Viatge naturalista a Extremadura i Andalusia (part 3 i final, suposo): Doñana i una nit a la Sierra de Andújar

 

Doñana

No hi ha futur sense Doñana. No es coneix la llum fins que no coneixes Doñana.

No he conegut cap espai natural més fascinant natural i socialment que aquest. Tot l'espai destila una potencialitat primitiva, és un esclat de vida.

Miraré de donar indicacions sobre les zones que conec, què són una petita part de tot el conjunt d'hàbitats que engloben el Parc Nacional i el Parc Natural de l'entorn de Doñana. 

Els tres punts de informació de la zona oest, la Rocina, el Acebrón i el Acebuche es troben en llocs estratègics per conèixer el parc i des d'allà es poden iniciar itineraris per visitar diferents zones humides, arbredes i matollars. Hi ha aguaits a totes les zones humides. 

El Rocío és un poble pintoresc, bonic i agradable i està al costat mateix de El Charco de la Boca, una extensa llacuna on es poden observar ocells durant tot l'any, fins i tot a l'estiu. Tant aquí com al Acebrón es poden llogar guies per visitar l'espai. El més probable és que si us esteu en algun allotjament de la zona també us ofereixen els serveis d'alguna de les nombroses empreses que es dediquen a fer guiatges i recorreguts pel Parc i el seu entorn. 

És recomanable llogar els serveis d'alguna d'aquestes empreses? Cal? Depèn del nivell del vostre coneixement del medi i de la zona, del temps disponible i de les ganes que tingueu o no de visitar zones 'exclusives'. Nosaltres vam intentar contractar els serveis d'una d'elles però estava tot complet i pel dia que volíem. Els preus van dels 30 euros per persona als 50, depenent nostre objectiu i de si el guiatge el volem privat o no. Els nens de fins a 9 o 10 anys no paguen.

Per conèixer els hàbitats d'aiguamoll i forestals de la zona i observar algunes espècies de flora i fauna hi ha bons itineraris a peu i en vehicle que parteixen dels centres de informació, així com altres que podeu trobar via internet, per exemple els de la SEO. De totes maneres, és indubtable que anar acompanyats d'un guia coneixedor de la zona sempre ens brindarà més oportunitats d'observar fauna i d'accedir a indrets no permesos al públic en general. Per conèixer l'ecosistema dunar nosaltres vam decidir fer una curta visita al parc dunar i una de més llarga que incloïa bany a l'Atlàntic a Cuesta Maneli, on hi ha zona d'aparcament (pagant uns 2 euros per jornada), un tros llarg de camí de fusta sobre les dunes i la promesa d'una platja immensa i verge. Tots dos punts són accesibles des de la carretera de Matalascañas a Mazagón.

El linx

La mare dels ous. Tot naturalista que arriba a Doñana té una fita en ment, encara que no ho reconegui o que sigui subconscientment. El linx. Malgrat que hi ha zones amb més densitat i on les possibilitats de veure'l en llibertat són més grans, Doñana ha estat i estarà sempre lligada a la presència dels darrers linxs ibèrics. No hi ha volta de full. 

Aconsegueixen les empreses que fan guiatges a la zona assegurar l'observació de linx? No, però si mireu les ressenyes a internet, veureu que molts cops ho aconsegueixen, ja sigui perquè coneixen els indrets on el gat fa aparició més sovint o simplement per xiripa. També trobareu ressenyes on queda clar que alguns dels participants acaben decebuts, no només per no veure el linx, sinó per no veure gaire fauna en general. 

A veure. Movent-te per la zona, ja des de Pilas vas trobat senyals de trànsit que et van indicant constantment la velocitat a dur i advertint que per allà creuen linxs. Aquests senyals són una constant a tota la zona, i sovint van acompanyats d'elements dissuasius per evitar un excés de velocitat (però cap control de velocitat, ni electrònic ni humà) i tanques, sovint dobles, a banda i banda de la carretera per evitar que els animals creuin. O sigui que voltant per les carreteres, a primeres hores del matí o, sobretot!, a darreres hores de la tarda, les oportunitats de veure linx hi són. No perquè creui la carretera, sinó perquè tot sovint s'acosta a aquestes zones on es manté la vegetació baixa i on abunden els conills. D'aquesta manera el vam trobar nosaltres. En una carretera local, on es veia molt conill, fora de l'àrea protegida i molt proper a un entorn urbà. 

Un cop trobat, i en base a l'experiència pròpia i a la de molts altres afortunats, t'adones de que el linx és sorprenentment confiat si no surts del vehicle i evites moviments i sorolls bruscos (i no vas acompanyat de gossos). La patxorra d'aquest gran gat és formidable.

El consell que us donaria si visiteu la zona pel vostre compte és que us ho prengueu amb molta però molta calma. El linx hi és, a Doñana, i si vosaltres aneu amb calma, el linx ja apareixerà. Visiteu i pareu molta atenció a qualsevol punt on veieu que abunden els conills. Això és bàsic. La carretera que va de Villamanrique a el Rocío és una molt bona zona per fer a velocitat lenta i anar fent les aturades que es puguin (no hi ha gaire llocs on aturar-se, però). Pareu especial atenció als creuament de les pistes que entren i surten de les finques i que creuen la carretera. Atureu el cotxe i mireu amb atenció els espais oberts, els quals són utilitzats pels conills i on qualsevol roca, soca o matoll pot ser un linx assegut o ajagut tranquil·lament esperant la seva oportunitat. Si us atreviu a deixar el cotxe allà (pels manguis), proveu de fer un tros a peu (la circulació hi és prohibida) a la Raya Real. És un punt calent d'observacions de linx. 

Sobretot, calma, silenci i tenir clar que es tracta de provar sort.

