L'illa dels Cíclops

A Sicília hi hem anat a parar de rebot, com qui diu. La idea inicial era viatjar cap al nord (en teoria més fresc) i deixar estar per un any la tòrrida Mediterrània. Però passa allò que comences a mirar vols, allotjaments i els seus preus i la idea inicial s'acaba diluint. I tornem a la Mediterrània, on el sol i la calor estan assegurats, però també ho estan els preus més assequibles, el menjar com Déu mana, la cultura que ens ha fet de bressol i, també, la Natura que sempre ens crida. Amb aquest punt de partida comences a descartar destins per diversos motius (financers, maniàtics, per evitar repeticions…) i acabes veient en l'horitzó que l'illa dels Cíclops de l'Odissea es va atansant i va prenent forma com a destí ineludible. Abans de fer la tria definitiva comences a rebuscar a Internet i en guies de tota mena i els descobriments que en fas acaben enfortint encara més l'opció. Llavors, si els vols, els horaris i les opcions d'allotjament quadren amb les teves intencions… Ja ho tens. Un cop fixat el destí ja comença el viatge, mesos abans de marxar, fins i tot. Comences a acumular informació i et preguntes com era possible haver dubtat tant. Si estava claríssim que hi havíem d'anar! A casa, un viatge, per petit que sigui, és motiu de recerca per part de tots (ara que la mainada ja és grandeta i té criteri, sovint més fresc i innovador que el nostre) i tots compartim els resultats de la recerca i dissenyem un itinerari que ens permeti visitar el que creiem que hem de conèixer de primera mà. Es comenta tot, i en mesos absorvim dades i coneixements sobre la destinació que fins llavors ens havien estat totalment aliens. Tot el que comento a casa i amb (algunes) amistats ho callo a la feina. Si no m'ho demanen, no explico res. A la feina és com amb la família, no tries a les persones, et toquen les que et toquen. Però inevitablement et pregunten. Llavors vénen comentaris tan acollonants com: ‘Sicília? Quina part de la bota és?’ ‘Sicília? Així no podreu anar a la platja, no? Perquè no en té.’ ‘Sicília? No teniu por que us segresti la màfia?’ ‘Sicíla? Altre cop? No hi havies estat fa dos anys? No, allò va ser Florència. Ah, I Sicília no és la ciutat del costat?’ ... El nivell cultural i les llums del personal és per plorar. El més cardat és que hi has de conviure, amb aquesta penya, i no pas poques hores al dia. En fi. Sikelia era el nom que donaven els antics grecs a l'actual Sicília, l'illa no grega més grega del Mediterrani i la regió italiana menys italiana del món. Hi vam estar fa uns dies i, com ha de ser, encara perduren alguns efectes ressacosos de la visita. No són pas molestos, són més aviat sensacions i records sensitius que apareixen surant entre la marejada de la memòria. Aquests dies, quan tenim gana, apareixen de cop els records dels ‘pani ca meusa’ i les ‘stigghiles’, el panet amb pulmons i melsa fregits i els budells d'anyells farcits de ceba que ens cruspiem sota un toldo als mercats al carrer de Palerm, entre olors, colors i crits de tota mena, acompanyats d'un ‘chinotto’ en un got de plàstic amb glaçons de la mida d'un iceberg. Després ja vindrien les visites a museus, l'envoltar els duomo i el patejar les pedres que milers d'anys abans ja havien trepitjat els antics grecs. Ara tocava suar i pair en sicilià. Que menjar tripes també és una manera de conèixer el país.

Viatge naturalista a Extremadura i Andalusia (part 3 i final, suposo): Doñana i una nit a la Sierra de Andújar

 

Doñana

No hi ha futur sense Doñana. No es coneix la llum fins que no coneixes Doñana.

No he conegut cap espai natural més fascinant natural i socialment que aquest. Tot l'espai destila una potencialitat primitiva, és un esclat de vida.

Miraré de donar indicacions sobre les zones que conec, què són una petita part de tot el conjunt d'hàbitats que engloben el Parc Nacional i el Parc Natural de l'entorn de Doñana. 

Els tres punts de informació de la zona oest, la Rocina, el Acebrón i el Acebuche es troben en llocs estratègics per conèixer el parc i des d'allà es poden iniciar itineraris per visitar diferents zones humides, arbredes i matollars. Hi ha aguaits a totes les zones humides. 

El Rocío és un poble pintoresc, bonic i agradable i està al costat mateix de El Charco de la Boca, una extensa llacuna on es poden observar ocells durant tot l'any, fins i tot a l'estiu. Tant aquí com al Acebrón es poden llogar guies per visitar l'espai. El més probable és que si us esteu en algun allotjament de la zona també us ofereixen els serveis d'alguna de les nombroses empreses que es dediquen a fer guiatges i recorreguts pel Parc i el seu entorn. 

És recomanable llogar els serveis d'alguna d'aquestes empreses? Cal? Depèn del nivell del vostre coneixement del medi i de la zona, del temps disponible i de les ganes que tingueu o no de visitar zones 'exclusives'. Nosaltres vam intentar contractar els serveis d'una d'elles però estava tot complet i pel dia que volíem. Els preus van dels 30 euros per persona als 50, depenent nostre objectiu i de si el guiatge el volem privat o no. Els nens de fins a 9 o 10 anys no paguen.

Per conèixer els hàbitats d'aiguamoll i forestals de la zona i observar algunes espècies de flora i fauna hi ha bons itineraris a peu i en vehicle que parteixen dels centres de informació, així com altres que podeu trobar via internet, per exemple els de la SEO. De totes maneres, és indubtable que anar acompanyats d'un guia coneixedor de la zona sempre ens brindarà més oportunitats d'observar fauna i d'accedir a indrets no permesos al públic en general. Per conèixer l'ecosistema dunar nosaltres vam decidir fer una curta visita al parc dunar i una de més llarga que incloïa bany a l'Atlàntic a Cuesta Maneli, on hi ha zona d'aparcament (pagant uns 2 euros per jornada), un tros llarg de camí de fusta sobre les dunes i la promesa d'una platja immensa i verge. Tots dos punts són accesibles des de la carretera de Matalascañas a Mazagón.

El linx

La mare dels ous. Tot naturalista que arriba a Doñana té una fita en ment, encara que no ho reconegui o que sigui subconscientment. El linx. Malgrat que hi ha zones amb més densitat i on les possibilitats de veure'l en llibertat són més grans, Doñana ha estat i estarà sempre lligada a la presència dels darrers linxs ibèrics. No hi ha volta de full. 

Aconsegueixen les empreses que fan guiatges a la zona assegurar l'observació de linx? No, però si mireu les ressenyes a internet, veureu que molts cops ho aconsegueixen, ja sigui perquè coneixen els indrets on el gat fa aparició més sovint o simplement per xiripa. També trobareu ressenyes on queda clar que alguns dels participants acaben decebuts, no només per no veure el linx, sinó per no veure gaire fauna en general. 

A veure. Movent-te per la zona, ja des de Pilas vas trobat senyals de trànsit que et van indicant constantment la velocitat a dur i advertint que per allà creuen linxs. Aquests senyals són una constant a tota la zona, i sovint van acompanyats d'elements dissuasius per evitar un excés de velocitat (però cap control de velocitat, ni electrònic ni humà) i tanques, sovint dobles, a banda i banda de la carretera per evitar que els animals creuin. O sigui que voltant per les carreteres, a primeres hores del matí o, sobretot!, a darreres hores de la tarda, les oportunitats de veure linx hi són. No perquè creui la carretera, sinó perquè tot sovint s'acosta a aquestes zones on es manté la vegetació baixa i on abunden els conills. D'aquesta manera el vam trobar nosaltres. En una carretera local, on es veia molt conill, fora de l'àrea protegida i molt proper a un entorn urbà. 

