Tot just ahir vam donar per acabada la recollida d'ingredients per a la ratafia d'enguany. Vam afegir les darreres espècies, la pell de llimona i, per últim, l'anís.
La ratafia recull tota la sabiduria i tots els coneixements populars (ancestrals?) lligats a la natura i al coneixement d'aquesta. Un licor engendrat i evolucionat en altres temps en que pràcticament tothom sabia diferenciar la majoria de plantes i éssers vius que vivien en el mateix entorn (un fet inaudit avui dia). Una manera d'evocar muntanyes enfosquides per vegetació densa, boscúries i per una natura dominant, reunint essències en una marranxa.
Per això, elaborar ratafia es converteix en un acte de resistència, un exercici d'alquimia que es transforma en un rebec contra una societat i una manera de viure dominada per coneixements absurds i estúpids, per presses i nervis i per una tecnologia sovint inútil i inutilitzadora. Elaborar i gaudir aquest licor és un bàlsam per a l'esperit i per a l'organisme, flairar el seu perfum dolç instants abans de notar la seva força a la llengua i al paladar, sacquesant cèl·lules i epitelis, baixant ardentment per la gola i posant orbre als intestins.
La ratafia de l'any passat va resultar ser un bon licor gràcies a la classe magistral i les bones maneres de la Marta, naturalista, coneixedora i defensora d'un món que molts ens neguem a donar per perdut. Enguany hem volgut fer-la diferent, formulant per nosaltres mateixos. La llista de plantes i espècies és llarga, superant de llarg la trentena. Hem estat atents a les floracions, en un any especialment estrany per la primavera atípica. Hem col·lectat per muntanyes de les Guilleries, per la plana de la Selva, i hem aportat elements buscats expressament a la muntanya d'Alinyà, a l'Alt Urgell, i als boscos de suros centenaris de Monfragüe, a Càceres.
Esperem haver aconseguit un bon licor. La resposta la tindrem d'aquí a quaranta cinc dies, quan el sol i la serena hagin fet la seva feina (i quan ja serem un més a la família!). Ni de bon tros, però, s'acostarà al magnífic elexir que preparava Francesca Pastells, la darrera gran trementinaira de Santa Coloma, una dona sàvia que vivia de les muntanyes i dels seus coneixements i que només deixava la muntanya per anar a dormir a casa seva. Mentre ella va viure, el concurs de ratafia era una competició per veure qui obtenia el segón lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada