divendres, 19 de gener de 2007

La comarca de la Selva vista pels literats (II)

LA SELVA

De vegades, però, l'autobús, en arribar a Platja d'Aro, trenca a la dreta i, seguint la vall, per Fenals i Santa Cristina d'Aro, paral·lelament al Ridaura, després de pujar la costa de l'Alou, em diposita a la comarca de la Selva. M'agrada de viatjar per aquesta comarca, perquè és una de les més fines del país.

Els catalans som una mica exagerats. La Selva! ¿Per què la Selva? Tot allò que comporta la significació d'aquesta paraula -el còsmic, l'inextricable, el misteriós, el paorós-, ¿es troba per ventura en la cassola que el país fa entre la Guilleria, la Gavarra i les muntanyes de Tossa? No vull pas dir que aquest país antigament no contingués més arbres. La cassola és certament voltada d'arbres -d'alzines sureres- i no es podria pas negar que, en aquests boscos, hi flota una certa llunyania i fins i tot una acusada solitud. També es podria acceptar que hi ha algun porc senglar i fins i tot algun gat mesquer. Cercant molt i amb penes i treballs, hi trobaríem potser encara algun carlinàs de la gran època i potser algun vell federal retirat. El que constitueix, però, la cassola de la Selva no té absolutament res de selvàtic. És una plana normalíssima, d'una finor exquisida, sobre la qual es veu de vegades algun bosquet elegant i clar. La Selva està encerclada de bosc, però la suau cassola que forma dibuixa un paisatge idíl·lic, tendre, d'una deliciosa suavitat.

He travesat aquesta comarca moltes vegades i en totes direccions. El meu condeixeble i amic Pompeu Pascual m'hi ha fet veure paisatges inoblidables. A l'horitzó sempre hi ha el mateix topant: a llevant i a migdia, la taca dels boscos de suro; a ponent, els castanyers de les Guilleries. L'arbre dominant en la roda circular és l'alzina surera. El suro és un arbre d'escassa amenitat visual. Té un color d'ala de mosca sofert i monòton, sord, una mica pobre, d'una pompa vegetal poc agraciada. És un arbre terríblement fort, habituat a viure en terrenys magríssims, a les fams més recalcitrants, a les penúries més dramàtiques. L'operació a què hom sotmet la fibra de l'arbre -la pela del suro- té una violència terrible, i les suredes queden com si les haguessin ferides a cops de destral. Malgrat la duresa de l'operació, l'arbre viu completament descurat, abandonat. Només interessa -generalment parlant- en el moment de la saca. Durant aquests últims anys, l'arbre ha tingut una degeneració molt ràpida. La falta de pluges regulars li ha fet molt de mal. Els incendis han estat catastròfics. Els picots, aquells ocells negres de bec llarg i punxegut que es plantaven a la fibra de l'arbre i es menjaven els paràsits de l'interior, han desaparegut gairebé completament. Els arbres es corquen plens de formics i d'insectes de tota classe. Abans plovia més que ara. Els llevants de l'hivern duraven dies i dies; les sureres s'amaraven d'aigua; quan, per Sant Joan de juny, l'arbre floria, la fulla tenia una ufanor brillant i la copa era densa i granada. Els recs somicaven en els boscos. El sòl de les suredes s'omplia de molsa, i el bolet hi era abundant. De vegades, dins de la calma dels arbres, sentíeu el soroll rítmic del refrec de les calces de vellut d'un pagès que passava per un corriol immediat. Ara, passeu per una sureda i les fulles ressecades fan una fressa com si trepitgéssiu pols de vidre.

Aquesta falta d'aigua sembla haver augmentat, en canvi, l'olor que fan les suredes -com sembla haver augmentat la vibració del ventre de les cigales-. És l'olor més barrejada i forta que pot tenir un bosc de casa nostra: hi entra el bruc, l'argelaga, la gatosa, la farigola, el ginebró, la ginesta, el cirerer bord, el llorer, el romaní, l'espígol, l'esparreguera, l'heura, el gallarinc, el fonoll i la pinassa. (...)


Josep Pla (1897-1981)
Publica un comentari a l'entrada

Primers migradors en pas postnupcial

De fet ja fa un parell de setmanes que s'evidencia la migració postnupcial o de tardor. Els primers senyals, els més evidents són la mar...