Un cop trobat, i en base a l'experiència pròpia i a la de molts altres afortunats, t'adones de que el linx és sorprenentment confiat si no surts del vehicle i evites moviments i sorolls bruscos (i no vas acompanyat de gossos). La patxorra d'aquest gran gat és formidable.

El consell que us donaria si visiteu la zona pel vostre compte és que us ho prengueu amb molta però molta calma. El linx hi és, a Doñana, i si vosaltres aneu amb calma, el linx ja apareixerà. Visiteu i pareu molta atenció a qualsevol punt on veieu que abunden els conills. Això és bàsic. La carretera que va de Villamanrique a el Rocío és una molt bona zona per fer a velocitat lenta i anar fent les aturades que es puguin (no hi ha gaire llocs on aturar-se, però). Pareu especial atenció als creuament de les pistes que entren i surten de les finques i que creuen la carretera. Atureu el cotxe i mireu amb atenció els espais oberts, els quals són utilitzats pels conills i on qualsevol roca, soca o matoll pot ser un linx assegut o ajagut tranquil·lament esperant la seva oportunitat. Si us atreviu a deixar el cotxe allà (pels manguis), proveu de fer un tros a peu (la circulació hi és prohibida) a la Raya Real. És un punt calent d'observacions de linx. 

Sobretot, calma, silenci i tenir clar que es tracta de provar sort.

Sierra Morena Oriental: Andújar

Poc abans mencionava llocs on les oportunitats de veure linx són superiors, en teoria, a Doñana. Una d'elles és la Sierra d'Andújar, lloc de peregrinatge no només al Santuario de la Virgen de la Cabeza sinó de centenars o de milers de naturalistes que durant tot l'any intenten trobar-se amb al gran minino. La veritat és que conec a molta gent que ho ha aconseguit, però també d'altra que s'hi ha passat una setmana i ha tornat amb un pam de nas. La Sierra, però, no decep a qui va amb modèstia. L'observació de fauna està assegurada, de gran fauna i de fauna d'espècies més aviat rares, com el propi linx, l'àguila imperial i el voltor negre. És més, recentment hi ha hagut una introducció de bisons europeus per part del propietari d'una gran finca. La seva idea era crear una mena de reserva i aixecar un allotjament de luxe. El projecte sembla que no tirarà endavant. Tres dels bisons ja no hi són. Un va morir poc després del trasllat, i altres dos han desaparegut, probablement a mans dels furtius.

Avís. De les tres ocasions en que he visitat Andújar no he vist el linx en cap d'elles (potser en la darrera sí, però va ser una observació molt llunyana i fugissera). Però ja dic que l'espectacle de fauna està assegurat. Nosaltres acostumàvem a fer dos itineraris en cotxe i anar fent parades. Ho fèiem a la tarda-vespre. Ens duiem menjar per fer un pícnic i sopàvem a mig de la muntanya. 

Un dels recorreguts va del centre de visitants de Viñas de Peñallana fins al mirador de Mingoramos, seguint en direcció nord la carretera A-6177. Al centre de visitants, que està força bé, hi tenen algunes menjadores i s'hi poden veure garses blaves, durbecs i ocells forestals. Les gases blaves es veuen a per tot, no patiu. Durant aquest recorregut es poden fer força parades estratègiques, hi ha llocs on deixar el cotxe i miradors. Una de les aturades obligatòries podria ser al creuar el riu Jàndula, sobretot a darreres hores de la tarda, quan la fauna s'hi acosta per beure. S'hi poden observar llúdrigues, conills, llebres, cérvols i al voltant de la Presa del Encinarejo no són rares les observacions de linx. Per arribar-hi haureu de seguir una pista de sorra just quan es creua el riu pel pont. No és gaire lluny.

