dilluns, 20 de desembre de 2010

Crassula muscosa, una especie naturalitzada als penyassegats de Sa Cova Esclafada

Un nou i excel·lent article a "Flora i vegetació de Tossa"


Crassula muscosa, una especie naturalitzada als penyassegats de Sa Cova Esclafada: "


...........................Matolls acoixinats de C.muscosa -en primer terme- i pins blancs
..................................En l'horabaixa d'un dia de primers de Desembre



Qui hagi tingut mai el gust d'anar a la Cala de St.Jaume caminant desde el mirador de la carretera de St.Feliu -és a dir, des de allà on s'hi han fet tantes postals- si ha tingut la vista una mica fixada amb els diferents verds, en els últims anys, com em va passar a mi, s'haurà adonat de la presència d'uns vegetals curiosos que acompanyen la passejada en una part del corriol. ...I si la curiositat per aquestes plantes o un cert agosarament paisatgístic l'han pogut més, hom s'haurà acostat fins al llindar del precipici i haurà vist que, penjades de les irregularitats més fines o de replans minúsculs amb ben poca terra, ..N'hi han moltes més.. metres i més metres avall, acostant-se a mar, tant com la seva sort i capacitats els permeten.

Per vegada consecutiva dons, parlo de penya-segats. ..Fa un any i mig, en aquest blog vaig escriure sobre les einadies (Einadia nutans); unes petites al.lòctones de petits fruits vermells. Aquestes crassules son també, unes plantes al.lòctones; això sí, menys pròdigues que les anteriors i ara per ara es circumscriuen només a aquest indret costaner, en concret damunt de Sa cova esclafada, al costat de la Punta d'en Passet. La pregunta és de calaix: Des de quan son aquí? ..Per el que sembla, des de la dècada dels anys 70's com a mínim.


ORIGEN GEOGRÀFIC i CURIOSITATS EN LES DENOMINACIONS

El territori autòcton d'aquesta espècie és Àfrica del sud on te una distribució amplia, des de Leshoto fins a Namibia i prospera tant en regions climàtiques on preponderen les pluges d'hivern -equivalent a la nostra franja mediterrania- tal com la zona de El Cap, com en les àrees més seques i d'afinitat més subtropicals en les quals preponderen les plujes d'estiu. La mena de terrenys on s'aposenta son els constituïts per roques de quars i ben drenats. ..Això és interessant perquè ens pot donar pistes per els indrets del nostre país on facultativament pot tenir més tendència a establir-se.

El seu nom en llatí més oficial és Crassula muscosa, el qual ateny a l'aspecte de 'molsa' (moss en anglès) que pot evocar. Tot i així fins fa poc preponderava un altre nom: 'Crassula lycopodioides' el qual evoca la forma dels licopodis(1) . Com en moltes altres especies, s'ha de tendir a eliminar els sinònims en llatí donat que sempre resulta contradictori utilitzar una llengua universal si cadascú utilitza termes diferents per referir-se a una mateixa cosa!.. :-). L'acceptació de la major oficialitat del terme C.muscosa rau en que és una denominació científica més antiga que la segona. Sovint els naturalistes antics, quan trobaven i denominaven especies noves, de vegades no eren conscients de que eren les mateixes que ja havien estat nombrades per altres autors. Avui en dia la globalització de la informació digital permet que aquests errors no passin tant.

Segurament te diversos noms en moltes llegües indígenes d'Àfrica del sud, però no he aconseguit donar amb ells. L'estudi i la popularització moderna, com no, l'han fet els occidentals i quasi totes son en anglès, això si, moltes!, lo qual també és indicador de la bona acollida que ha tingut per un bon nombre de persones.. La denominació anglesa més usual és 'watch chain' (les seves branques s'assemblen a cadenes de rellotge) (2) , però també se l'anomena bastant 'lizard tail' (cues de sargantana) (3) , terme bastant apropiat com veurem després, ..o Rat tail.