Sierra Morena Oriental: Andújar

Poc abans mencionava llocs on les oportunitats de veure linx són superiors, en teoria, a Doñana. Una d'elles és la Sierra d'Andújar, lloc de peregrinatge no només al Santuario de la Virgen de la Cabeza sinó de centenars o de milers de naturalistes que durant tot l'any intenten trobar-se amb al gran minino. La veritat és que conec a molta gent que ho ha aconseguit, però també d'altra que s'hi ha passat una setmana i ha tornat amb un pam de nas. La Sierra, però, no decep a qui va amb modèstia. L'observació de fauna està assegurada, de gran fauna i de fauna d'espècies més aviat rares, com el propi linx, l'àguila imperial i el voltor negre. És més, recentment hi ha hagut una introducció de bisons europeus per part del propietari d'una gran finca. La seva idea era crear una mena de reserva i aixecar un allotjament de luxe. El projecte sembla que no tirarà endavant. Tres dels bisons ja no hi són. Un va morir poc després del trasllat, i altres dos han desaparegut, probablement a mans dels furtius.

Avís. De les tres ocasions en que he visitat Andújar no he vist el linx en cap d'elles (potser en la darrera sí, però va ser una observació molt llunyana i fugissera). Però ja dic que l'espectacle de fauna està assegurat. Nosaltres acostumàvem a fer dos itineraris en cotxe i anar fent parades. Ho fèiem a la tarda-vespre. Ens duiem menjar per fer un pícnic i sopàvem a mig de la muntanya. 

Un dels recorreguts va del centre de visitants de Viñas de Peñallana fins al mirador de Mingoramos, seguint en direcció nord la carretera A-6177. Al centre de visitants, que està força bé, hi tenen algunes menjadores i s'hi poden veure garses blaves, durbecs i ocells forestals. Les gases blaves es veuen a per tot, no patiu. Durant aquest recorregut es poden fer força parades estratègiques, hi ha llocs on deixar el cotxe i miradors. Una de les aturades obligatòries podria ser al creuar el riu Jàndula, sobretot a darreres hores de la tarda, quan la fauna s'hi acosta per beure. S'hi poden observar llúdrigues, conills, llebres, cérvols i al voltant de la Presa del Encinarejo no són rares les observacions de linx. Per arribar-hi haureu de seguir una pista de sorra just quan es creua el riu pel pont. No és gaire lluny.

Altres aturades es poden fer al Mirador del Peregrino i a l'àrea de El Jabalí, on hi ha zona de pícnic. Després ja ens acostem al santuari de la Virgen de la Cabeza. A partir d'aquí comença la zona més interessant, amb més bosc en devesa i més zones obertes. Fins aquí el paisatge estava dominat per un bosc dens i amb matollar i infinitat de formacions granítiques. Tot plegat dissenya un paisatge espectacular, però és fa complicadíssim trobar mamífers discrets entre un entorn tan barroc. Aquesta carretera creua la finca de El Encinarejo, on s'han introduït els bisons. Els cérvols són abundantíssims arreu, i si fem el camí de tornada poc abans de que sigui negra nit, encara els veurem molt més, juntament a guilles, teixons, conills i llebres. I sempre pot saltar la sorpresa. 

L'altre recorregut és el que ens du cap a la finca de Los Escoriales. Seguint la carretera JH-5002 (que comença molt a prop del restaurant Los Pinos, a la mateixa carretera A-6177, la que he mencionat abans). Aquesta carretera l'heu de seguir fins a trobar el trencant a l'esquerra que indica Central Eléctrica i Mirador del Embalse del Jándula. Durant tot el trajecte heu d'estar molt atents a la presència de fauna a banda i banda, però a partir d'aquí les possibilitats de veure'n es multipliquen per 100. Cérvols, daines, muflons, porcs senglars, conills, llebres, àguila imperial, voltor negre... Aquesta carretera està molt transitada els caps de setmana i festius d'hivern i de principis de primavera, és on tothom ve a buscar el linx. Aneu fent aturades tècniques on us vagi bé o on us obligui la fauna. Preneu-vos-ho amb molta calma i anar fent. Es ve a relaxar-se i a gaudir de tot l'entorn. Al final del trajecte hi ha una mirador alt amb algunes taules de pícnic.

Molta sort!

Viatge naturalista a Extremadura i Andalusia (part 2): Monfragüe i camí de Doñana

 

Monfragüe

Declarat Parc Nacional l'any 2007, també és ZEPA i Reserva de la Biosfera de la Unesco. La visita a l'espai més típica és la que recorre a cotxe els diferents miradors situats a l'altra banda dels freqüents roquissars que acompanyen el riu, i on s'ubiquen els nius de multitud d'espècies. Existeixen diverses rutes a peu senyalitzades, però a l'estiu la calor fa poc aconsellable seguir-les, a menys que comptin amb trams a l'ombra i duem una bona provisió d'aigua fresca.

Venint de Trujillo (45'), la primera parada la podem fer a qualsevol lloc on el cotxe no molesti, ja que la presència d'ocells al cel és constant, però també la podem fer al castell, el qual constitueix un bon mirador sobre gran part de la zona protegida i ens brinda l'oportunitat d'observar algunes espècies de la zona: voltor comú i negre, milans i altres rapinyaires. Però l'espècie més interessant de buscar aquí és el falciot cuablanc africà. De fet és un del millors punts de la península per provar d'observar-lo. Aquí mateix hi trobem pintures rupestres del Paleolític.

El segon lloc on aturar-nos es troba molt proper al castell i és, probablement, el més emblemàtic i famós del Parc: el Salto del Gitano. Aquí hi ha una zona d'aparcament prou ampla i miradors condicionats sobre el riu i enfront la també famosa massa granítica de Peñafalcón. Molts grans ocells fan niu aquí, des del falcó pelegrí fins a l'abundant voltor comú. Però també aufrany, cigonya negra, merla blava, còlit negre, oreneta cuarogenca, corb, milans... El conjunt de roques que ens quedarà a l'esquena també està farcit d'ocells, i és un dels millors llocs per observar el còlit negre i el falcó pelegrí. Sempre s'ha de fer un cop d'ull als rius (Tajo i Tietar) per mirar d'enxampar mamífers (llúdrigues, cérvols, guilles...).