Altres aturades es poden fer al Mirador del Peregrino i a l'àrea de El Jabalí, on hi ha zona de pícnic. Després ja ens acostem al santuari de la Virgen de la Cabeza. A partir d'aquí comença la zona més interessant, amb més bosc en devesa i més zones obertes. Fins aquí el paisatge estava dominat per un bosc dens i amb matollar i infinitat de formacions granítiques. Tot plegat dissenya un paisatge espectacular, però és fa complicadíssim trobar mamífers discrets entre un entorn tan barroc. Aquesta carretera creua la finca de El Encinarejo, on s'han introduït els bisons. Els cérvols són abundantíssims arreu, i si fem el camí de tornada poc abans de que sigui negra nit, encara els veurem molt més, juntament a guilles, teixons, conills i llebres. I sempre pot saltar la sorpresa. 

L'altre recorregut és el que ens du cap a la finca de Los Escoriales. Seguint la carretera JH-5002 (que comença molt a prop del restaurant Los Pinos, a la mateixa carretera A-6177, la que he mencionat abans). Aquesta carretera l'heu de seguir fins a trobar el trencant a l'esquerra que indica Central Eléctrica i Mirador del Embalse del Jándula. Durant tot el trajecte heu d'estar molt atents a la presència de fauna a banda i banda, però a partir d'aquí les possibilitats de veure'n es multipliquen per 100. Cérvols, daines, muflons, porcs senglars, conills, llebres, àguila imperial, voltor negre... Aquesta carretera està molt transitada els caps de setmana i festius d'hivern i de principis de primavera, és on tothom ve a buscar el linx. Aneu fent aturades tècniques on us vagi bé o on us obligui la fauna. Preneu-vos-ho amb molta calma i anar fent. Es ve a relaxar-se i a gaudir de tot l'entorn. Al final del trajecte hi ha una mirador alt amb algunes taules de pícnic.

Molta sort!

Viatge naturalista a Extremadura i Andalusia (part 2): Monfragüe i camí de Doñana

 

Monfragüe

Declarat Parc Nacional l'any 2007, també és ZEPA i Reserva de la Biosfera de la Unesco. La visita a l'espai més típica és la que recorre a cotxe els diferents miradors situats a l'altra banda dels freqüents roquissars que acompanyen el riu, i on s'ubiquen els nius de multitud d'espècies. Existeixen diverses rutes a peu senyalitzades, però a l'estiu la calor fa poc aconsellable seguir-les, a menys que comptin amb trams a l'ombra i duem una bona provisió d'aigua fresca.

Venint de Trujillo (45'), la primera parada la podem fer a qualsevol lloc on el cotxe no molesti, ja que la presència d'ocells al cel és constant, però també la podem fer al castell, el qual constitueix un bon mirador sobre gran part de la zona protegida i ens brinda l'oportunitat d'observar algunes espècies de la zona: voltor comú i negre, milans i altres rapinyaires. Però l'espècie més interessant de buscar aquí és el falciot cuablanc africà. De fet és un del millors punts de la península per provar d'observar-lo. Aquí mateix hi trobem pintures rupestres del Paleolític.

El segon lloc on aturar-nos es troba molt proper al castell i és, probablement, el més emblemàtic i famós del Parc: el Salto del Gitano. Aquí hi ha una zona d'aparcament prou ampla i miradors condicionats sobre el riu i enfront la també famosa massa granítica de Peñafalcón. Molts grans ocells fan niu aquí, des del falcó pelegrí fins a l'abundant voltor comú. Però també aufrany, cigonya negra, merla blava, còlit negre, oreneta cuarogenca, corb, milans... El conjunt de roques que ens quedarà a l'esquena també està farcit d'ocells, i és un dels millors llocs per observar el còlit negre i el falcó pelegrí. Sempre s'ha de fer un cop d'ull als rius (Tajo i Tietar) per mirar d'enxampar mamífers (llúdrigues, cérvols, guilles...).

Seguint la carretera el següent punt on es pot aparcar el cotxe sense problemes (la carretera és força estreta i sinuosa) és el Puente del Francés, amb una extensa zona d'aparcament, font, àrea de pícnic i inici d'alguns itineraris a peu. Aquí és fàcil observar cérvols, acostumats a la presència humana i a l'esporàdica aportació d'aliment que fan alguns visitants amb poc seny.

Al pont hi ha una espectacular colònia de nidificació d'oreneta cuablanca, falciot negre i pàl·lid, ballester i algun niu de cuarogenca. Aquests ocells són tan abundants aquí que formen núvols compactes sobre el riu i són focus d'atracció per a rapinyaires (falcons pelegrí i mostatxut i fins i tot milans negres).

Seguint la carretera arribem a l'alçada del Puente del Cardenal, un pont sobre el riu datat del segle XV però que malauradament només és visible si el nivell de l'aigua és prou baix. La zona compta amb un mirador, una petita zona d'aparcament i un itinerari que ens acosta fins al pont.

Continuant camí sempre per la carretera EX-208 arribem a Villarreal de San Carlos, epicentre informatiu del Parc. Aquí trobarem punts de informació, centres d'interpretació, un amplíssim aparcament, zones de pícnic a l'ombra, reconstruccions d'edificacions tradicional i llocs on dormir i menjar. Bon punt per observar còlit ros i hortolà. De fet, els trams de carretera immediatament anterior i posterior a Villarreal són zones bones per a aquestes dues espècies i per al còlit negre. 

Ull amb els cérvols a la carretera. Hi són a per tot i sovint molt a prop.

Un cop deixem Villarreal seguim per l'EX-208 però l'haurem de deixar (si voleu) al cap de cop, un quilòmetre aproximadament, on trobarem una rotonda i una carretera local a la dreta que és la que habitualment seguim i que va en paral·lel al riu. Anirem trobant diversos miradors en zones obertes i amb pocs arbres (van arrencar els eucaliptus que hi havia i s'ha cremat algun cop). Hi ha molt de conill, perdiu i cérvol, a més dels cólits i l'hortolà. Podeu parar a qualsevol mirador, però el destí d'interés més proper és la Tajadilla. Aquí hi ha zona d'aparcament, ombra, taules de pícnic i un mirador sobre una altra cinglera on nidifiquen rapinyaires i altres grans ocells. Les espècies presents, tant aquí com als altres cingles, varien d'un any a l'altre. La única que està assegurada com a nidificant i en abundància és el voltor comú.

Passada la Tajadilla creuem immediatament l'embassament i la carretera s'enfila ràpid amb un grapat de corbes força tancades, arribant a un altre mirador, el de la Malavuelta, on també hi ha zona d'aparcament i taules de pícnic a l'ombra.

La carretera s'enfila una mica més per passar a planejar, ja sense corbes tancades, i altre cop amb el riu a l'esquerra. Hi trobarem un parell de miradors més, els de la Bascula i el de la Higuerilla, amb panoràmiques sobre el riu i zones de matollar i devesa però sense cap element aparentment interessant. Llavors arribem a la Portilla del Tietar. Atenció aquí perquè la zona d'aparcament es troba a la dreta un centenar de metres abans d'arribar al mirador. Si ens passem, la possibilitat de fer mitja volta és força complicada. En trobar-se a distància del mirador, cal extremar les mesures de seguretat, ja que algun cop s'ha donat el cas de robatori en vehicles.

Des de la zona d'aparcament fins al mirador podem anar fent alguna parada per observar els petits cúmuls de roca que hi ha just sobre el nivell de l'aigua, i on sovint hi fan niu espècies interessants. Anys enrere hi havia vist cigonya negra, enguany, aufrany.

La Tajadilla és un mirador especialment interessant, és molt fàcil observar els omnipresents voltors comuns, però també voltor negre, aufrany i especialment l'àguila imperial ibèrica, la qual té aquí un territori i sovint el seu niu, situat en grans arbres, és visible des del mirador. Atenció aquí a la presència de llúdrigues.

I aquí ens habitualment on nosaltres girem cua i desfem el camí fet. Sovint, i depenent de l'hora, fem alguna aturada estratègica en alguns miradors, ja sigui perquè l'hora és millor, si és al vespre, o perquè ens ha faltat alguna espècie que crèiem assegurada.

Mèrida

Camí de Doñana vam fer aturada a Mèrida per dinar i visitar la ciutat. No puc aportar res més del que ja trobareu en molts portals especialitzats. Per exemple http://turismomerida.org/inicio/

Només afegir que és una ciutat espectacular per les incomptables mostres d'arquitectura romana, des del teatre fins al temple de Diana i l'impressionant circ. A qualsevol racó on graten apareix algun jaciment arqueològic fascinant, fet que comporta que el desenvolupament urbà de la ciutat estigui condicionat en gran part per aquest fet. 

Indispensable.

Viatge naturalista a Extremadura i Andalusia (part 1): Trujillo, Llanos i Càceres

 

 

Peña Falcón des del mirador de El Salto del Gitano.

 A l'hora de viatjar per oci ens mou la Natura. No només, és clar, també la possibilitat d'adquirir nous coneixements, de visitar espais culturals (sona pedant?) i la simple i poc valorada tranquil·litat i relaxació, és a dir, no fotre ni brot o fer el que bonament et doni la gana. Aquest any ens ha costat decidir-nos, sobretot pel fet de trobar-nos encara en plena pandèmia, amb la incertesa que això crea, però també perquè no sabíem quina d'aquestes motivacions ja citades ens atreia més. Tot era una cortina de fum subconscient. Està clar que el que ens mou és la Naturan (i la Cultura!).

Com moltes altres decisions, aquesta de triar destí de vacances es va prendre de manera un tant sobtada al aparèixer en escena per casualitat una informació que potser també rondava inconscientment per les nostres ments però que no va acabar d'emergir fins que no va ser necessària. Així, doncs, després de rebutjar altres dos o tres destins que havien estat definitius successivament, vam acabar triant tres espais naturals d'Andalusia i Extremadura que ens asseguraven en un tant per cent molt alt emocions intenses i tranquil·litat (i cultura, sí. També).

Tot es va precipitar en recordar això: La Ruta 5 que el biòleg, periodista i viatger Alfonso Polvorinos ha ideat per tal de conèixer els espais on sobreviuen cinc de les espècies de fauna més escasses, difícils d'observar i més fascinants de la geografia ibèrica: l'ós bru, el llop ibèric, l'àguila imperial ibèrica, el voltor negre i el linx ibèric. Aquest itinerari, amb recomanacions de rutes, allotjaments i informació especial el trobareu més extensament explicat al seu llibre.

Estava clar que el nostre recorregut havia de ser forçosament més acotat en magnituds físiques i en temps. Per tant, i com que una de les idees inicials era visitar Andalusia, vam dissenyar un itinerari que s'adeqües als nostres objectius. En primer lloc visitaríem Càceres i els seus voltants (los Llanos, Monfragüe, etc.). Aquí faríem l'estada més llarga. Després viatjaríem cap al sud en busca de Doñana, fent una aturada a Mèrida, a mig camí de la ruta. Finalment, i després de passar uns dies a Doñana, faríem una estada més curta d'una única nit a Sierra Morena, a la Sierra d'Andújar, indret que ja havíem visitat en altres ocasions i que té un embruix que ens atreu irremeiablement. Vam rebatejar la nostra ruta coma la Ruta 3 menys 2: totes les espècies de la Ruta 5 menys l'ós i el llop. I vam crear una subruta 5 pròpia on, al voltor negre, el linx i la imperial hi vam incloure la cigonya negra i el pioc salvatge.

