Racons de la Selva

Paisatges que val més que no siguin gaire coneguts i que es preservin sense intervenció i en l'anonimat. Comarca de la Selva.

Fes un cop d'ull al tuit de @alfonsdg: https://twitter.com/alfonsdg/status/860919789623152640?s=09

Sant Martí de Cantallops

Malgrat que en un recent treball de l'Albert Manent sobre els llops a Catalunya afirmava que Sant Martí va ser un dels darrers punts del país on va sobreviure l'espècie abans d'extinguir-se a la comarca. Això sembla basar-ho en la pervivència del topònim, però aquest, Cantallops, existeix des del segle X i sembla que no es refereix tant al cant dels llops si no al "cant" com a sinònim de pedra d'origen celta. Així, en realitat es referiria a "les pedres dels llops".

Cent anys més tard apareix el topònim de Sa Calm la qual cosa ens indica que la funció dels prats ja era més important que en el segle anterior. Tots dos topònims han conviscut al llarg dels temps, si bé oficialment es va adoptar el de Sa Calm.

Informació i fotografies facilitades per Lluís Llagostera.

Un viatge literari per la Selva

http://www.xtec.cat/~evicioso/selva/selva.htm

Estanys de Sils: guia de visita / visitor guide

Guía de visita / Visitor guide:

Itinerarios, información, lista de aves

Routes, information, bird list

La comarca de la Selva vista pels literats (II)

LA SELVA

De vegades, però, l'autobús, en arribar a Platja d'Aro, trenca a la dreta i, seguint la vall, per Fenals i Santa Cristina d'Aro, paral·lelament al Ridaura, després de pujar la costa de l'Alou, em diposita a la comarca de la Selva. M'agrada de viatjar per aquesta comarca, perquè és una de les més fines del país.

Els catalans som una mica exagerats. La Selva! ¿Per què la Selva? Tot allò que comporta la significació d'aquesta paraula -el còsmic, l'inextricable, el misteriós, el paorós-, ¿es troba per ventura en la cassola que el país fa entre la Guilleria, la Gavarra i les muntanyes de Tossa? No vull pas dir que aquest país antigament no contingués més arbres. La cassola és certament voltada d'arbres -d'alzines sureres- i no es podria pas negar que, en aquests boscos, hi flota una certa llunyania i fins i tot una acusada solitud. També es podria acceptar que hi ha algun porc senglar i fins i tot algun gat mesquer. Cercant molt i amb penes i treballs, hi trobaríem potser encara algun carlinàs de la gran època i potser algun vell federal retirat. El que constitueix, però, la cassola de la Selva no té absolutament res de selvàtic. És una plana normalíssima, d'una finor exquisida, sobre la qual es veu de vegades algun bosquet elegant i clar. La Selva està encerclada de bosc, però la suau cassola que forma dibuixa un paisatge idíl·lic, tendre, d'una deliciosa suavitat.

He travesat aquesta comarca moltes vegades i en totes direccions. El meu condeixeble i amic Pompeu Pascual m'hi ha fet veure paisatges inoblidables. A l'horitzó sempre hi ha el mateix topant: a llevant i a migdia, la taca dels boscos de suro; a ponent, els castanyers de les Guilleries. L'arbre dominant en la roda circular és l'alzina surera. El suro és un arbre d'escassa amenitat visual. Té un color d'ala de mosca sofert i monòton, sord, una mica pobre, d'una pompa vegetal poc agraciada. És un arbre terríblement fort, habituat a viure en terrenys magríssims, a les fams més recalcitrants, a les penúries més dramàtiques. L'operació a què hom sotmet la fibra de l'arbre -la pela del suro- té una violència terrible, i les suredes queden com si les haguessin ferides a cops de destral. Malgrat la duresa de l'operació, l'arbre viu completament descurat, abandonat. Només interessa -generalment parlant- en el moment de la saca. Durant aquests últims anys, l'arbre ha tingut una degeneració molt ràpida. La falta de pluges regulars li ha fet molt de mal. Els incendis han estat catastròfics. Els picots, aquells ocells negres de bec llarg i punxegut que es plantaven a la fibra de l'arbre i es menjaven els paràsits de l'interior, han desaparegut gairebé completament. Els arbres es corquen plens de formics i d'insectes de tota classe. Abans plovia més que ara. Els llevants de l'hivern duraven dies i dies; les sureres s'amaraven d'aigua; quan, per Sant Joan de juny, l'arbre floria, la fulla tenia una ufanor brillant i la copa era densa i granada. Els recs somicaven en els boscos. El sòl de les suredes s'omplia de molsa, i el bolet hi era abundant. De vegades, dins de la calma dels arbres, sentíeu el soroll rítmic del refrec de les calces de vellut d'un pagès que passava per un corriol immediat. Ara, passeu per una sureda i les fulles ressecades fan una fressa com si trepitgéssiu pols de vidre.

Aquesta falta d'aigua sembla haver augmentat, en canvi, l'olor que fan les suredes -com sembla haver augmentat la vibració del ventre de les cigales-. És l'olor més barrejada i forta que pot tenir un bosc de casa nostra: hi entra el bruc, l'argelaga, la gatosa, la farigola, el ginebró, la ginesta, el cirerer bord, el llorer, el romaní, l'espígol, l'esparreguera, l'heura, el gallarinc, el fonoll i la pinassa. (...)


Josep Pla (1897-1981)

La comarca de la Selva vista pels literats (I)

"L'indret de la meva predilecció és l'indret de la Selva. Allí el caduc cami-ral pren un aspecte de feresta monotonia realment imposant. Cel i arbres; hora darrera hora fent camí encaixonat entre espesses suredes: les soques ajuntant-se sempre en l'horitzó i el petit horitzó obert com una dentellada en l'espessor dels ramatges, fugint constantment del vianant. Hi ha llocs on els suros vorers inclinats com fantasmes vers l'espai lliure, formen una volta angoixosa d'una foscor intensa." Prudenci Bertrana - "Proses bàrbares"

La comarca natural de la Selva

La Selva, espai natural

La comarca natural de la Selva es troba situada al nord-est de Catalunya. Situada a cavall de la Depressió litoral catalana i el conjunt orogràfic format per les Guilleries, el Montseny i el Collsacabra. Aquestes dues unitats geogràfiques, juntament amb la Serralada Litoral, dibuixen el perfil de la comarca, caracteritzat per les altituds modestes i la costa escarpada del litoral, la plana de la Selva i les cotes més altes de les serralades de l'interior.

En aquest complexe escenari hi podem trobar una gran varietat d'hàbitats i d'espècies diferents. Des dels ecosistemes marins fins als prats subalpins del Montseny, es succeeixen ambients naturals en diferent grau de conservació però tots ells d'alt interés científic i conservacionista. Els més degradats es troben al litoral i a la plana de la selva, mentre que la complicada orografia de les serres interiors ha permés conservar alguns dels seus ecosistemes més característics en un grau acceptable, a excepció dels ecosistemes dess cims més alts, que també pateixen una sèrie d'agressions que els impedeix desenvolupar-se de manera òptima.

Malgrat tot, la diversitat i sobretot el potencial biològic de la comarca es fa palesa a gran part del territori. Una gestió adequada d'aquests ambients naturals i sobretot un desenvolupament urbanístic, industrial i agrícola ordenat i racional ajudaria a conservar aquests valors intrínsecs de la terra. Uns valors que la poden potenciar i que la converteixen en única en el seu contexte mediterrani.