Seguint la carretera el següent punt on es pot aparcar el cotxe sense problemes (la carretera és força estreta i sinuosa) és el Puente del Francés, amb una extensa zona d'aparcament, font, àrea de pícnic i inici d'alguns itineraris a peu. Aquí és fàcil observar cérvols, acostumats a la presència humana i a l'esporàdica aportació d'aliment que fan alguns visitants amb poc seny.

Al pont hi ha una espectacular colònia de nidificació d'oreneta cuablanca, falciot negre i pàl·lid, ballester i algun niu de cuarogenca. Aquests ocells són tan abundants aquí que formen núvols compactes sobre el riu i són focus d'atracció per a rapinyaires (falcons pelegrí i mostatxut i fins i tot milans negres).

Seguint la carretera arribem a l'alçada del Puente del Cardenal, un pont sobre el riu datat del segle XV però que malauradament només és visible si el nivell de l'aigua és prou baix. La zona compta amb un mirador, una petita zona d'aparcament i un itinerari que ens acosta fins al pont.

Continuant camí sempre per la carretera EX-208 arribem a Villarreal de San Carlos, epicentre informatiu del Parc. Aquí trobarem punts de informació, centres d'interpretació, un amplíssim aparcament, zones de pícnic a l'ombra, reconstruccions d'edificacions tradicional i llocs on dormir i menjar. Bon punt per observar còlit ros i hortolà. De fet, els trams de carretera immediatament anterior i posterior a Villarreal són zones bones per a aquestes dues espècies i per al còlit negre. 

Ull amb els cérvols a la carretera. Hi són a per tot i sovint molt a prop.

Un cop deixem Villarreal seguim per l'EX-208 però l'haurem de deixar (si voleu) al cap de cop, un quilòmetre aproximadament, on trobarem una rotonda i una carretera local a la dreta que és la que habitualment seguim i que va en paral·lel al riu. Anirem trobant diversos miradors en zones obertes i amb pocs arbres (van arrencar els eucaliptus que hi havia i s'ha cremat algun cop). Hi ha molt de conill, perdiu i cérvol, a més dels cólits i l'hortolà. Podeu parar a qualsevol mirador, però el destí d'interés més proper és la Tajadilla. Aquí hi ha zona d'aparcament, ombra, taules de pícnic i un mirador sobre una altra cinglera on nidifiquen rapinyaires i altres grans ocells. Les espècies presents, tant aquí com als altres cingles, varien d'un any a l'altre. La única que està assegurada com a nidificant i en abundància és el voltor comú.

Passada la Tajadilla creuem immediatament l'embassament i la carretera s'enfila ràpid amb un grapat de corbes força tancades, arribant a un altre mirador, el de la Malavuelta, on també hi ha zona d'aparcament i taules de pícnic a l'ombra.

La carretera s'enfila una mica més per passar a planejar, ja sense corbes tancades, i altre cop amb el riu a l'esquerra. Hi trobarem un parell de miradors més, els de la Bascula i el de la Higuerilla, amb panoràmiques sobre el riu i zones de matollar i devesa però sense cap element aparentment interessant. Llavors arribem a la Portilla del Tietar. Atenció aquí perquè la zona d'aparcament es troba a la dreta un centenar de metres abans d'arribar al mirador. Si ens passem, la possibilitat de fer mitja volta és força complicada. En trobar-se a distància del mirador, cal extremar les mesures de seguretat, ja que algun cop s'ha donat el cas de robatori en vehicles.

Des de la zona d'aparcament fins al mirador podem anar fent alguna parada per observar els petits cúmuls de roca que hi ha just sobre el nivell de l'aigua, i on sovint hi fan niu espècies interessants. Anys enrere hi havia vist cigonya negra, enguany, aufrany.

La Tajadilla és un mirador especialment interessant, és molt fàcil observar els omnipresents voltors comuns, però també voltor negre, aufrany i especialment l'àguila imperial ibèrica, la qual té aquí un territori i sovint el seu niu, situat en grans arbres, és visible des del mirador. Atenció aquí a la presència de llúdrigues.

I aquí ens habitualment on nosaltres girem cua i desfem el camí fet. Sovint, i depenent de l'hora, fem alguna aturada estratègica en alguns miradors, ja sigui perquè l'hora és millor, si és al vespre, o perquè ens ha faltat alguna espècie que crèiem assegurada.

Mèrida

Camí de Doñana vam fer aturada a Mèrida per dinar i visitar la ciutat. No puc aportar res més del que ja trobareu en molts portals especialitzats. Per exemple http://turismomerida.org/inicio/

Només afegir que és una ciutat espectacular per les incomptables mostres d'arquitectura romana, des del teatre fins al temple de Diana i l'impressionant circ. A qualsevol racó on graten apareix algun jaciment arqueològic fascinant, fet que comporta que el desenvolupament urbà de la ciutat estigui condicionat en gran part per aquest fet. 

Indispensable.

Viatge naturalista a Extremadura i Andalusia (part 1): Trujillo, Llanos i Càceres

 

 

Peña Falcón des del mirador de El Salto del Gitano.

 A l'hora de viatjar per oci ens mou la Natura. No només, és clar, també la possibilitat d'adquirir nous coneixements, de visitar espais culturals (sona pedant?) i la simple i poc valorada tranquil·litat i relaxació, és a dir, no fotre ni brot o fer el que bonament et doni la gana. Aquest any ens ha costat decidir-nos, sobretot pel fet de trobar-nos encara en plena pandèmia, amb la incertesa que això crea, però també perquè no sabíem quina d'aquestes motivacions ja citades ens atreia més. Tot era una cortina de fum subconscient. Està clar que el que ens mou és la Naturan (i la Cultura!).