Ruta planificada. Trobar allotjament va ser fàcil. En aquesta època de l'any no són molts els que viatgen i el fatídic any que han viscut els establiments hotelers de tota mena han fet que els preus hagin baixat considerablement per atreure clients.

Els tres allotjaments van ser aquests. Tots ells fantàstics. L'únic que coneixíem prèviament era el d'Andújar.

El Hospedaje del Rey, a Trujillo, apartaments nous, amplis, amb esmorzar i a prop del centre.

Ardea purpurea, a l'entorn de Doñana, Villamanrique de la Condesa, habitacions i bungalows (chozas), tot amb estètica i disseny dels lodges que et pots trobar de viatge per Àfrica o Costa Rica. Espectaculars.

La Caracola, a Andújar, hotel petit, rural, amb piscina, bar i jardí. Molt tranquil i agradable.

Anem al gra. Miraré de ser breu i aportar dades i informacions concretes.

Trujillo

No aportaré res sobre la història de Trujillo i el seu patrimoni arquitectònic que no es pugui trobar en publicacions especialitzades. A partir de l'Alcazaba, els edificis històrics van lliscant turó avall fins a arribar a la plaça. Hi ha camp per correr, aquí, i les visites culturals ens poden ocupar un parell de jornades senceres si ens hi volem dedicar. El més destacable per a l'observador de natura, però, és que gran part de la trama urbana és Zona d'Especial Interès per a la Protecció de les Aus (una ZEPA urbana, sí). Centenars de xoriguers petits, falciots negres i pàl·lids, cigonyes blanques, gralles, pardals de passa i comú, en són alguns dels seus ocupants. Però és que a més és molt fàcil observar altres espècies d'ocells provinents dels espais naturals que envolten la petita ciutat: milans negre i reial, àguila calçada, marcenca, fins i tot sovint es veu creuar un pioc, una àguila imperial o una cigonya negra, entre altres.

Trujillo és una ciutat imponent però també decadent, i un punt calent per als ocellaires que visitin la zona. Hi ha allotjament abundant i es pot menjar bé a qualsevol dels establiments de la plaça i zones properes, encara que sigui a base de tapes.

Llanos de Càceres

Trujillo compta també amb els seus 'llanos', que bé mereixen una visita ornitològica, però la fama i la gran extensió dels Llanos de Càceres els acaben per eclipsar. La visita aquí és ineludible si es pretén trobar espècies estepàries de interés, difícils de trobar en altres punts però que aquí són força assequibles. Per a visitar la zona proposo un recorregut en cotxe amb aturades estratègiques, què sempre ens ha funcionat i ens ha permès observar espècies molt buscades (pioc, xurra, ganga...) . L'inici el podem situar tant a Trujillo com a Càceres. Sortint de Trujillo busquem la carretera N-521 direcció a Càceres i als pocs quilòmetres prenem el desviament cap a Sant Marta de Magasca. Aquesta carretera local és força tranquil·la i poc transitada (fa pocs anys ho era molt més). De seguida podem observar garses blaves, capsigranys, botxins, conills i alàudids. Cal estar atents als desviaments per pistes sense asfaltar que ens queden a la dreta. En un d'ells hi trobarem un gran cartell informatiu on s'explica que ens trobem en zona protegida, així com una relació de les espècies d'aus més habituals. Seguint durant un tram aquesta pista a baixa velocitat o a peu podem trobar multitud d'ocells. És molt habitual trobar-hi botxí, i és un punt molt bo per a observar pioc salvatge. També aquest és un dels punts més idonis per observar àguila imperial i voltor negre, provinents de les zones forestals més properes i què s'acosten a los Llanos en busca de menjar.

