La nit als Aberdares va ser indescriptiblement emocionant. Dins el petit hotel de fusta enmig de la selva existia una mena de nebulosa extreta directament del món dels somnis. Fora existia una realitat misteriosa i temuda però fascinant i atraient alhora. No podies apartar la mirada de les penombres, esperant l'aparició d'un nou actor en aquella representació tan real com inquietant. Des del nostre privilegiat mirador, aguantant la boira sòlida que t'anava calant fins els ossos, obrint pas a una fred que et feia encongir.
La foscor, el fred, la boira, les mirades injectades de vermell de les bèsties entre la vegetació envoltaven la nostra petita nau on tots ens sentiem camarades, còmplices observadors d'un drama que es repetia nit rera nit.
Al the Ark tot estava preparat per veure sense ser vist. El balcó exterior elevat, les gran llunes de vidre de la planta baixa, els focus, fins i tot la petita garita on podies mirar als animals de fit a fit, escoltar les seves respiracions, estremir-te quan creuaves la mirada amb els grans carnívors.
L'ambient de complicitat entre els que ens trobavem allà i el recolliment i la comfortabilitat de l'establiment creacen una agradable sensació d'estar en família. Tothom corria amunt i avall, de finestra en finestra, de balcó en balcó, anunciant amb xiuxiueigs que volien ser crits continguts d'emoció les espècies que anaven desfilant per aquell escenari natural. Fins i tot en això estava preparat l'hotel. A la capçalera del llit hi havia una petita nota mecanografiada, enganxada a la paret al costat d'un interruptor. Aquest interruptor tenia la funció d'engegar o apagar el timbre amb el qual t'avisaven dels animals que es presentaven a la zona a qualsevol hora del dia (fins i tot durant la nit!! d'aquí l'interruptor). En la petita nota quedaven especificades les claus dels timbres que es corresponien amb les espècies més buscades: un cop de timbre anunciava la presència d'elefants, dos eren pel rinoceront negre, tres pel lleopard i quatre en cas d'un fet o d'una espècie de presència extraordinària.
Fora feia fred, molta fred. La pluja queia pràcticament ens suspens, lentament, el suficientment fina com per calar tot el que vulgués, empesa per un vent suau que accentuava la sensació de gelor. La foscor ja havia caigut sobre la selva. Estavem desfent l'equipatge en el nostre petit camarot, estratègicament situat en una cantonada de l'hotel, cosa que ens permetia tenir finestres en dues de les quatre parets.
El primer cop de timbre, un timbre d'aquells metàl·lics, com de despertador antic, ens va sobresaltar. Expectants, vam esperar un segon timbre, que també es va produir. Ja en aquell moment vam reaccionar ràpidament buscant les càmeres frenèticament. I va sonar per tercera vegada. Als passadissos tot eren corredisses i veus exclamant-se en direrents idiomes. I va sonar el timbre per quarta vegada.
Vaig córrer i em vaig trobar de sobte al gran balcó mirador, sense roba d'abric i amb la càmera a punt. Va ser com canviar de món, com si m'haguessin arrencat de la comoditat del sofà de casa per plantar-me enmig dels paisatges dels documentals de natura. Sabia que la pluja em calava i que el fred em mossegava les galtes i els braços.
A sota, a pocs metres d'on em trobava, els focus il·luminaven una munió d'éssers. Jo buscava amb desesperació què havia provocat l'alarma. El vigilant de l'hotel es trobava a la sala d'estar, rera els grans vidres on la majoria dels que haviem corregut instants abans ja devien saber què els havia fet perdre l'alè. Al balcó només hi erem dues o tres persones, curiosament tots amb la cámera a mig camí de la cara, buscant amb la mirada el nostre objectiu.
Desenes d'elefants, búfals i alguns antílops geroglífics, mangostes africanes, mangostes de cua blanca, hienes,... De moment res que no s'hagués deixat observar fins ara. De sobte el vaig veure. Just en el límit entre l'explanada i la selva. Una figura enorme, fosca, amb ulls vermells. Era un porc de selva gegant (Hylochoerus meinertzhageni). S'estava immòbil, observant la resta, com avaluant la situació. No semblava gaire intranquil, fet que em va permetre fer algunes fotografies. Va ser quan vaig veure la càmera, xopa, quan vaig ser conscient realment d'on era. El bitxo en qüestió estava lluny, massa lluny dels focus, i no era permès utilitzar el flash. Vaig recolzar la càmera a la barana, vaig augmentar la sensibilitat de la pel·lícula i vaig disminuir la velocitat d'apertura. Vaig disparar tres o quatre vegades, sense gaires miraments. Plovia. L'animal no es va moure, i jo, sense comprovar els resultats dels meus intents de retratar-lo, vaig córrer a aixoplugar-me. Ja m'estava bé sortís el que sortís. Ho havia intentat.
.JPG)
Key words: Aberdares N.P., Forest Hog, Hylochoerus meinertzhageni, The Ark, present at night, easy to watch, groups with animals of various ages
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada