant-la o ajaguts sota les alzines, amb un posat tranquil, com si haguessin estat allà sempre però invisibles a voluntat. També unes poques daines i desenes i desenes de conills. Tots i cada un d'ells ha merescut un comentari o un petit ensurt. Tots esperem alguna espècie més, com qualificar-la?, extraordinària? Els nens han anat enganxats al vidre de les finestres durant tot el recorregut, exclamant-se i meravellant-se. La Maite també, tot i que ella de tant en tant es mig girava per recordar-me que jo havia de mirar la carretera.

L'aturada aquí no té cap més interès que estirar les cames, beure i alleugerir altres necessitats fisiològiques. Seguim camí en busca d'un punt més elevat que ens permeti tenir una bona vista mentre sopem.

Publica un comentari a l'entrada