divendres, 4 de març del 2016

Notes de camp: Capvespre a Andújar (i II)



 El mirador de Mingorramos es troba situat en un petit turó coronat d'afloraments granítics, oferint una bona vista cap al sud de l'extensa devesa. Les roques són força planeres i amples, el que ens permet acomodar-nos per a preparar el pícnic. No hi ha ningú més, no se sent res, tot i que al darrera mateix hi tenim l'estreta carretera local que creua la serralada de nord a sud. Res que no siguin ocells, remor de vegetació o la brisa suau que precedeix la foscor. Davant nostre, alzinar, matollar i clarianes d'herbassars groguencs. A ponent hi ha un ample tallafoc on ja hi ha conills que flairen petites mates abans de pasturar-les amb les orelles ben aixecades. I si vingués el linx aquí a espiar-los? Papallones a la panxa.

Entrepans, aigua i fruita al costat dels binocles, sempre a mà. Els nens agafen la seva part i s'allunyen uns metres a jugar a paleontòlegs, formant un esquelet de vés a saber quina bèstia primitiva amb branquetes i pedres. Passa un voltor negre a tocar. Enorme. Sentim com talla l'aire. No calen binocles. El seguim amb la vista i veiem com s'atura un centenar de metres més enllà, al nostre darrere, sobre un altre aflorament granític lleugerament més acinglerat on ja hi ha alguns voltors comuns descansant. Alguns d'ells protesten lleument en aterrar el gran voltor sobre una roca apartant als que ja hi eren. Silenci altre cop.

El sol ja està en la seva recta final. Ballesters i falciots cacen molt alt en un cel que va prenent tons violacis. A cada minut apareixen més cérvols arreu, ajaguts o pasturant, molt mandrosos, movent-se lentament. Més a prop, sobre una tanca de filferro, un parell de polls  cridaners de capsigrany són peixats per dos pares que cacen contínuament. No els cal anar gaire lluny, salten des del filat fins al terra i invariablement capturen algun dels abundants ortòpters que campen arreu. Alguns són tan grossos que obliguen als ocells a fer maniobres sobre el filferro de punxes per esquarterar-lo i peixar els pollets. Una mica més enllà hi ha moviments en les branques baixes d'una alzina. Són garses blaves amb un altre ocell de mida similar que en un primer moment no identifiquem. D'entrada ens sembla que pot ser un jove de la mateixa espècie, ja que també l'estan peixant, però quan el podem veure bé descobrim que es tracta d'un jove cucut reial, el qual reclama amb insistència menjar als seus pares adoptius, que també van i venen caçant ortòpters i altres invertebrats. Durant uns minuts em dedico a observar pels voltants d'on es troba el cucut, intentant descobrir algun dels seus veritables pares, els quals el vindran a reclamar per marxar junts cap a l'Àfrica, però no tinc èxit. Probablement sigui massa aviat. No recordo si és gaire habitual que els rabilargos siguin hostatjadors dels cucuts reials, diria que no, ja que aquests prefereixen parasitar nius de garses i rarament ho fan amb altres còrvids. En tot cas és una dada curiosa.

Desvio la mirada cap al tallafoc. Ara hi ha més conills de diferents edats menjant al costat dels marges. Diria que rosseguen fulles i tiges de caps d'ase i gramínies seques. Els més joves juguen entre ells, graten el terra i es persegueixen. Quan van massa esverats sempre hi ha un adult que els crida l'atenció picant el terra amb les potes posteriors. Els conillets deixen els seus jocs i s'acosten als marges de vegetació, on trobaran refugi en cas de perill.

