dijous, 6 de març de 2008

Felicitacions nadalenques: ocells d'espais agrícoles

Els ocells d'espais agrícoles són el grup d'aus que ha patit una recessió més acusada durant els darrers anys a tot el país. Tenim tendència a creure que els valors naturals dignes de conservació es troben en indrets remots, els més propers els situem a les muntanyes pirinenques o a les serralades forestals, però en realitat els valors més alts de diversitat biològica els trobem a l'entorn més proper. Els camps de conreu, els guarets, els erms, els boscos de ribera i els retalls de rouredes i caducifolis de la plana de la Selva encara són refugi d'algunes espècies de flora i fauna que legalment haurien d'estar protegides, tot i que les administracions competents no tenen cap intenció de fer efectiva aquesta protecció. A més, el gran públic, cada cop més distanciat de tota la natura que no siguin els documentals de televisió, desconeix aquest fet, i, per tant, no té arguments per reclamar que les administracions cumpleixin amb la seva obligació.
Alguns retalls de la plana selvatana serien dignes de trobar-se protegits per alguna figura legal que n'assegurés la conservació, però malauradament la realitat és molt contrària a aquesta lògica i cada cop són més les amenaces per a un espai ja prou reduït i envoltat d'agressions.


El bitxac (Saxicola torquata) també anomenat a la comarca cagamànecs o cagafangues, és un dels ocells d'espais oberts més comuns i bonics. Un representant típic de la fauna alada més propera i, actualment, la més desconeguda per la majoria.





Les masies, les esglèsies, els ponts i altres edificacions són els indrets triats per l'òliba (Tyto alba) per ubicar-hi el niu. Aquesta espècie es troba repartida per tota la comarca, si bé és a la plana on aquest eficient desratitzador natural assoleix densitats més altes.





El tallarol emmascarat (Sylvia hortensis) és una habitant típic del oliverars i altres conreus mediterranis. A la Selva, però, es troba més freqüentment en alzinars aclarits i adevesats de peus del Collsacabra, com ara a Sant Martí Sacalm o a Sant Climent d'Amer. Les referències de la seva presència a la plana són la majoria antigues o molt localitzades.





Fa algunes dècades la calàndria (Melanocorypha calandra) era un ocell habitual als camps de secà de la plana. Actualment, però, es una espècie extinta. La conversió del secà en regadiu, la cacera i la disminució dels espais agrícoles en favor del quitrà i del ciment l'han fet desaparèixer dels nostres camps.



La xixella (Columba oenas) és un colom salvatge que actualment sembla extingit com a reproductor a tota la comarca. Només s'observa molt de tant en tant a la plana agrícola durant les migracions o la hivernada. Les darreres dades de nidificació d'aquesta espècie a la comarca es localitzen a les Guilleries i al Montseny.



De la mateixa manera que el torlit, el gaig blau (Coracias garrulus) és una espècie de conservació prioritària per a la Unió Europea. A la plana de la Selva és un nidificant molt escàs i localitzat, essent una mica més freqüent durant les migracions. La darrera dada de nidificació segura a la comarca data del 2005, i fa referència a una parella que va nidificar a Cassà, tot i que hi podrien haver més parelles tant a Cassà, com a Llagostera i Vilobí.



L'alosa becuda (Chersophilus duponti) no ha existit mai a la Selva. L'única població que vivia a Catalunya la formaven un grapat de parelles que es trobava als secans de Lleida i que va ser exterminada fa dos anys, davant la inoperància i la incompetència d'unes administracions que devien vetllar per aquesta espècie i que en teoria estan dirigides per polítics ecologistes (?) i d'esquerres de debò (?). Es tracta de l'única extinció d'un vertebrat a Catalunya en els darrers 50 anys.



El cucut reial (Clamator glandarius) parasita els nius de les garses i altres còrvids, endunt-se un dels ous que trobi al niu (i que probablement es menjarà) i deixant-hi un ou seu del que neixarà un pollet que alimentaran els enganyats pares. Tot i l'abundància de garses a la plana de la Selva, el cucut reial és una espècie cada cop més rara, tot i que antigament havia set prou abundant.



Quan la plana agrícola estava dominada pels conreus de secà el xoriguer petit (Falco naumanni) era una espècie relativament freqüent a l'Empordà, als secans de Lleida i qui sap si a la plana selvatana. Després de trobar-se pràcticament extingit, les reintroduccions fetes a l'Empordà estan permeten que aquest petit falcó torni a recuperar terreny perdut. Les observacions a la Selva encara són molt rares, però potser en un futur tornarà a nidificar-hi.



Considerada una espècie de consevació prioritària per la Unió Europea, el torlit (Burhinus oedicnemus) compta amb una petita població reproductora a la plana de la Selva (Campllong, Riudellots, Cassà), que augmenta amb l'arribada de contingents hivernants i migradors. La destrucció de l'hàbitat per l'urbanisme incontrolat i la construcció d'infraestructutes és la principal amenaça d'aquesta espècie a casa nostra.



