El desarrelament del bosc. La protecció dels boscos madurs
Fa temps que tenia ganes de tractar el tema de la gestió forestal i aquest article de El Punt m'ha acabat de donar l'empenta que calia.
Intentaré no perdre'm en disertacions innecessàries i procuraré afegir idees i opinions concretes i entenedores.
La base:
Guilleries, Cadiretes, Gavarres, Montnegre,... les nostres muntanyes més properes, grans extensions arbrades i amb una gestió forestal fragmentada i sovint poc intensa (l'explotació no dona diners i per tant s'abandonen molts boscos i plantacions d'arbres). Aquestes zones, tot i tenir uns índex de diversitat biològica clarament inferiors als de la plana de la Selva, per exemple, compten amb alguna figura de protecció (cosa que a la plana no és així). A més, aquestes muntanyes compten amb l'estima de la societat, en considerar-les el paradigma de la Natura, un terreny de joc, d'esport o d'activitats d'oci (no sempre compatibles amb la conservació dels seus valors naturals) o un símbol poètico-literari fins i tot amb connotacions nacionalistes, patriòtiques i religioses (!).
Amb comptadíssimes excepcions (escrits més o menys tècnics recents), les moltes publicacions que fan referència a aquestes muntanyes deixen de banda (quan no menyspreen directament) els valors naturals que atresoren (entenent aquests com la flora, la fauna i la gea), i es recargolen una i altra vegada en rememorar els escrits de lloança de literats de segles anteriors, en la presència majestuosa, corprenedora i misteriosa de les fosques muntanyes, escenaris de històries i historietes mils milions de vegades explicades de bandolers, senyors feudals, capellans i altres personatges que el temps ha anat moldejant i estereotipant d'una manera poc fiable i rigorosa, convertint-los en ídols o dimonis de poca consistència.
En resum. Tenim una sèrie de sistemes muntanyosos de petita alçada, coberts de vegetació arbòria (no sempre boscos, de fet, la majoria són arbredes artificials) amb una gestió cada cop més difícil degut a la poca demanda dels productes que fins ara oferten. Cal reinventar-se, doncs. Ser imaginatius i, per suposat, comptar amb el recolzament de les administracions i de la societat per tal de reconduir la visió i l'ús dels nostres boscos més propers. Si la protecció de la plana de la Selva, (la mil vegades ultrajada plana, la més rica i oblidada de les nostres natures), es presenta com un impossible (o molt difícil, jo no em rendeixo fàcilment), fem com a mínim que les zones que ja tenim catalogades com a protegides augmentin els seus valors naturals i puguin ser un modus vivendi per als propietaris forestals que s'avinguin a fer un cop de timó en la gestió d'aquests espais.
Fotografia: fageda, rouredes, vivers i coníferes alòctones a les Guilleries. Maite Garrigós
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada