dimarts, 20 de gener de 2015

Censos d'aus hivernants a l'estany de Sils. Una petita anàlisi dels darrers 15 anys.




Des de l'any 2001 es realitzen a l'estany de Sils censos d'aus hivernants relacionades amb hàbitat humits. Enguany, quinze anys després del primer ces, hom disposa d'un mínim de dades i de perspectiva històrica per a fer una mínima valoració de l'evolució de les poblacions de les espècies més característiques d'ocells relacionades amb aquest espai.
Els resultats dels censos són condicionats per molts factors, des de la climatologia i l'horari fins al número de participants i, també, la sort. Per aquest motiu cal una sèrie prou llarga en el temps per poder aventurar-se a realitzar una anàlisi que permeti avaluar-ne els resultats.
Agrair la col·laboració d'en Joan Ventura, qui aporta les dades i organitza any rere any els censos a l'Estany de Sils i la plana de la Selva, i d'en Joan Goy, qui ha elaborat els gràfics que fonamenten aquest post.


El cabusset (Tachybaptus ruficollis) és escàs a l'hivern i depèn de la presència de lamines d'aigua permanents i de certa fondària. La minsa població hivernant sembla mantenir-se estable els darrers anys.


El corb marí gros (Phalacrocorax carbo) és de presència habitual a l'hivern a l'estany de Sils des de la creació de la llacuna permanent. Els màxims registrats coincideixen amb períodes de pluges intenses que afavoreixen l'augment de cabal de la sèquia i la conseqüent aportació d'aigües (i peixos) cap a la llacuna permanent i altres zones inundables. Població hivernant en davallada a la zona.


A l'hivern, els representants d'aquesta família a la zona són el bernat pescaire (Ardea cinerea), l'agró blanc (Casmerodius albus), el bitó (Botaurus stellaris), el martinet blanc (Egretta garzetta) i l'esplugabous (Bubulcus ibis).
L'espècie més nombrosa és l'esplugabous, amb desenes o centenars d'exemplars que utilitzen l'estany únicament com a ajocador, és a dir, hi passen la nit i a trenc d'alba es desplacen cap a les zones d'alimentació de la plana de la Selva i del litoral. Els màxims registrats venen determinats per la mida del grup d'aus que s'agrupen a l'ajocador. Les molèsties humanes i la presència de depredadors determinen la ubicació d'aquest, i si les molèsties són molt intenses, simplement desplacen el punt de descans a altres indrets de la comarca o de comarques veïnes.
El martinet blanc es manté com a hivernant regular però en baix nombre que rarament supera la desena d'exemplars. Els darrers anys amb prou feines arriba a la mitja dotzena d'ocells.
La presència de bitó a l'Estany als censos d'hivern és anecdòtica (es van detectar dos exemplars durant el cens de l'any 2011).
L'agró blanc és de presència relativament recent als censos d'hivern, essent una espècie molt escassa en època hivernal. Els primers exemplars es detecten el 2011 i el 2012 (2 exemplars), els anys següents no es detecta la seva presència i al 2015 apareix novament (1 ex.).
El bernat pescaire és de presència habitual durant tot l'any i la seva detecció durant els censos d'hivern sembla aparentment estable en nombre variable (màxims de 15 exemplars).


El grup dels ànecs demostra una clara davallada poblacional pel que fa a efectius hivernants. Les dues espècies més freqüents i regulars són l'ànec collverd (Anas platyrhynchos) i el xarxet comú (Anas crecca), amb efectius clarament a la baixa i que amb prou feina supera el centenar d'ocells entre les dues espècies en el darrer cens. La presència d'altres espècies d'anàtides, sempre en baix nombre, com ara l'ànec cullerot (Anas clypeata) i el griset (Anas strepera), són anecdòtiques. Destaca la presència d'un grup d'oques vulgars (Anser anser) hivernants els anys 2008 i 2009 (7 i 3 ocells, respectivament).


Les espècies presents a la zona són l'aligot comú (Buteo buteo), l'esparver vulgar (Accipiter nisus) i el xoriguer (Falco tinnnunculus) que compten amb contingents hivernants aparentment estables, amb una tendència a l'alça pel que fa als aligots. Ocasionalment s'han registrats altres espècies, sempre un únic exemplar de cada una d'elles: Esmerla (Falco columbarius), Esparver d'espatlles negres (Elanus caeruleus) i Astor (Accipiter gentilis).


La polla d'aigua (Gallinula chloropus) i el rascló (Rallus aquaticus) són les espècies presents habitualment a la zona durant l'hivern. Els efectius hivernants semblen tendir a l'estabilitat, però es tracta d'espècies d'hàbits amagadissos, difícils de detectar i amb poblacions clarament subestimades.
A destacar la desaparició de la fotja (Fulica atra) com a hivernant a partir de l'any 2012.


Aquest grup està representat únicament per la fredeluga (Vanellus vanellus) en l'època en que es realitzen els censos. Arran de la desaparició de les zones obertes amb vegetació baixa i dels prats de pastura aquesta espècie ha desaparegut com a hivernant.


El becadell (Gallinago gallinago) és l'únic representant d' aquesta família a la zona durant els censos, si bé hi ha registres ocasionals de becadell sord (Limnocriptes minimus). Al igual que la fredeluga, el becadell era molt més nombrós quan existien parcel·les gestionades que es mantenien amb vegetació baixa i amb una fina làmina d'aigua. Arran de la disminució d'aquests hàbitats s'ha convertit en una espècie amb una clara tendència a la baixa.


El blauet (Alcedo atthis) és de presència habitual a la zona, si bé durant l'hivern és més aviat escàs. Els censos semblen denotar una tendència a l'estabilització dels minsos contingents hivernants.




Publica un comentari a l'entrada

Primers migradors en pas postnupcial

De fet ja fa un parell de setmanes que s'evidencia la migració postnupcial o de tardor. Els primers senyals, els més evidents són la mar...