El còlit ros (Oenanthe hispanica) és un migrador escàs a la comarca. La gran majoria d'observacions que es recullen cada temporada fan referència a exemplars observats a la plana durant els mesos de primavera i tardor. Malgrat això, és probable que encara quedi alguna parella aïllada que nidifiqui en alguns sectors de la plana i de les Guilleries més mediterrànies (sobretot en muntanyes cremades). Fa només unes dècades havia estat un reproductor relativament comú a la comarca i és una espècie cada cop més escassa a tot Catalunya.


La perdiu roja (Alectoris rufa) és una espècie habitual a la plana agrícola, tot i que la pèrdua d'hàbitat i l'estupidesa que significa una activitat com la cacera avui dia fan que cada cop sigui més rara. A més, ja es fa difícil discernir quines de les perdius que veiem als nostres camps són realment salvatges o quines són les alliberades pels escopetaries per després matar-les.



Desconegut per el gran públic, el pardal xarrec (Passer montanus) és una mica més petit que el seu parent, el pardal comú (Passer domesticus), i no presenta diferències de coloració ni de disseny de plomatge entre mascles i femelles. N'és característica la conspícua taca negra de les galtes. A la Selva és una espècie resident molt estesa a tota la plana agrícola.



L'oreneta cuarogenca (Hirundo daurica) és un nouvingut a la comarca, que, tot i ser encara poc freqüent, es troba en expansió. Tot i que fa alguns anys que es coneix la seva presència com a nidificant al litoral (Blanes, Lloret i Tossa), ha estat darrerament quan s'han trobat evidències de nidificació probable més a l'interior (Llagostera, Cassà i Sant Andreu Salou).



No hi ha cap dada sobre la presència de xurra (Pterocles orientalis) a la Selva. Es tracta d'una espècie pròpia de subdeserts i d'extensions àrides. A Catalunya hi viuen un grapat d'exemplars a la plana de Lleida, en una zona propera als Monegros, on hi trobem una notable població d'aquest ocell.



Pocs ocells són tan vistosos i acolorits a casa nostra com l'abellerol (Merops apiaster). Aquesta espècie africana arriba a la comarca cap al març o l'abril, per fer els seus nius excavant en talussos i marges. S'alimenta d'insectes que captura en vol i es típic observar-los en estols, sobretot durant les migracions i a finals d'estiu, quan han acabat la reproducció.



La xurla, nom popular del cruixidell (Emberiza calandra) és una de les espècies més comunes a la plana. A l'hivern pot forma estols força nombrosos que van a dormir en canyissars i altres formacions vegetals, però a partir de la primavera els mascle es reparteixen comencen a defensar territoris propis i a emetre el seu cant tan característic. És força més rar a l'interior, només present allà on l'hàbitat es prou obert i deforestat en zones propers a nuclis humans.



L'espaver cendrós (Circus pygargus) és un rapinyare típic d'espais oberts, de camps de cereal de secà, d'erms i d'extensions de matollars. Actualment és un migrador regular però més aviat escàs a la comarca que es pot observar tant a la plana com a l'interior. Fa algunes dècades havia nidificat a la comarca. El darrer niu conegut a la plana data de la dècada dels 70 i es va localitzar a Riudellots de la Selva. Actualment hi ha dades de nidificació en àrees de matollar a les muntanyes del nord de la comarca, entre Amer i Osor.



El sisó (Tetrax tetrax) està extingit a la comarca (malgrat que recentment s'ha conegut la presència d'un petit grup hivernant a Fornells de la Selva). Antigament havia estat una espècie relativament freqüent a la plana, quan encara dominaven els camps de secà i els guarets. Era més freqüent com a hivernant que no pas com a reproductor. La darrera cita d'una parella reproductora és dels anys 70 i està localitzada a Sant Martí Sapresa. Es tracta d'una espècie en recessió poblacional i geogràfica a tot Catalunya.



La cigonya blanca (Ciconia ciconia) es una de les espècies que més simpaties i atractiu desperta en l'entorn rural i urbà. La seva grandària, el seu protagonisme en el costumari popular i el fet de buscar molt sovint la presència humana tant per nidificar com per fer una curta visita, fan que sigui un dels ocells més populars. A la comarca és un migrador relativament freqüent en ambdòs passos, sobretot a la plana. Malauradament, va dècades que va deixar de col·locar els seus nius en els nostres campanars i teulats.



Il·lustracions: Alfons Delgado i Maite Garrigós



Publica un comentari a l'entrada

Primers migradors en pas postnupcial

De fet ja fa un parell de setmanes que s'evidencia la migració postnupcial o de tardor. Els primers senyals, els més evidents són la mar...