Més lluny i per sota nostra els cérvols tenen un comportament peculiar. Tots els exemplars que observem es troben quiets i mirant cap a una direcció determinada. Diria que fins i tot pateixen una certa tensió. Els exemplars més propers a la suposada amenaça comencen una retirada discreta en direcció contrària. La resta continuen atents, amb la mirada fixa i els pavellons auditius orientats cap al davant. No se sent res, tan sols els nostres comentaris xiuxiuejants. La nostra atenció és màxima, amb els binocles encastats als ulls i cremant-nos les pestanyes per intentar saber que està causant aquest neguit als cérvols. Sigui el que sigui, no fa soroll i no es deixa veure. Per tant semblaria que podem descartar que sigui un gos. Podria ser que fos un caçador furtiu, hi ha moltes peces a caçar i la possibilitat de ser enxampat in fraganti sembla remota en un indret tan aïllat i tan poc transitat. Tot d'una els grupets de cérvols que es troben més propers al lloc d'on procedeix l'amenaça giren cua sobtadament i inicien una fugida explosiva. La resta d'animals, més allunyats de l'amenaça o menys porucs, tensen la musculatura visiblement però no es mouen d'on són. Aguantem la respiració sense deixar de mirar. Lluny, al tàlveg, allà on la vall s'estreta i s'enfosqueix, una ombra, un moviment que passa d'un matoll a l'altre. Sento el cor bategant fortament al pit. La resta de cérvols emprèn la fugida i en pocs segons no en queda cap a la vista. Algunes femelles que van amb cries s'aturen un instant quan ja són lluny, en punts alts, i guaiten enrere. Observen, fan un esbufec nerviós i tornen a córrer. El sol ja s'ha post i la llum que queda és un regal que durarà pocs minuts. Per molt que repassem amb la mirada un i altre cop l'indret on ens ha semblat veure l'ombra, no hi tornem a veure res. Pot un linx causar una espantada com aquesta? Era un llop? O tan sols un gos caçador que passeja discretament vingut d'algun cortijo?

Crepuscle. Decidim tornar abans no sigui negra nit. Això no suposa cap problema pels nens, que abandonen els seus jocs sabent que ara comença el segon safari de la jornada. El més interessant.

Amb l'arribada imminent de la foscor el bosc mediterrani treu a escena totes les formes animades. L'asfalt s'omple de grans ortòpters que caminen i s'aparten d'un salt al pas del cotxe. Grans coleòpters, aparentment escarabats de Sant Joan o escarabats rinoceront, de vol pesat i rectilini creuen l'aire del capvespre i algun d'ells se'ns cola aparatosament per les finestretes, provocant exclamacions i una aturada forçosa del vehicle per tal de tornar-lo a la llibertat. També voleien infinitat d'arnes de totes les mides, algunes de les quals obliguen als ratpenats que intenten capturar-les a realitzar maniobres acrobàtiques. El nombre de cérvols s'ha multiplicat per deu i ara no tenen cap mirament en quedar-se als marges de la carretera o en creuar-la a pas lent. De tant en tant creua una daina, un mufló o un senglar solitari. Afortunadament la solitària carretera permet una conducció lenta i segura, tant per a nosaltres com per a totes les bèsties que se'ns creuen.

No deixem de mirar arreu, sobretot allà on les grans roques s'agrupen, formant talaies i amagatalls que ens semblen factibles de ser utilitzades per algun depredador. També ens aturem a l'alçada dels tallafocs, on els conills són especialment visibles. Allà qualsevol matoll, qualsevol roca o qualsevol soc podria ser un linx immòbil esperant la seva oportunitat. En passar sota uns grans pins creua una guineu prima i àgil, probablement un exemplar jove nascut aquesta primavera. En deixar els arbres enrere s'obre el paisatge. Un mussol comú ens mira en estat alerta des d'una roca propera. Uns metres més endavant, un voluminós animal grata la cuneta. En un principi ens sembla que és un senglar, però en acostar-nos els llums del cotxe il·luminen la inconfusible silueta d'un enorme teixó. L'animal sembla ofuscat en la seva feina i no ens para cap mena d'atenció, fet que ens permet contemplar-lo a plaer. Només quan decidim seguir camí i passen pel seu costat, el teixó aixeca el cap per dedicar-nos una curta mirada i tornar a la feina.

Arribem a les Viñas de Peñallana sense cap més novetat. Però abans d'arribar a casa aquesta serra màgica ens depara una altra sorpresa. Al mig de l'asfalt, ja negra nit, uns petits punts extraordinàriament lluminosos reflexen la llum del cotxe. Són sibocs ajaguts al terra. Un, dos i molt més són els que trobem a mesura que circulem. Alguns romanen incomprensiblement i perillosament quiets, confiats en que el seu críptic plomatge els salvarà de qualsevol perill. Tan sols s'aixequen quan ens veiem obligats a aturar el vehicle i sortir a peu, fent les delícies de tots en poder-los veure a ull nu i de tant a prop. Quina meravella d'ocell.

Ara sí, tornem a casa a dormir.




Viatge naturalista a Extremadura i Andalusia (part 3 i final, suposo): Doñana i una nit a la Sierra de Andújar

  Doñana No hi ha futur sense Doñana. No es coneix la llum fins que no coneixes Doñana. No he conegut cap espai natural més fascinant natura...