Los Llanos és una immensa planura no tan gran com La Serena, a Badajoz (per això mateix és més assequible) de caràcter pseudoestèpic fruit de segles d'aprofitament ramader de boví, sobretot, i agrícola de secà. El fet de que aquestes activitats es mantinguin, ha permès que la presència d'espècies molt escasses adaptades als espais oberts encara sigui possible. Per això es va acabar convertint en una gran àrea protegida on es fa poca cosa més per mantenir-la, només deixar que els que hi han viscut i treballat la terra durant tot aquest temps puguin continuar fent el mateix però essent conscients del gran valor natural que atresoren les seves terres. Així de simple.

Quan en tinguem prou, podem seguir camí reculant fins a la carretera que ens du a Santa Marta de Magasca. Abans d'entrar al poble hi ha petites deveses on és molt freqüents observar conills, llebres, garsa blau i altres ocells. Un cop creuat el pobre la carretera forma un angle de 90 graus i inicia un descens entre deveses cap al riu Magasca. 

Aquesta riera és especialment bonica i mereix una aturada. Depenent de l'època de l'any i de l'hora del dia (a l'estiu les hores de calor buiden el camp de fauna) hi hem trobat cigonya negra pescant, corriol petit, blauet, llúdriga, cabirols i altra fauna que s'acosta buscant aigua i frescor. Seguint la carretera, ara amb més corves, la devesa va deixant pas a una extensa àrea coberta per ginestes (Retama) i matollar, per acabar altre cop en la pseudoestepa més pura. A partir d'aquí ja són molt freqüents i abundants els xoriguers petits i els gaigs blaus. A l'estiu, al vespre, es poden veure desenes de xoriguers fent l'aleta i caçant sobre els camps, a més de multitud de gaig blau al terra o en els fils. Aquí cal fer una aturada en qualsevol punt on puguem deixar el cotxe sense que molesti, ja que a darrera hora de la tarda és molt fàcil sentir i veure les gangues que es dirigeixen en parelles o petits grups a les basses de bestiar per tal de beure. La presència de rapinyaires és constant (marcenca, milans, calçada, cendrosos, arpelles, aligots...). Cal estar sempre atents. Tornem a la carretera i seguim en direcció a Càceres. I altra cop trobarem una pista a la dreta amb un gran plafó informatiu. Si seguim aquesta pista, pavimentada en un tram curt, arribarem a un aguait de fusta elevat que queda a l'esquerra. Tot aquest tram, des de l'inici de la pista, és MOLT bo per a fer observacions de pioc, esparver cendrós, xurra i altres ocells esteparis. Aneu amb calca i atureu-vos tant com calgui revisant cada camp i cada raconada (els piocs són molt grossos però molt mimètics en el seu entorn). Aquesta pista deixa de ser pavimentada a l'alçada de l'aguait però segueix i s'endinsa al cor dels Llanos. Podeu seguir-la tant com vulgueu o recular quan en tingueu prou i retorneu a la carretera (mai l'hem feta del tot, sempre reculem, ja que el recorregut és molt llarg). Si tornem a la carretera i seguin en direcció trobarem altre cop la N-521, la qual ens durà fins a Càceres ciutat, una altra ZEPA urbana de gran interés i amb molt de patrimoni cultural i històric (allotjament i restauració a manta). 

Recordeu: s'ha d'estar sempre atents, perquè sovint els ocells, fins i tot els piocs, estan al costat de la carretera. A l'estiu són millor les hores del vespre o de bon matí (per experiència, les del vespre) i cal dur sempre aigua en abundància i barret o gorra (el sol és implacable).

Per qualsevol aclariment o dubte que tingueu alfons@gmail.com o a Twitter @alfonsdg 

Còlit Ros (Oenanthe hispanica), mascle.

 

Mascle de Mas de Melons. En primer lloc vaig fer una aquarel·la al quadern, després la vaig fotografiar i la vaig tractar amb l'Sketchbook de la tablet. Guanya en color i en detall i vaig poder corregir traços que no m'havien quedat com volia.