En castellà, en alguns arxius figura 'Cordón de San Jose' (4) .. Un nom òbviament que, se l'han tret de la màniga no fa gaire temps. En català naturalment que tampoc en tenia i no te encara cap nom que s'hagi 'popularitzat' entre la gent. La podríem batejar aleshores? Bé, les persones que han participat en la implementació de continguts del TermCat (5) ja l'han anomenada, ara bé, per lo vist apenes n'hauran parat compte, perquè hi figuren dues denominacions diferentes per a C.lycopodioides i per a C.muscosa (que com he dit és el mateix). A l'una han batejada amb els noms: 'Cordonet', 'cinta cordonera' (la qual comparteix similitud amb la castellana) i 'herba viva'; per l'altre hom l'ha batejada com 'pinets', dedueixo que en aquest cas per imitació amb una de les denominacions angleses, que també fa referència als pins: 'pine princes'. Per tant, penso que no caldria adaptar tants sinònims per a una planta sense tradició de cap mena a Catalunya i mentre el Term.cat no resolgui aquesta inducció a la confusió i es consolidi algun dels noms citats -o algun altre que ens vingui de nou-, les podem anomenar com ens vingui més de gust.


ASPECTES RELLEVANTS I ADAPTATIUS

......La suculència i el metabolisme CAM

Crassula muscosa és, com totes les crassules, una planta crassa, és a dir un vegetal que te els teixits engrossits permetent-li acumular més aigua que les plantes normals. Les plantes crasses en general abunden poc als hàbitats de clima mediterrani, donat que son poques les especies autòctones que tenen aquesta característica donat que solen tenir una altre mena d'adaptacions.(veure article de Setembre 2009); les més representatives son els crespinells (varies especies de sedums), els matafocs (Sempervivum sp.) enfocats no obstant a ambients més algo freds, les fabaries (Sedum telephium), en certa manera també les euforbies i certs vegetals bolcats més a resistir la salinitat que l'aridesa en sí, com el fonoll marí (Chrithum maritimum); ara bé, amb el pas dels anys han anat arribant especies originaries d'altres continents que si que son suculentes i així el seu percentatge està augmentant, i algunes d'elles en especial desmesura, lo qual demostra que la suculència, directa o indirectament pot anar acompanyada d'avantatges adaptatives en molts indrets, lo qual pot abocar fins i tot -en els casos més extrems- a canvis substancials en els ecosistemes mediterranis.

Crassula muscosa, a més a més, gaudeix d'una peculiaritat metabòlica important. És una especie amb metabolisme fotosintètic CAM(6) (Metabolisme àcid de les crassulàcies). Els vegetals integrats en aquest grup es caracteritzen per poder fotosintetitzar durant el dia amb els estomes completament tancats, evitant així pèrdues d'aigua i havent absorbit el CO2 durant la nit quan l'evapotranspiració és menor. A més a més, a l'igual que succeïx en un altre grup de vegetals(els C4)(7) la fotosíntesi de les especies CAM no és veu perjudicada per fenòmens de fotorrespiració, els quals minven l'eficiència energètica i de producció de teixits en les plantes de fotosíntesi normal(8) (vegetals de grup C3) quan s'hi donen temperatures elevades.
Vull apuntar també, que el metabolisme CAM, tot i que denominativament vulgui dir 'metàbolisme àcid de les crassulàcies' no només és propi dels vegetals d'aquesta família, si no que també l'inclouen molts representants d'altres famílies (aizoàcïes, euforbiàcies, cactàcies, etc.. ) com les famoses figueres de moro, per exemple, les quals poblen també, cada vegada més i per bé o per mal, els nostres paisatges litorals.


.....Gairebé com cues de sargantanes

..Crassula muscosa, a més a més, gaudeix d'una altre virtut que també solen tenir bastants plantes suculentes (però no totes ni molt menys) i que en ella en resulta especialment destacada: La facilitat que tenen llurs tiges joves per arrelar i formar noves plantes. És sense dubte, aquesta facultat, més que cap altre, la que està facultant la disseminació i/o pervivència de la població d'aquesta espècie en els penya segats de la nostra zona.
La rompuda de les tiges s'esdevé amb molta facilitat per petita que sigui la incidència causant. La seva facilitat de trencament sembla que en realitat és un caràcter adaptatiu, tal com ho és (en un sentit ben diferent) el trencament de les cues de les sargantanes ;). La diferència és que en una
sargantana la part que surt beneficiada és el cos i aquí, seguint la metàfora, seria més aviat la 'cua'. Només cal caminar-hi una mica rosant les tiges, o esperar una calamarsada, o el debilitament natural de part de la seva estructura, per propiciar aquesta mena de reproducció quasi vivípara.
Si les tiges no van a parar damunt de la virosta del bosc si no damunt la terra, amb una fina pluja caigui quan caigui (no tenen pressa per esperar) serà suficient per estimular l'arrelament dels fragments i formar nous clons vegetatius. En aquest aspecte el nom d'herba viva està ben pensat.

