Hi havia una vegada un esparver que intentava caçar al bell mig de la vila, espiant als vespres de tardor i d'hivern els estols de pardals i estornells que s'agrupaven per ajocar-se, i als coloms que mandrejaven a les teulades o pel terra buscant menjar.
Una d'aquelles tardes, l'esparver, una femella esplèndida d'un plomatge fosc intens i amb mirada nòrdica va llançarse sobre un grup d'estornells amb la fortuna d'apressar-ne un. Caçador i presa van caure lentament al terra al mig de la cridòria i les plomes de l'estornell aterrat. El rapinyaire, impressionant amb les seves ales esteses i la seva mirada d'espurnes, intentava fer callar l'ocell mentre els vianants humans, cecs idiotitzats, no eren capaços de descobrir l'estampa corprenedora.
Però vet aquí que els crits d'auxili de l'estornell sí que van atreure l'atenció d'un altre vianant, aquest de quatre potes i amb bigotis. El gat, sorgit de les profunditats fosques d'un vell jardí, va mirar durant un segon l'escena i seguidament es va llançar en direcció als dos ocells lluitadors. L'esparver, amb uns reflexos de llampec, va saltar elegantment i va enlairar-se sense esforç. El gat, prenent consciència potser per primer cop de la veritable grandària del seu oponent, va aturar-se un instant. Dècimes de segon que van ser més que suficients com per a que el maltractat estornell sortís disparat en un vol rectilini com un autèntic bòlid emplomat. L'esparver, des d'una teulada propera, seguí amb la mirada la fugida del seu frustat sopar, mentre que l'estúpid gat, encara sorprès, mirava ara l'esparver, ara el terra on instants abans hi havia hagut els ocells. Només en el darrer segon es va adonar del roc que li venia a sobre i que va poder esquivar per pocs centímetres.
P.S.: Ironia moral: el gat va salvar l'estornell de morir devorat per l'esparver, però l'esparver també va salvar, en el darrer instant, la vida de l'estornell, en espantar al gat a l'enlairar-se.
Santa Coloma de Farners, 26 de novembre de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada