Quan bufa el vent: Foehn, el cervell reptilià i la mostela

És un fet conegut que el vent afecta el comportament dels éssers vius, fins i tot alterant l'estat d'ànim. Tots hem estat algun cop tocats pel vent o per la tramuntana. Els científics apunten a la possibilitat de que aquesta resposta de l'organisme al moviment de l'aire és conseqüència del desequilibri iònic que comporta aquest moviment. És el que es coneix com a efecte Foehn. El nostre entorn, l'aire on es movem i que respirem, està carregat d'ions, uns de positius i altres de negatius. L'equilibri perfecte entre aquestes dues forçes és un mal menor, considerant que un ambient carregat negativament és un ambient més favorable als éssers vius. Aquests ions negatius, però, són més dèbils i mutables, i diversos factors, com ara la contaminació, els destrueixen.

L'Estany de Sils deu ser una mina de ions negatius. Passejant-hi tranquil·lament a mi m'asserena força l'ànim, sempre hi quan mostris el mateix respecte cap a ell que ell mostra cap a tu (si et trobes amb segones quines actuacions humanes poc respectuosos cap al medi i cap als altres visitants, evidentment poca serenor i trobaràs). Però durarà gaire aquesta carrega positiva, per negativa, que tant ens beneficia? Amb tanta carretera, autopista, vies fèrries i polígons construïts i altres que se'ns venen a sobre? Podrà encara salvaguardar-nos (sí, salvar-nos ell a nosaltres !) un espai cada cop més arraconat i incomprès?

El vent altera, ja ho hem dit, i ho fa perque trenca aquest equilibri iònic del que parlàvem, carregant l'ambient positivament (en el sentit negatiu), és a dir, portant quantitats immenses d'ions positius que ens afecten negativament. En aquests casos l'estat d'ànim decau, les depressions afloren, ens tornem irritables, inquiets, ansiosos, i en casos extrems, agressius i suicides.

Només en dues ocasions he pogut observar mosteles a l'Estany, i en ambdues ocasions ha estat en dies de vent, en dies d'aquells en que bufa tan insistent que fa que els ocells grossos romanin ajaguts, capbaixos, presentant la cara a l'aire que els bufeteja, en que els ocells petits volen en la direcció que ells no han triat, i en que l'observador d'ocells no sap ben bé si continuar observant figures immòbils o meteòricament fugisseres, o abandonar.

Diuen els que en saben molt més que jo que els humans tenen dues maneres diferents d'actuar segons la part del cervell que utilitzen. El cervell reptilià, o paleocervell, és la part més primitiva del nostre cervell i s'utilitza de manera simple i binària: per fugir o per atacar, és el cervell de la por, per tant, amb una nul·la capacitat per sentir o per pensar. És la part del cervell que, entre altres coses, fa acaparar recursos de manera egoïsta, atacar per motivacions banals o sense motiu, no compartir, ser insolidari i territorial i la part que és capaç de fer cometre les més grans barbaritats.

Diuen també, els que en saben més, que la gran majoria dels nostres governants utilitzen bàsicament el cervell reptilià. Penso en els Bush, en Hitler, en Aznar i en molts altres, en la infinitat de guerres i conflictes que han hagut i que hi ha. Penso també en els especuladors, en els que busquen el "pilotasso", en els que es fan polítics només per buscar el benefici propi, en els que et miren per sobre de l'espatlla, en els que no saben admirar un paisatge, en els que no respecten les vides dels que ells consideran éssers inferiors, en els que busquen bronca perquè sí, perquè han de fer pagar les seves frustacions amb els més dèbils,... Penso, doncs, en gran part de la societat, la gran majoria (i també penso que comparar els rèptils amb aquesta carronya humana, és un greu insult als rèptils, criatures fascinants).

Carl Sagan deia que si un dia veiés entrar per la porta de casa seva al seu pare, i dos segons després al pare del seu pare, i dos segons després al pare del pare del seu pare, i així successivament, al cap de dos dies veuria entrar per la porta un ésser amb escates i caminant a quatre potes. Potser això sigui l'explicació a tot. Encara no hem evolucionat prou.

No se sap del cert quina és la relació entre el vent i l'observació de mosteles, però hi ha relació, d'això no hi ha dubte. Potser la descàrrega d'ions les altera tant com als humans. En les ocasions en que hem coincidit les he vist inquietes, més del que ja acostumen a ser, però no m'han semblat agressives, al contrari, les veia neguitoses, potser fins i tot espantades, com intentant fugir de no se sap ben bé què. Prou por han de patir aquestes petites bèsties, en un entorn cada cop més degradat i dominades pels seus parent, els visons americans, més agressius i brutalment forts.

La mostela, al igual que l'Estany, és objectiu de les injúries i de la persecució humanes, en forma de mites, llegendes i actuacions destructives. Els humans tenim tendència a calumniar, menystenir i maltractar tot allò que no podem ni volem ententre, o allò que no ens pot enriquir materialment. Carreguem la nostra inpotència, la nostra incompetència, la nostra incapacitat, la nostra ignorància i les nostres frustacions sovint en allò que ens més proper i que no pot defensar-se.

He acabat indentificant-me amb la mostela neguitosa. Veient com el món on visc es cada cop més lleig i perillós, on la podridura i els excrements suren constantment i es renoven i acaben esquitxant al que menys t'esperaves que esquitxes. Comprovant a diari com cal un esforç titànic per divulgar i reclamar protecció per a l'entorn i per als dèbils, sempre amb uns resultats minúsculs.

No sé si el neguit de la mostela es deu a la manca de ions negatius o a la percepció indiscutible de que el seu món es redueix inexorablement, desapareix. No voldria desanimar a ningú. El més probable és que avui no hagi tingut una suficient càrrega de ions negatius. Simplement això.

Fotografia: M. A. de la Cruz Alemán / CENEAM - MMA