Tallarol de casquet: l'ocell de la boina

No és pas un mal nom per a un ocell amb aquest característic cap. En castellà en diuen curruca capirotada, que tampoc està malament, i en anglès blackcap (barret negre), aquí si que la caguen una mica perquè la femella (com la de les fotografies) té el "barret" de color marró. L'ocell de la boina també estaria prou bé, i segur que li hagués agradat molt a Josep Pla. En fi.

El tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) és un petit ocell típic i comú de boscos, especialment frescos i planifolis, tot i que no defuig les coníferes. Habita en boscos de ribera, jardins, arbredes, fagedes, alzinars i altres boscos que comptin amb un sotabosc més o menys dens, tot i que també els podem trobar en fruiterars i oliverars, si no són gaire eixuts, ja que aquest ocell busca ambients més aviat humits. Durant l'hivern és freqüent observar-lo en àrees on és absent durant l'època de reproducció, en busca d'aliment i essent notablement més abundant degut a la important arribada d'exemplars provinents de l'alta muntanya o del centre d'Europa.

És un insectívor consumat que atrapa les seves preses al vol o les busca coratjosament entre la vegetació, si bé durant els mesos adients és un gran consumidor de fruits i baies, més rarament de llavors. I quan dic fruits no vull dir de que hagin de ser petits, ja que pot aprofitar perfectament des de cireres fins a figues i pomes.

S'acosta a les menjadores, especialment si hi pot trobar pastissos de greix i insectes deshidratats (hi ha pastissos fets amb aquests components, per a ocells, evidentment, ho juro), però és un ocell força tímid i recelòs que acostuma a defugir de la presència humana.

El seu cant és un dels més característics i bells dels ocells que ens són més propers. A mi em recorda en certa manera al cant del rossinyol comú (Luscinia megarhynchos), igual, o més ric i ple de matissos. És un cant molt xiulat que comença amb un refilar notablement potent i que acaba amb una sèrie de xiulets més curts. Durant la primavera el mascle canta incansablement des de les branques d'arbres o arbustos i és un dels sons més freqüents si passegem una tarda d'abril o maig vora un curs d'aigua escortat per arbres. A l'hivern també es deixa sentir aquest cant del mascle, sobretot a primeres hores del matí, però no és tan llarg (sovint callen de cop) ni potent com el de primavera, quan els ocells ja estan entrenats i tenen la veu prou preparada i la seguretat de que ho estan fent bé.