Jo no tinc per costum descriure les característiques morfològiques de les plantes perquè considero que sol ser una part avorrida (excepte per a una minoria) i relativament innecessària si al mateix temps la descripció va acompanyada d'il.lustracions i el propòsit no és filar massa prim.


L'especie és inconfusible amb cap altre que ens puguem trobar per les mateixes contrades. I tot i que en origen existeixen diverses subespècies i també varietats de cultiu tal com la 'monstruosa', 'acuminata', 'pseudolycopodioides', 'rastafari', etc.. la que trobem al país és només la subespècie tipus i tots els exemplars tenen els mateixos trets (9).

Si que apuntaré que les seves flors son diminutes i de color groguenc pàl.lid prou verdós, gens ressaltants. La major part d'elles les podem trobar ara, obertes en ple mes de Desembre com els retrats que mostro a dalt (recomano ampliar la imatge), tot i que moltes ja shan convertit en fruit i llavors els 'punts groguencs' queden substituïts per taquets de color castany.

Desconec personalment encara quines repercussions ecològiques comporta la floració i la fructificació donat que no la he observat amb suficient paciència i periodicitat per esbrinar quina relació té o pot tenir amb la fauna local. Les llavors, en cultiu és fàcil fer-les germinar, però aquí em fa pensar que no és dona una reproducció sexual gaire efectiva ..I en la hipòtesi que es doni una mica, no hi haurien en principi animals ni tampoc altres agents que dispersin les seves llavors. La població s'ha dispersat i prodigat molt i molt bé penya segat avall, però l'expansió per els laterals sembla molt minsa considerant els anys que porta establerta. I muntanya amunt res de res.
La podríem catalogar aleshores com una espècie al.lòctona que es troba a la frontera entre el fenomen de subespontaneitat i el de naturalització, més aprop de lo segon que de lo primer. Les plantes existents romanen i es reprodueixen ja independentment de la plantació original feta a l'indret, però alo millor pot ser agosarat afirmar del tot que és mantinguin sempre allà sense desaparèixer per cap causa.

En les mates velles sovint es fa ostensible un 'arc' conformat per la disposició de les tiges seques o de les que han perdut llurs fulles a la seva part inferior. Tant es pot arribar a interpretar que fossin tiges dretes en un principi (i sense fulles inferiors a causa de la falta de llum) que després es van bolcar separadament, com tiges ja bolcades que han anat perdent llur fullatge inferior a causa de l'envelliment d'aquestes o de les tiges que les suportaven.

El ritme de creixement és intens, sobretot si disposen d'humitat radicular poden crèixer gairebé en quasi tots els mesos de l'any. La seva predisposició a formar 'coixins' pot ser positiva per elles en indrets ventosos i també un resguard en moments de fred.

El seu verd clar però intens és manté sempre i les seves clapes aquí i allà aporten efecte estètic al rocam, verd pàl.lid però intens en situacions de forta insolació, i verd fosc en punts mig ombrejats. La seva bellesa augmenta si a més te una mica més d'humitat, però bé, no vull caure en apreciacions naturalistes amb ulls de jardiner i menys per una espècie derivada de la jardineria; el rocam sense aquests vegetals també és prou maco de per sí, i també les plantes autòctones que li son pròpies que no han trobat lloc per instal.lar-s'hi degut a la ubiqüitat de les crassules.


ESPÈCIES ACOMPANYANTS I PROPERES

A l'indret trobem una serie d'espècies pròpies de la zona. A destacar:


Agave americana*
Asparagus acutifolius
Brachypodium retusum
Camphorosma monspeliaca
Crhythmum maritimum
Dactylis glomerata
Daucus gingidum
Einadia nutans*
Hyparrhenia hirta
Juniperus oxycedrus


Helichrysum stoechas
Lavandula stoechas
Opuntia ficus-índica*
Phagnalon saxatile
Pinus pinea*
Pistacia lentiscus
Polypodium vulgare
Ruta graveolens
Smilax aspera, etc.

No figura cap tàxon especialment amenaçat o endèmic però en canvi veiem que comparteix hàbitat amb al.lòctones (asterisc). L'espècie, per la banda de baix entra en contacte amb la vegetació de vora mar i per la banda superior amb la màquia típica mediterrània del sector costaner tossenc.