Com moltes altres decisions, aquesta de triar destí de vacances es va prendre de manera un tant sobtada al aparèixer en escena per casualitat una informació que potser també rondava inconscientment per les nostres ments però que no va acabar d'emergir fins que no va ser necessària. Així, doncs, després de rebutjar altres dos o tres destins que havien estat definitius successivament, vam acabar triant tres espais naturals d'Andalusia i Extremadura que ens asseguraven en un tant per cent molt alt emocions intenses i tranquil·litat (i cultura, sí. També).

Tot es va precipitar en recordar això: La Ruta 5 que el biòleg, periodista i viatger Alfonso Polvorinos ha ideat per tal de conèixer els espais on sobreviuen cinc de les espècies de fauna més escasses, difícils d'observar i més fascinants de la geografia ibèrica: l'ós bru, el llop ibèric, l'àguila imperial ibèrica, el voltor negre i el linx ibèric. Aquest itinerari, amb recomanacions de rutes, allotjaments i informació especial el trobareu més extensament explicat al seu llibre.

Estava clar que el nostre recorregut havia de ser forçosament més acotat en magnituds físiques i en temps. Per tant, i com que una de les idees inicials era visitar Andalusia, vam dissenyar un itinerari que s'adeqües als nostres objectius. En primer lloc visitaríem Càceres i els seus voltants (los Llanos, Monfragüe, etc.). Aquí faríem l'estada més llarga. Després viatjaríem cap al sud en busca de Doñana, fent una aturada a Mèrida, a mig camí de la ruta. Finalment, i després de passar uns dies a Doñana, faríem una estada més curta d'una única nit a Sierra Morena, a la Sierra d'Andújar, indret que ja havíem visitat en altres ocasions i que té un embruix que ens atreu irremeiablement. Vam rebatejar la nostra ruta coma la Ruta 3 menys 2: totes les espècies de la Ruta 5 menys l'ós i el llop. I vam crear una subruta 5 pròpia on, al voltor negre, el linx i la imperial hi vam incloure la cigonya negra i el pioc salvatge.

Ruta planificada. Trobar allotjament va ser fàcil. En aquesta època de l'any no són molts els que viatgen i el fatídic any que han viscut els establiments hotelers de tota mena han fet que els preus hagin baixat considerablement per atreure clients.

Els tres allotjaments van ser aquests. Tots ells fantàstics. L'únic que coneixíem prèviament era el d'Andújar.

El Hospedaje del Rey, a Trujillo, apartaments nous, amplis, amb esmorzar i a prop del centre.

Ardea purpurea, a l'entorn de Doñana, Villamanrique de la Condesa, habitacions i bungalows (chozas), tot amb estètica i disseny dels lodges que et pots trobar de viatge per Àfrica o Costa Rica. Espectaculars.

La Caracola, a Andújar, hotel petit, rural, amb piscina, bar i jardí. Molt tranquil i agradable.

Anem al gra. Miraré de ser breu i aportar dades i informacions concretes.

Trujillo

No aportaré res sobre la història de Trujillo i el seu patrimoni arquitectònic que no es pugui trobar en publicacions especialitzades. A partir de l'Alcazaba, els edificis històrics van lliscant turó avall fins a arribar a la plaça. Hi ha camp per correr, aquí, i les visites culturals ens poden ocupar un parell de jornades senceres si ens hi volem dedicar. El més destacable per a l'observador de natura, però, és que gran part de la trama urbana és Zona d'Especial Interès per a la Protecció de les Aus (una ZEPA urbana, sí). Centenars de xoriguers petits, falciots negres i pàl·lids, cigonyes blanques, gralles, pardals de passa i comú, en són alguns dels seus ocupants. Però és que a més és molt fàcil observar altres espècies d'ocells provinents dels espais naturals que envolten la petita ciutat: milans negre i reial, àguila calçada, marcenca, fins i tot sovint es veu creuar un pioc, una àguila imperial o una cigonya negra, entre altres.

Trujillo és una ciutat imponent però també decadent, i un punt calent per als ocellaires que visitin la zona. Hi ha allotjament abundant i es pot menjar bé a qualsevol dels establiments de la plaça i zones properes, encara que sigui a base de tapes.

Llanos de Càceres

Trujillo compta també amb els seus 'llanos', que bé mereixen una visita ornitològica, però la fama i la gran extensió dels Llanos de Càceres els acaben per eclipsar. La visita aquí és ineludible si es pretén trobar espècies estepàries de interés, difícils de trobar en altres punts però que aquí són força assequibles. Per a visitar la zona proposo un recorregut en cotxe amb aturades estratègiques, què sempre ens ha funcionat i ens ha permès observar espècies molt buscades (pioc, xurra, ganga...) . L'inici el podem situar tant a Trujillo com a Càceres. Sortint de Trujillo busquem la carretera N-521 direcció a Càceres i als pocs quilòmetres prenem el desviament cap a Sant Marta de Magasca. Aquesta carretera local és força tranquil·la i poc transitada (fa pocs anys ho era molt més). De seguida podem observar garses blaves, capsigranys, botxins, conills i alàudids. Cal estar atents als desviaments per pistes sense asfaltar que ens queden a la dreta. En un d'ells hi trobarem un gran cartell informatiu on s'explica que ens trobem en zona protegida, així com una relació de les espècies d'aus més habituals. Seguint durant un tram aquesta pista a baixa velocitat o a peu podem trobar multitud d'ocells. És molt habitual trobar-hi botxí, i és un punt molt bo per a observar pioc salvatge. També aquest és un dels punts més idonis per observar àguila imperial i voltor negre, provinents de les zones forestals més properes i què s'acosten a los Llanos en busca de menjar.

