Va de ducs

A principis dels 80 uns naturalistes adolescents van rebre la notícia de l'existència d'uns grans rapinyaires que havien estat vistos a les afores del poble. Els animals es movien i es perseguien entre les roques i cridaven l'atenció dels passejants. Ells sabien que, malgrat les informacions que rebien, era difícil que els ocells fossin les grans "àguiles" que tothom assegurava haver vist.

Mentre la resta de companys de classe dedicàven el seu temps lliure a altres activitats d'oci, els joves naturalistes aprofitaven les estones lliures per patejar muntanys, boscos i camps, aprenent sobre el terreny què hi havia i què no hi havia el voltant de casa. Així van descobrir aquella parella de ducs que nidificava en un indret tan accessible que semblava mentida que puguèssin ser allà. Primer van ser els indicis indirectes, egagròpiles enormes, plomes, marques d'excrements, restes de preses, ... Més tard, i amb fortuna, van descobrir el vell niu, després de molts vespres i nits de gran emoció esperant en silenci i en la foscor hivernal la veu territorial dels grans ocellots o esperant intuir un moviment entre les ombres que s'enfilava sobre les roques.

Els anys van passar i els estudiants de batxillerat es van convertir en estudiants de biologia i van ampliar els seus . Van continuar visitant aquell territori de ducs que temporada rera temporada produïa nous exemplars, i que així continua des de fa, com a mínim, tres dècades.

L'anàlisis de les egagròpiles trobades en aquest territori ha permès determinar el que ja se sabia, que els ducs tenen una alimentació molt eclèctica. La base semblan ser les rates (Rattus sp.), però també s'han trobat restes d'altres espècies, com ara mussaranyes, grans coleòpters i escorpins, passeriformes (Turdus sp.), rapinyaires diürns (entre ells un infortunat Buteo buteo anellat als Aigüamolls), gorjablancs (Martes foina), conills i gats doméstics, llebres (Lepus europaea) i sobretot eriçons (Erinaceus europaeus), molts eriçons, fet que dona a entendre que la parella que regenta el territori, o com a mínim un dels seus components, era un autèntic especialista en la captura d'aquests insectívors, i que probablement aquest comportament hauria passat als seus descendents.