OBSERVACIONS PRECEDENTS, DISTRIBUCIÓ ACTUAL I POSSIBLES TENDÈNCIES
EN EL FUTUR.

La investigadora Teresa Casasayas va incloure la referència a les C.lycopodioides de la Cala d'en Jaume dins el seu compendi de Flora a.lòctona catalana (10) allà l'any 1984, però l'excursió (i visita) la va fer conjuntament amb l'Enric Ballesteros -biòleg i reconegut investigador tossenc- allà per l'any 1978.

En LLuís Vilar, actual cap de Recerca de Flora de la Udg, va incloure la cita d'en Ballesteros i de T.Casasayas en la seva tesi 'Flora i vegetació de la Selva'(11) i la descrivia com a cultivada i subespontània.

Sembla ser que la referència a Tossa és la més antiga de totes les referides a la península ibèrica, si menys no en l'àmbit de l'estat (Illes Canàries apart) i possiblement on tingui un estadi de naturalització més avançat (12) . A la dreta un retrat les cràssules al costat d'una figuera de moro (Opuntia ficus-indica)

A Catalunya posteriorment a aquelles mencions, també s'hi va referir al litoral de LLançà, concretament a la zona del Serradell(13) , on presumiblement estigui lligada a un cultiu existent d'aquestes cràssules (però l'autor no ho especifica); en tal cas tindrien el rang de plantes subespontànies.

Gairebé a l'altre extrem de Catalunya, a les Terres de l'Ebre, en concret al municipi de Sta. Bàrbara també es va documentar, al 2003 la presència de la crassulàcia, en concret sobre les teulades d'unes cases velles, per tant aquí, en un ambient no natural (14) .

Més avall, en terres valencianes properes una cita força més antiga (1983) (15) citava la presència de C.lycopodioides, en concret sota uns tarongers aprop de Benicarló en companyia d'altres espècies dins una comunitat arvense dominada per Poa annua i Arabidopsis thaliana.

La primera cita al País Valencià(16) no obstant fou més cap al sud, al cap de St.Antoni (prov. d'Alacant) on l'any 1995 es va referir com a espècie subespontània. En anys posteriors, i segurament degut a un major ús de la planta en ambients domèstics se l'ha trobada en molts altres punts d'aquesta comunitat autònoma, documentada sempre sobre teulades, murets i també de vegades en erms i matollars secs.

Anant més lluny, a Còrsega també hi ha constància puntual de la seva presència, igual que a Galícia, on es va descriure un únic exemplar en una teulada de Pontevedra (17) l'any 2006 i també se'n coneix a Portugal.

Fora de l'àmbit del continent Europeu, l'herbaviva està present a les Illes Canàries, sud d'Austràlia, Mèxic i els EUA. Probablement també hi hagin igualment exemplars subespontanis al nord d'Àfrica donat, que allà hi ha una certa costum de tenir-la com a planta de decoració i el clima pot permetre la seva reproducció silvestre (16) .

Les Illes Canàries i Austràlia son però, de tots aquests territoris, els únics on sembla que està documentada la plena naturalització de l'espècie i a més a més, amb un clar caràcter expansiu.
A l'arxipèlag es va descriure (18) com especie invasora al 2005 (Sanz Elorza), bé que en un estadi relativament incipient comparat amb moltes altres especies naturalitzades a les illes. En el document es comentava que havien possibilitat de control si s'emprenien mesures pertinents i es van apuntar les localitzacions sobre teulades, murs, terraplens i matollars secs.
Les illes, en general, malgrat la disparitat de climes i de flora, sovint son escenaris pioners, en certa mesura reveladors, i poden servir parcialment per testar les capacitats expansives de certes espècies exòtiques i els seus grau de dependència envers a determinats factors.

Tenint en consideració tot això, el conjunt de les ressenyes considerades, sobretot les llevantines i de més aprop nostre, fan palesa dues característiques importants:
Per una banda la seva vocació litoral a la península, segurament influïda per la suavitat del clima, ..Per una altre i complementariament, la seva plasticitat ecològica potencial dins d'aquesta franja.
M'atreviria a dir que l'expansió de l'herbaviva en territori llevantí anirà augmentant i també apareixerà per molts altres punts de la mediterrània, especialment la part meridional. A la Costa brava, la temperatura alo millor imposa una major restricció, excepte en els sectors de costa que tenen microclimes una mica més calents. La gran pregunta en principi és si pot deixar de ser plenament subespontània i passar a una fase més avançada de col.lonització del territori; i confirmar si la seva reproducció només es dona per via vegetativa o no.
En cas que el clima (o en canvi climàtic) o altres factors interns o externs propiciessin una major adaptació de la planta i un increment del seu potencial, ens uns casos presumiblement podria cohabitar amb la flora autòctona però en d'altres segurament comportaria un fenomen de substitució especialment negativa d'espècies, com per exemple si posem per cas es presentessin en una comunitat de lletereses arbòries (Euphorbia dendroides), caracteritzada a la nostra costa per oferir sota seu molts espais oberts terrosos, és a dir, molt aptes -pressuposo- per la col.lonització de les 'herbes vives'.

