Capturar a l'indesitjable?

El visó americà (Mustela vison) és un carnívor d'origen nordamericà, amb una distribució original que s'estèn des de la tundra àrtica fins als semideserts del sud. A la península Ibèrica es troben exemplars assilvestrats des de la dècada dels seixanta del segle passat, formant nuclis de població al centre i nord de la península a resultes d'exemplars escapats de granges de pell.

A Catalunya el visó es distribueix per la majoria de comarques gironines i barcelonines, on les poblacions actuals es troben ben establertes. Els incendis i altres desperfectes que van patir dues granges de Viladrau i de Taradell van propiciar escapaments massius i en poc temps ja es van establir poblacions salvatges afavorides per la presència d'un hàbitat propici i lliure de competidors. L'expansió arreu de la conca de la Tordera va resultar imparable, i a partir d'aquí s'inicià una expansió a zones properes.

Com a element exòtic que és, el visó americà és una peça fora de lloc que desencaixa la resta de peces que formen el puzle dels nostres ecosistemes. No té competidors, com podrien ser el visó europeu (Mustela lutreola) o el turó (Mustela putorius), ni enemics, com podrien ser la llúdriga (Lutra lutra) i altres carnívors de major grandària. Es troba en un medi simplificat on les espècies generalistes, com ell, tenen totes les de guanyar. I com qualsevol altra espècie, el visó americà se'n aprofita. En aquest cas cal destacar el paper important que té la llúdriga com a fre a l'expansió del visó americà, fet constatat allà on els dos carnívors han coincidit.

La incidència d'aquest depredador sobre la fauna autòctona és preocupant, sobretot quan afecta a espècies que poden ser escasses, com ara algunes aus aquàtiques, a mamífers tan escassos com la rata d'aigua o rat-buf (Arvicola sapidus), o als amfibis, les poblacions dels quals pateixen un greu declivi i en zones com l'estany de Sils ja estan essent molt afectats per la presència de gambússia (Gambussia holbrooki) i de cranc americà (Procamburus clarkii), entre altres factors.

Qui el pot aturar?

El visó ha vingut a quedar-se, ens agradi o no. Els culpables de la seva introducció i del seu èxit som nosaltres. Nosaltres els hem dut de fora i hem permès que s'escampessin lliurement per un medi que nosaltres hem degradat, fet que sempre és aprofitat per les espècies invasores. En medis naturals íntegres els elements vinguts de fora desapareixen sense deixar rastre.

Els plans d'erradicació d'aquesta espècie són molt difícils de dur a terme amb èxit, ja que precissen de coordinació entre diferents administracions i d'una continuïtat en el temps. En diferents països europeus han fracassat tots els intents de fer-la desaparèixer. A Catalunya s'han fet recentment campanyes de captura i retirada del medi de visons, emmarcades en un projecte Life que pretèn afavorir al visó europeu. A Sils es van capturar desenes d'exemplars en poques setmanes, però la campanya no ha tingut continuïtat, com a la resta de llocs on es va iniciar. El visó no ha trigat ha recuperar el territori perdut.

Però, tot està perdut? Ningú pot aturar la seva expansió? Com hem comentat, el visó és un carnívor generalista i molt adaptable, que ha trobat un medi degradat ambientalment i que ha anat ocupant els nínxols ecològics deixats per els depredadors autòctons que han desaparegut per l'acció humana. Però allà on el visó troba competidors o enemics, la seva expansió queda frenada. Està comprovat que allà on la llúdriga és present, el visó americà no és abundant i es veu obligat a canviar d'hàbits, allunyant-se més dels punts amb aigua i vivint en un medi menys òptim.

La presència de llúdriga a l'estany de Sils en època recent és coneguda, però no sembla una presència estable, sino més aviat una aparició temporal. Aquest mustèlid adaptat a la vida aquàtica va viure fa dècades a Sils, quan les condicions ambientals i socials eren unes altres. Però va desaparèixer per la persecució directa a que va ser sotmés. Més d'un veí o veïna de Sils segur que pot explicar quan i qui havia capturat llúdrigues per a fer-ne la pell i vendre-la.

Ara que les coses han canviat, que sabem que la llúdriga ha visitat l'Estany, potser fora bo plantejar-se si es poden emprendre mesures que en facilitin el seu establiment. Mesures entre les quals, per què no?, es podria comptar la seva reintroducció.

Fotografies: Visó americà (Mustela vison) atrapat a la Tordera, Xavier Romera, i llúdriga (Lutra lutra), fotografia d'Oriol Alamany, CENEAM - MMA