Voltant per Esclet

Una estona voltant pel veïnat d'Esclet, a Cassà, a la tarda, amb la promesa d'una tempesta a l'horitzó, i que devia estar caient sobre casa.

Ja han florit les Serapias lingua i els arços blans creen la il.lusió d'una nevada atemporal. Els marges dels camps i dels camins estan delimitats per milers de flors de camamilla que edulcoren l'ambient fins al límit de l'enfalagament. El prat de dall sembla una catifa de flors de tantes espècies que faria les delícies de qualsevol botànic obsessionat abans de caure extasiat sobre elles.

L'amenaça de pluja no permet gaire activitat invertebrada, però n'hi deu haver, com ho demostren els continus viatges dels capsigranys des de les seves perxes fins al terra. N'en compten tres d'ocells, que probablement es quedaran a criar a la zona.

La presència de solistes emplomats és multitudinària. Incomptables rossinyols, alguns amb veus i estrofes realment prodigioses. Molts cucuts, dels quals uns pocs no s'amaguen gens, ni intenció que tenen. Cruixidells, cogullades, gratapalles arreu dels camps. En la bosquina adjacent a l'ermita es deixa sentir un mosquiter pàl.lid. No gaire lluny, un o més torlits deixen anar el que per a nosaltres és un crit de llàstima però que segur que per a ells té un altre significat. Desafiant-los a tots, canten un mínim de dos mascles de guatlla. Amb una única frase, un únic vers carregat de potència però també de pressa. Realment han de tenir premura aquests ocells si volen tenir una segona ocasió de reproduir-se viatjant més al nord.

Vols de gavians de potes grogues, falciots, orenetes comuns, abellerols i una parella de milans negres, sobre els camps on cerquen aliment cornelles, garses i tudons avorrits.

No hem trobat ni mussols comuns, cosa rar, ni mussol banyut, cosa més rar, ni gaig blau.

Ja hi tornarem.