Los Llanos és una immensa planura no tan gran com La Serena, a Badajoz (per això mateix és més assequible) de caràcter pseudoestèpic fruit de segles d'aprofitament ramader de boví, sobretot, i agrícola de secà. El fet de que aquestes activitats es mantinguin, ha permès que la presència d'espècies molt escasses adaptades als espais oberts encara sigui possible. Per això es va acabar convertint en una gran àrea protegida on es fa poca cosa més per mantenir-la, només deixar que els que hi han viscut i treballat la terra durant tot aquest temps puguin continuar fent el mateix però essent conscients del gran valor natural que atresoren les seves terres. Així de simple.

Quan en tinguem prou, podem seguir camí reculant fins a la carretera que ens du a Santa Marta de Magasca. Abans d'entrar al poble hi ha petites deveses on és molt freqüents observar conills, llebres, garsa blau i altres ocells. Un cop creuat el pobre la carretera forma un angle de 90 graus i inicia un descens entre deveses cap al riu Magasca. 

Aquesta riera és especialment bonica i mereix una aturada. Depenent de l'època de l'any i de l'hora del dia (a l'estiu les hores de calor buiden el camp de fauna) hi hem trobat cigonya negra pescant, corriol petit, blauet, llúdriga, cabirols i altra fauna que s'acosta buscant aigua i frescor. Seguint la carretera, ara amb més corves, la devesa va deixant pas a una extensa àrea coberta per ginestes (Retama) i matollar, per acabar altre cop en la pseudoestepa més pura. A partir d'aquí ja són molt freqüents i abundants els xoriguers petits i els gaigs blaus. A l'estiu, al vespre, es poden veure desenes de xoriguers fent l'aleta i caçant sobre els camps, a més de multitud de gaig blau al terra o en els fils. Aquí cal fer una aturada en qualsevol punt on puguem deixar el cotxe sense que molesti, ja que a darrera hora de la tarda és molt fàcil sentir i veure les gangues que es dirigeixen en parelles o petits grups a les basses de bestiar per tal de beure. La presència de rapinyaires és constant (marcenca, milans, calçada, cendrosos, arpelles, aligots...). Cal estar sempre atents. Tornem a la carretera i seguim en direcció a Càceres. I altra cop trobarem una pista a la dreta amb un gran plafó informatiu. Si seguim aquesta pista, pavimentada en un tram curt, arribarem a un aguait de fusta elevat que queda a l'esquerra. Tot aquest tram, des de l'inici de la pista, és MOLT bo per a fer observacions de pioc, esparver cendrós, xurra i altres ocells esteparis. Aneu amb calca i atureu-vos tant com calgui revisant cada camp i cada raconada (els piocs són molt grossos però molt mimètics en el seu entorn). Aquesta pista deixa de ser pavimentada a l'alçada de l'aguait però segueix i s'endinsa al cor dels Llanos. Podeu seguir-la tant com vulgueu o recular quan en tingueu prou i retorneu a la carretera (mai l'hem feta del tot, sempre reculem, ja que el recorregut és molt llarg). Si tornem a la carretera i seguin en direcció trobarem altre cop la N-521, la qual ens durà fins a Càceres ciutat, una altra ZEPA urbana de gran interés i amb molt de patrimoni cultural i històric (allotjament i restauració a manta). 

Recordeu: s'ha d'estar sempre atents, perquè sovint els ocells, fins i tot els piocs, estan al costat de la carretera. A l'estiu són millor les hores del vespre o de bon matí (per experiència, les del vespre) i cal dur sempre aigua en abundància i barret o gorra (el sol és implacable).

Per qualsevol aclariment o dubte que tingueu alfons@gmail.com o a Twitter @alfonsdg 

Còlit Ros (Oenanthe hispanica), mascle.

 

Mascle de Mas de Melons. En primer lloc vaig fer una aquarel·la al quadern, després la vaig fotografiar i la vaig tractar amb l'Sketchbook de la tablet. Guanya en color i en detall i vaig poder corregir traços que no m'havien quedat com volia.

 

Quadern de camp: Turó (Mustela putorius)

 

Llistat espècies 1er Big Sit Confinament 15-03-20

1: ànec collverd (anas platyrhynchos)

1: faisà (phasianus colchius)

1: corb marí gros (phalacrocorax carbo)

1: corb marí empllomallat (phalacrocorax aristotelis)

1: esplugabous (bubulcus ibis)

1: martinet blanc (egretta garzetta)

1: bernat pescaire (ardea cinerea)

1: cigonya blanca (ciconia ciconia)

1: voltor comú (gyps fulvus)

1: àguila daurada (aquila chrysaetos)

1: àguila marcenca (circaetus gallicus)

1: àguila calçada (aquila pennata)

1: milà reial (milvus milvus)

1: aligot comú (buteo buteo)

1: esparver vulgar (accipiter nisus)

1: astor (accipiter gentilis)

1: xoriguer comú (falco tinnunculus)

1: falcó pelegrí (falco peregrinus)

1: rascló (rallus aquaticus)

1: polla d'aigua (gallinula chloropus)

1: grua (grus grus)

1: torlit (burhinus oedicnemus)

1: corriol petit (charadrius dubius)

1: xivita (tringa ochropus)

1: gavina vulgar (chroicocephalus ridibundus)

1: gavià argentat (larus michahelis)

1: gavina corsa (larus audouinii)

1: xatrac becllarg (sterna sandvicensis)

1: colom roquer (columba livia)

1: tudó (columba palumbus)

1: tórtora turca (streptopelia decaocto)

1: cotorra de kramer (Psittacula krameri)

