Han tallat l'arbre

Han tallat l’arbre. Un lledoner centenari i solitari on, ja fa massa anys, un nen una mica feréstec però en el fons sensible i de bon cor, que voltava pels afores del poble amb bici i uns binocles de plàstic penjats al coll va descobrir, meravellat, el seu primer durbec. L’arbre que no dominava, sinó que enriquia un horitzó de camps i de petites hortes on els diumenges les famílies passaven llargues jornades treballant el tros, xerrant, rient, somrient i compartint viandes i beure sota l’ombra de l’arbre amable, on els més petits observàvem l’anar i venir de gafarrons, cardines i verdums, que amagaven els nius entre les branques més fines, allà on no podien arribar els depredadors de pèl. A la tardor, l’arbre era una font d’or, de fulles daurades sobre un tronc fosc, enorme i imponent, però sempre amable i conciliador. Ara era refugi encara d’ocells, ja no tants ni tan diversos, i cada nit era l’ajocador d’un aligot vingut qui sap d’on.

Fa poc, algú amb criteri dubtós va decidir que, abandonats els horts i desapareguda la gent que els treballava, els terrenys podien servir per construir-hi no se sap ben bé què. Posar ciment i totxo allà on hi havia hagut barreges de colors i flors impossibles d’imitar. Però la cobdícia, en uns temps esclavitzats, se’n riu d’aquestes decisions, i ningú hi va voler gastar-se diners per edificar. Els camps es van cedir a algú, que també amb criteri dubtós, ha decidit eliminar marges i sembrar, aprofitant el més mínim racó. I es veu que el lledoner, el vell arbre, li feia nosa.

Han tallat l’arbre. Per guanyar dos metres quadrats de conreu, han tallat l’arbre. Dos putos metres quadrats. El seu cos esquarterat, apilonat ordenadament en un marge, amb la soca sagnant al sol. Una soca que costarà d’arrencar, que es resistirà com un fantasma a marxar. Volia afegir una imatge, però no he sigut capaç. Ara em fa pena, molta pena, no haver-lo fotografiat quan encara era viu, dret i amable, oferint ombra i vida, sense demanar res a canvi.

Han tallat l’arbre. Un arbre que no va ser mai meu, o potser sí que ho va ser sempre.