dijous, 16 de juliol de 2015

El Turó de les Gatoses



La darrera estona de llum, un dels dos únics moments en què es pot passejar per l'eixarreït bosc mediterrani a ple estiu. El Turó de les Gatoses, afectat pel foc forestal de fa ja tres dècades, està cobert per una vegetació cerosa i dura, poc amigable. Brucs, estepes, gatoses, argelagues i arboços acompanyen els suros supervivents, arbres poderosos i d'aspecte rancuniós, reticents a mostrar encara tot el seu esplendor verd, arrabassat fa anys per la negligència i la flama.

Pujant-hi, faig renegar entre la vegetació a les tallaretes cuallargues, cada cop més escasses des que la vegetació es va obrint, més per l'actuació humana que per successió ecològica. Van sent substituïdes pels tallarols capnegres i pels tallarols de garriga, tot i que aquests no assoleixen les densitats que havien assolit les cuallargues pocs anys després de l'incendi, quan la vegetació baixa creixia densa i atapeïda, oferint un hàbitat òptim. Amb les primeres clarianes també van aparèixer els botxins meridionals, les garses botxines, que en diem aquí, fet que va suposar una alegria, degut a la davallada que pateix aquesta espècie arreu. Els botxins els havia vist fent niu en suros petits, modestos, però que de ben segur oferien alguna condició als ocells que jo era incapaç d'esbrinar. Caçaven musaranyes i sargantaners grossos i els empalaven en la vegetació punxeguda. Al juny els polls ja volaven i cridaven als pares des de les branques dels brucs i els arboços. Eren alimentats majoritàriament amb ortòpters, llagostes, saltamartins i nimfes de mantis. De tant en tant un descuidat pollet volander de tallareta era capturat i empalat sense misericòrdia, esquarterat i convertit en peixet pels capgrossos botxins.

Es nota un mínim moviment d'aire en arribar a les cotes més altes del Turó. Des d'aquí es veu la major part de Santa Coloma, que s'estira urbanísticament en paral·lel a la riera. Més enllà, tota la plana selvatana, inclosa la part del Gironès, Gavarres, Cadiretes, Collsacabra, fins i tot l'Empordà més extrem i el Pirineu del Ripollès. Aquí pujàvem a fer controls de migració d'ocells planadors a principis de tardor. Hores i hores passades mirant el cel amb l'única intenció de veure passar aquests viatgers alats, ignorats per la majoria dels humans, tot i oferir un dels més grans espectacles zoològics d'Europa. Quina llàstima. 

Hi havia dies de pas bons i altres no tant. Els millors, quan vèiem créixer nuvolades cap al nord. Les tempestes de la Garrotxa i del Pirineu escombraven els ocells sedimentats o que no tenien gaire pressa. Generalment l'avís de que s'havia 'obert l'aixeta' era el pas continu de centenars de petits ocells migradors, majoritàriament orenetes vulgars i cuablanques i falciots. Entre el flux continu d'aquests discrets migradors, apareixia de sobte la silueta inconfusible d'un rapinyaire al cel, creant alarma entre els observadors que jèiem per terra sense deixar de mirar el cel. Desenes o centenars d'aligots vespers viatjant en grups que ens feien exclamar d'eufòria. S'havia d'estar molt atent, ja que habitualment aquests grups eren acompanyats o seguits d'altres espècies. Àligues calçades i pescadores, cigonyes, voltors i fins i tot esparvers cendrosos i falcons de la reina feien que l'eufòria fos encara menys continguda. Si no passaven ocells, tampoc hi havia lloc per a l'ensopiment. L'esparver o l'astor que passava fregant insultantment silenciós les capçades de les alzines sureres, creant alarma en els cotolius que fins ara cantaven abaix, a l'altiplà de Ca l'Agustí; les papallones d'arboç, abundantíssimes, que miraven d'esquivar les enormes teranyines de les aranyes tigres, les fabuloses Argiopes; els sargantaners grossos, saltant de gatosa en gatosa, com petits micos, rere els insectes voladors i evitant així trobar-se amb la serp llisa meridional que rondava la zona. 

Tornant als rapinyaires, en un turó veí hi nidificava una parella d'àligues marcenques. Un dels components de la parella era un exemplar inaudit pel seu plomatge. L'ocell, d'un blanc pràcticament immaculat, excepte per unes difuminades taques en les parts dorsals, causava impressió de veure. Un company ornitòleg l'havia vist volant alt un matí amb un cel d'aquells tan blaus que predisposen a utilitzar adjectius bucòlics. Li va semblar un àngel. Jo vaig veure per primer cop aquest ocell una tarda, quan el cel era gris, un gris fosc carregat d'aigua a punt de parir-la. El vaig veure remuntant les faldes de les muntanyes, en vol batut, dramàticament lent i a baixa alçada. Em va semblar un espectre del bosc, una criatura deliciosament fantasmagòrica i poderosa.

Haurem de tornar a repetir aquells controls de migració.


Publica un comentari a l'entrada

Primers migradors en pas postnupcial

De fet ja fa un parell de setmanes que s'evidencia la migració postnupcial o de tardor. Els primers senyals, els més evidents són la mar...