1: cotorreta de pit gris (Myopsitta monachus)

1: aratinga mitrada (Aratinga mitrada)

1: duc (bubo bubo)

1: gamarús (strix aluco)

1: òliba (tyto alba)

1: xot (otus scops)

1: ballester (apus melba)

1: puput (upupa epops)

1: picot verd (picus viridis)

1: picot garser gros (dendrocopos major)

1: cogullada vulgar (Galerida cristata)

1: cotoliu (Lullula arborea)

1: roquerol (Ptyonoprogne rupestris)

1: oreneta (Hirundo rustica)

1: oreneta cuablanca (Delichon urbica)

1: titella (Anthus pratensis)

1: cuereta blanca (Motacilla alba)

1: cuereta torrentera (Motacilla cinerea)

1: pit-roig (Erithacus rubecula)

1: cotxa fumada (Phoenicurus ochruros)

1: tord (Turdus philomelos)

1: tord ala-roig (Turdus iliacus)

1: griva (Turdus viscivorus)

1: merla (Turdus merula)

1: merla de pit blanc (Turdus torquatus)

1: tallarol de casquet (Sylvia atricaprilla)

1: tallarol capnegre (Sylvia melanocephala)

1: trist (Cisticola juncidis)

1: rossinyol bord (Cettia cetti)

1: mosquiter comú (Phylloscopus collybita)

1: bruel (Regulus ignicapillus)

1: mallarenga cuallarga (Aegithalos caudatus)

1: mallarenga carbonera (Parus major)

1: mallarenga petita (Periparus ater)

1: mallarenga blava (Cyanistes caeruleus)

1: mallarenga emplomallada (Lophophanes cristatus)

1: mallarenga d'aigua (Poecile palustris)

1: pica-soques blau (Sitta europaea)

1: raspinell comú (Certhia brachydactyla)

1: garsa (Pica pica)

1: gaig (Garrulus glandarius)

1: gralla (Corvus monedula)

1: gralla de bec roig (Pyrrhocorax pyrrhocorax)

1: cornella negra (Corvus corone corone)

1: corb (Corvus corax)

1: estornell vulgar (Sturnus vulgaris)

1: estornell negre (Sturnus unicolor)

1: bec de corall cuanegre (Estrilda troglodytes)

1: pardal comú (Passer domesticus)

1: pardal xarrec (Passer montanus)

1: pardal roquer (Petronia petronia)

1: pinsà (Fringilla coelebs)

1: passarell (Carduelis cannabina)

1: cadernera (Carduelis carduelis)

1: verdum (Carduelis chloris)

1: lluer (Carduelis spinus)

1: gafarró (Serinus serinus)

1: durbec (Coccothraustes coccothraustes)

1: gratapalles (Emberiza cirlus)

1: cruixidell (Miliaria calandra)

'Eres un ave' a la revista Cazarabet

http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/eresunave.htm

Cazarabetconversa con...   AlfonsDelgado Garcia, autor de “Eres un ave” (Tundra)

 

La editorial Tundra vuelve a mirar a los cielos de manera tan especial como cercana, siendo un ave.

Este libro, esta historia narrativa, llega a nosotros gracias a Alfons Delgado Garcia.

La sinopsis del libro:

Qué se siente en la piel de un ave. De un pequeño pájaro en plena singladura migratoria; de un azor acorralado por un temible depredador; de un halcón peregrino o la paloma que podría convertirse en su presa; de un sencillo y pardo aláudido que jamás se distanció del predio que le vio nacer...Con una prosa precisa y evocadora y un ritmo trepidante, el autor nos envuelve en una atmósfera que nos hace sentir en piel propia la experiencia de ser un ave

La pluma, AlfonsDelgado Garcia:

Naturalista apasionado, interesado en la monitorización y los seguimientos de fauna y en la conservación y gestión de espacios naturales. También ha sido socio fundador de entidades locales dedicadas a la conservación de la Naturaleza y un viajero entusiasta. Ha participado como colaborador en diversas publicaciones de prensa escrita y en programas de radio y de televisión. Vive a pies de les Guilleries, Girona.

 

 

Cazarabet conversa con Alfons Delgado Garcia:

-Alfons, ¿qué te ha llevado a escribir Eres un ave?

-La intención ha sido intentar transmitir la idea de que estamos mucho más cerca de lo que creemos de los seres con los que convivimos y de una Naturaleza libre, pura y a menudo cruel, pero que siempre tiene las puertas abiertas a la esperanza y a la continuidad de la vida. Intentando, a la vez, despertar la curiosidad hacia el mundo salvaje que nos rodea, cada vez más degradado, pero aún fascinante y prometedor, si conseguimos conocerlo y conservarlo. Todo ello poniendo al lector en la piel del protagonista de cada relato, que es, invariablemente, un ave. Desgraciadamente la sociedad se aleja cada vez más del conocimiento del entorno natural. Concebimos la naturaleza como algo distante, alejado de nuestras vidas urbanitas, y cuando nos acercamos a ella lo hacemos como si estuviéramos en unaárea de recreo o en un terreno deportivo, lo cual me parecen auténticas aberraciones. Con ‘Eres un ave’ intento acercar de una manera diferente al lector a su entorno natural más cercano.

-¿Cómo te ha resultado disfrazarte o, mejor dicho revestirte tantas veces de ave?

-La verdad es que ha sido muy divertido. He disfrutado escribiendo, sobre todo con el primer relato, que es el más largo y requería un esfuerzo de imaginación y de abstracción importante. El resto de relatos están ambientados en escenarios reconocibles y fáciles de visitar y de conocer. De hecho, todos ellos están inspirados escénicamente en la zona por donde campeo y las historias se basan en animales y hechos concretos y reales. Pero el primero, cuyo protagonista es un ave migratoria, requería visualizar los paisajes que se supone que las aves que vuelan a gran altura contemplan durante su larga travesía, tanto durante las horas de luz como durante la noche. Me dediqué a visionar muchos videos en internet con salidas y puestas de sol desde las alturas, desde la estación orbital, etc. Y repasé una y otra vez Google Maps desde la supuesta distancia en la que lo hacen las aves. Fue divertido.