Si es presentessin en comunitats de penya segat on existeixen les ensopegueres de roca (Limonium gerundense i L.tremolsii) aquestes podrien sofrir una competència crítica, donat que tals ensopegueres solen habitar en replans terrosos minúsculs, allà on altres vegetals autòctons no s'hi saben fer ..Però on les crassules si que poden prosperar-hi.
De tota manera, els hàbitats de les ensopegueres a la costa catalana es troben uns quants kilòmetres més al nord de la costa tossenca i ara per ara semblaria difícil que és trobin mútuament amb les protagonistes d'aquest article. A la dreta les il.lustru al bell mig del penyassegat de Sa Cova Esclafada, prop des Sot d'en Boada.

Un altre punt geogràfic que no he mencionat, on podem trobar puntualment C.muscosa com a subespotània i on poden seguir prosperant és la ciutat de Barcelona. No obstant penso que els exemplars que s'hi poden trobar en tal conurbació no tenen molta rellevància, donat que a ciutat hi cap molta flora al.lòctona (i ben poca d'autòctona) car és un medi completament artificialitzat. En els patis i terrats la gent te allò que li agrada ..i després ..'allò que li viu'. En aquest sentit, tot i el relatiu poc comerç que hi ha de l'especie, jo la he vista en alguns testos abandonats de veïns i a partir d'aquests, col.lonitzant altres recipients de mode molt versemblant per exemple, amb com ho fa Kalanchoe draigemontana, una planta vivípara, suculenta també i ben resistent (19) . L'herba viva, igual que aquesta citada, és una especie molt adequada per aquella mena de persones a les quals se'ls moren les plantes perque mai les reguen.


.....Enllaços, ressenyes i notes

(1) Argumentació i discussió envers la denominació científica preponderant.
(2) Denominacions en anglès (3) Més denominacions angleses
(4) Denominació castellana -Infojardín-
(5) Denominacions catalanes -Termcat-
(6) Metabolisme fotosintètic CAM -Viquipedia-
(7) Metabolisme C4 -V-
(8) Metabolisme C3 -V-
(9) 'La familia crassulaceae en la flora alóctona valenciana' (Varis autors)
Inclou una bona descripció de subespècies de C.lycopodioides
(10) 'La flora al.lòctona catalana' (T.Casasayas). No disponible a internet.
No obstant pot ser consultada a la UB i a la biblioteca de Parcs i Jardins de Bcn.
(11) 'Flora i vegetació de la Selva' (LLuís Vilar), obra ja ressenyada en el present blog
en altres ocasions.
(12) 'Atlas de las plantas alóctonas invasoras de España'
(13) 'Flora invasora al litoral de LLançà' (Autoria no ressenyada)
(14) 'Plantes vasculars del quadrat UTM 31TBF81' (Varis autors. Institut d'Estudis Catalans)
(15) 'Comunitats vegetals de les planes i serres litorals del Baix Ebre, Montsià i Baix Maestrat,i : L'aliança
'Diplotaxion erucoidis' (Ferran Royo -Grup de Recerca 'Terres de l'Ebre'-)
(16) Clikeu el link nº 9
(17) 'Crassula lycopodioides. Primera cita en Galícia' (Victor Manuel Rodriguez Serrano)
(18) 'Plantas alóctonas vasculares invasoras reales y potenciales en las Islas Canarias' (varis autors)
(19) K.draigemontiana tanmateix s'ha naturalitzat en uns terrenys del Garraf. Vegeu el treball:
'Contribució al coneixement de la flora al.lòctona catalana' (S.Pycke)

"
Publica un comentari a l'entrada

Primers migradors en pas postnupcial

De fet ja fa un parell de setmanes que s'evidencia la migració postnupcial o de tardor. Els primers senyals, els més evidents són la mar...