Un dels hivernants més freqüents arreu, dels més agraïts des d'un punt de vista naturalista, per la seva manca de timidesa i per la seva confiança.
És un dels visitants més asidus a la menjadora de casa, col·locada en una finestra, tot i que fa uns dies que ja no el veiem, molt probablement perquè ja ha iniciat el viatge de tornada a les zones de nidificació.
4 comentaris:
Igual a ca meva, a l'Albera!!!! Molt bonic, el dibuix. El vas fer tu, Alfons?
Sí, totes les il·lustracions que hi ha al blog són meves. La majoria de quan tenia més temps i més ganes de dibuixar ;-). Ara de tant en tant encara agafo el quadern i faig algun gargot.
El pit-roig (com a espècie o potser com a individu) ha estat l'ocells que més ha visitat la menjadora. És molt fi menjant. S'acosta, agafa el que li sembla i generalment marxa a menjar-s'ho. Els pardals són més sapastres. Venen dos o tres, es barallen ho tiren tot per terra i es continuen barallant. A vegades ve una femella en solitari que sí menja amb més tranquil·litat.
Per cert, Joan, si necessites cap dibuix pel que sigui només els has de demanar. Te'ls cediré amb molt de gust.
Gràcies, Alfons!
Un dels meus veins tenia un periquito Callopsis que un dia va poder escapar-se de la seva gàbia pero com que va tornar-hi el mateix vespre per menjar-hi i passar la nit, van decidir de deixar la porta de la gàbia oberta. La callopsis tenia el costum de passejar-se durant el dia. I menjava amb una colla d'altres ocells que profitava que la porta de la gàbia era oberta de manera permanent. Hi havia un pit-roig a la colla. La callopsis era capable de volar 4 quilometres per anar precisament a la casa de la persona que cuidava els nens de la casa on l'ocell vivia. I de matinada es posava sobre la nostra antena TV i ens regalava el seu cant estrident. No tenia por dels gats, que l'ocell no interessava.
Publica un comentari a l'entrada