En los otros relatos las aves tienen un comportamiento más humanizado. Se pueden reconocer comportamientos, manías e incluso psicopatologías que, por ahora, sólo pueden ser atribuidas a nuestra especie, pero que la investigación y los avances en etología y en psicobiología podrían demostrar en un futuro no muy lejano que no son exclusivas de los humanos.

 -¿Qué tienen las aves para haberte acercado a ellas?; ¿son el símbolo, como más recurrente, de la libertad más plena?

-Las aves son el elemento animado más asequible sensitivamente de nuestro entorno natural más cercano. Los insectos también lo son, pero a menudo están asociados a fobias y a prejuicios sin ningún fundamento, al igual que los reptiles y los anfibios. Los mamíferos suelen ser más aceptados, pero son terriblemente difíciles de observar y los entendemos como una fauna lejana o ausente de nuestras proximidades. Las aves se dejan ver y muchas especies viven junto a nosotros sin mayores problemas.

Personalmente me hanfascinado toda la fauna, desde que pueda recordarlo. Ya de niño me pasaba horas en el campo espiando y rastreando todo tipo de animales. Las aves, por ser fácilmente observables y por su envidiable capacidad de volar, siempre fueron mis preferidas. Al ir aprendiendo más sobre ellas, me empezaron a apasionar las aves viajeras, capaces de desplazarse miles de kilómetros cada año y visitando lugares increíbles donde viven aventuras formidables (o así lo pienso yo). De ahí que el primer relato del libro esté dedicado a las aves viajeras. He intentado transmitir la percepción de libertad de la que disfrutan estas aves (una libertad que hace mucho que nosotros olvidamos como especie). Y, sobre todo, lo fantásticas que son sus capacidades físicas desde nuestro punto de vista, aunque para ellas es simplemente un hecho más de sus vidas y hemos de suponer que lo viven con total normalidad y sin vanagloriarse por ello.

 -Cuando pensaste este libro, ¿en quién pensaste…? ¿Qué población lectora crees que se acercará a esta lectura con más ánimo, así de primeras?

-Pues de una forma muy egoísta, lo reconozco. Pensaba en mí, en qué tipo de libro me gustaría leer y qué tipo de literatura me atraparía y que ahora no tenía a mi alcance. Y así elegí la idea, sabiendo que, aunque la idea de partida era egoísta a priori, mi intención, como la de cualquier otro, era llegar a un sector amplio de la sociedad.

Indudablemente muchos de los lectores serán ornitólogos, aficionados a las aves o naturalistas (pensando en mí en realidad pensaba en todo este colectivo), pero me gustaría que la población lectora objetivo fuera mucho más amplia, que no se quedara únicamente en los ya iniciados. Cualquiera con sensibilidad hacia el medio natural creo que encontrará en el libro aspectos que le serán atractivos e interesantes. Los relatos, siempre descritos con rigor naturalista y ambientados en escenarios naturales, no dejan de ser historias que se pueden enmarcar en diversos géneros literarios: aventuras, terror gótico, costumbrista…Pero con la particularidad de que los protagonistas son aves, y no seres humanos.

-Es un viaje muy, muy especial, pero que llega un poco tarde?

-Soy pesimista y bastante incrédulo respecto a la capacidad de cambio de las sociedades desarrolladas, las mal llamadas civilizadas, respecto a nuestra relación con el entorno natural. Pero siempre mantengo un mínimo de esperanza, un trozo de madero flotante al que aferrarme para creer que aún hay tiempo para cambiar nuestra actitud depredadora y plagada de sinrazones. En el libro, que a trazos puede pecar de cierto bucolismo, intento reflejar esa idea, la de que siempre hay esperanza. Si no lo creyera así, no me implicaría en la divulgación del conocimiento naturalista para hacerlo llegar al máximo de sectores sociales posible.

 -Eres partidario en el estudio de las aves de la monitorización de la fauna, ¿verdad?. ¿Qué aporta la monitorización que no aportan o no logran aportar otras formas de estudio?

-La utilización de tecnología y de instrumentos en técnicas como el fototrampeo de fauna, el anillamiento científico de aves, la geolocalizaciónmediante transmisores o los simples censos metodológicos donde el objetivo es localizar fauna, nos ofrecen datos. O sea, hechos indiscutibles. A partir de aquí, y con un número suficiente de ellos mantenido en el tiempo, se pueden analizar en conjunto y llegar a conclusiones que son irreprochables por basarse en evidencias. Es con estas conclusiones con las que se pueden elaborar estrategias o planes de futuro para gestionar especies y hábitats. La ciencia es básica para la gestión ambiental, aunque la gran mayoría de los gestores y de los cargos con responsabilidad sobre el medio natural se rigen más por conveniencias políticas que por hechos científicos. Y así nos va.

 -¿Para ti, amigo,  otra prioridad es dar a conocer lo que se va investigando?, tú llevas una amplia trayectoria en este campo, cuéntanos un poco, por favor…

-¡SÍ! Siempre. La investigación no tiene sentido si sus logros no llegan a la sociedad, que a fin de cuentas es quien aporta los recursos económicos necesarios para que aquella se lleve a cabo. Es un retorno justo y necesario, lógico, pues la sociedad en general es la que debe avanzar en el conocimiento. Quien investiga es un obrero de la ciencia, a quien la sociedad le hace el encargo de estudiar, descubrir y presentar sus conocimientos para el provecho de todos. Desgraciadamente no existe una apuesta clara por la investigación en ningún ámbito, y menos en el conocimiento de nuestros ecosistemas. Todo lo que esté relacionado con el conocimiento de la Naturaleza en general se plantea como una prioridad secundaria o incluso terciaria. Si las administraciones no muestran un respeto hacia el entorno natural y su conocimiento, ¿qué respeto va a transmitir a la sociedad?

