dimarts, 27 de desembre de 2016

Un petit miracle vermell


Creuàvem una zona desèrtica de la banya d'Àfrica per una pista de sorra blanca i fina que s'amuntegava en petites acumulacions i que feien anar el vehicle d'un costat a l'altre i a una velocitat molt prudent, aixecant del terra parelles o grupets de gangues de gola groga i xurres de cara negra al seu pas. Eren centenars de quilòmetres quadrats d'una desolació blanquinosa i brillant que feria els ulls, esquitxada pels esquelets grisos de matolls i arbres que algun dia van tenir vida i que ara eren testimonis del poder d'un sol totpoderós i tirà. A excepció d'uns pocs ocells i de nosaltres, que estàvem de pas, no semblava que res ni ningú tingués prou recursos ni mitjans per poder viure en aquell racó del món.
En un moment donat vam adonar-nos d'una petita anomalia de color a l'horitzó, una diminuta forma acolorida immòbil al costat de la carretera. Encara era lluny i el cotxe avançava lentament per la pista mig devorada per les dunes. Avorrits com estàvem, vam començar a fer elucubracions sobre què podia ser aquella forma vermellosa que destacava conspícuament en aquella immensitat. Les hipòtesis eren varies i anaven des de la presència d'una erràtica gasela de Thompson o d'un voltor fins a la hilarant idea de trobar-nos davant un anunci publicitari de Coca-Cola. En cap moment se'ns va acudir que allò que vèiem en aquell paisatge erm i tan poc predisposat a generar vida podria ser un ésser humà.
Poques desenes de metres abans d'arribar a la seva alçada ens vam adonar. Era una persona. Estava embolicada amb la manta vermella dels massai i s'esperava asseguda al marge de la carretera. En apropar-nos vam comprovar en absolut silenci i amb estupor que era una nena petita, d'uns sis o set anys. Es va aixecar quan vam arribar a la seva alçada, se li va il·luminar el rostre amb el somriure més sincer i brillant que m'han ofert mai i va saludar amb la mà. El nostre guia i xofer va continuar conduint com si res. En resposta a la nostra pregunta de si calia aturar-nos per interessar-nos per ella, l'home, sense apartar els ulls de la carretera, ens va contestar que no li calia res, que probablement era una nena que anava tota sola a buscar aigua, segurament a desenes de quilòmetres del seu poblat, un viatge que probablement havia de repetir a diari i que li ocupava tota la jornada. El més probable era que ara estigués, simplement, prenent-se un descans.
Amb el pensament de com algú aparentment tan feble i desprotegit es trobava obligat a reviure aquella situació cada dia ens allunyàvem, sense deixar de mirar enrere i amb el cor que se'ns encongia mentre la seva silueta s'anava diluint. Ella continuava saludant, com un petit miracle vermell en el desert.

'La presa de hoy' de Dave Langlois

 Cuando eres conocedor de que alguien tiene el impagable don de saber transmitir y de hacer sentir emociones con las palabras, esp...