La tarea de la divulgación es ardua y larga, y no puede recaer en la buena voluntad de algunas personas o colectivos. Es necesaria una implicación por parte de las administraciones. Ahora se está insistiendo mucho en la necesidad de volver a lo natural, en los baños de bosque y en lo necesaria que esla proximidad de la Naturaleza, pero antes hay que divulgar y concienciar a la sociedad de que este acercamiento debe ser respetuoso. A nadie se le ocurriría entrar al Museo del Prado sin un mínimo de civismo y educación, pero a la montaña, a los humedales o a los bosques se entra como si todo valiera. No se respeta el entorno, ni a la flora ni a la fauna, entramos causando un impacto que en muchas ocasiones será irreversible. ¿A qué responden las competiciones a pie, en bicicleta o en vehículos de motor en espacios protegidos? ¿No existen espacios alternativos? Es lo que comentaba antes, si la administración trata así las áreas protegidas, ¿cómo vamos a reclamar respeto al resto de la sociedad?

-Por mucho que vayas por la naturaleza, que seas casi un estudioso de todo lo que en ella se va meciendo… ¿siempre hay cosas que ella te enseña? ; ¿cómo te ha enseñado la naturaleza a ti?

No hay día vivido en la Naturaleza en que no vuelvas a casa con algo nuevo aprendido. Solo requiere curiosidad. La curiosidad que nos hace humanos y nos ha proporcionado el nivel de conocimiento del que disponemos hoy día. Los niños son curiosos por naturaleza, luego, con la edad, se pierde. O nos obligan a perderla. A la Naturaleza hay que acercarse siempre con el espíritu de aventura y de descubrimiento de un niño. Siempre con esa capacidad de esponja, de poder absorberlo todo y de interesarse por todo. El conocimiento en y de la Naturaleza es el conocimiento primitivo, el que posee más autenticidad. No hace tanto que nuestros antepasados dependían de él para sobrevivir. Ahora, sin embargo, cada vez estamos más alejados de ese conocimiento, lo que, a mi entender, nos devalúa mucho como seres inteligentes. No podemos prescindir de conocer lo que nos sustenta.

A mí la Naturaleza me ha ayudado a mantener esa curiosidad por todo lo que en ella acontece, a mantener el espíritu del niño curioso. Una manera de ser que intento fomentar a mis propios hijos, recordándoles que nunca deben perder esas ganas de aprender algo nuevo cada vez que salimos al campo.

 -¿Qué siente una ave en su día a día en un tiempo carcomido por los plásticos, por ejemplo o otras contaminaciones como la acústica, la que afecta al aire..

-Esa era una de las ideas que me planteé incluir en el libro. La decadencia y las amenazas sobre las aves y sobre la Naturaleza en general que provoca la actividad humana. De hecho, en un primer borrador se incluían estas amenazas con la idea de hacer un llamamiento a prestar atención sobre el desangrado que estamos provocando a nuestro entorno, pero finalmente lo descarté (tan solo hay un rastro mínimo de la presencia humana en el libro). Quería llevar hasta el lector una lectura fresca, positiva y sin mencionar directamente los problemas ambientales, que ya son sobradamente conocidos. Está en manos del lector entender que los paisajes, los procesos naturales y las especies que aparecen en el libro únicamente seguirán acompañándonos si somos capaces de implicarnos en la conservación de la Naturaleza y poner freno a la infinidad de desmanes que llevamos a cabo con ella. Y esto hay que ponerlo en práctica desde ya y en el entorno más próximo. Sin la más mínima demora. Estamos obligados a frenar la pérdida y la degradación de los ecosistemas y de las especies que los habitan. Aunque sea por puro egoísmo, porque en ello nos va nuestra supervivencia como especie. O actuamos de forma inmediata y contundente o la caída de la biodiversidad nos arrastrará con ella y entonces ya será demasiado tarde para reaccionar.

 -¿Cómo ha sido colaborar y trabajar con Tundra?

-Trabajar con Tundra ha sido muy sencillo y todo han sido facilidades, comprensión y libertad de creación desde el primer momento. Ya había colaborado con ellos en la monografía que dedicaron al lobo ibérico, ‘Encuentros con lobos’. Víctor J. Hernández se puso en contacto conmigo para invitarme a participar en el libro con un capítulo. Así lo hice. El relato gustó y Víctor me planteó la posibilidad de escribir algo más largo, un libro. A partir de ese momento empecé a dar vueltas a la idea, barajando varias posibilidades, hasta que surgió ‘Eres un ave’, una idea que, en realidad, tiene su inicio muy atrás, en mi infancia, cuando me dedicaba a escribir relatos sobre fauna basados en los programas de televisión y la obra divulgativa escrita de Félix Rodríguez de la Fuente. Todo lo que tengo que expresar sobre Tundra son palabras de agradecimiento, no por el hecho de permitirme publicar este libro, sino por la dedicación y el empeño que ponen en divulgar todo lo relacionado con la fauna, la flora y los ecosistemas ibéricos, y por su terquedad en dar a conocer lo que se ha venido a llamar la literatura de naturaleza, que estoy convencido de que es una herramienta muy poderosa para que la sociedad retome el camino de regreso al conocimiento natural y al respeto y valoración de la Naturaleza.

 

 

_____________________________________________________________________

Cazarabet

c/ Santa Lucía, 53

44564 - Mas de las Matas (Teruel)

Tlfs. 978849970 - 686110069

http://www.cazarabet.com

libreria@cazarabet.com