Dissabte 27-02 ja s'observen orenetes cuablanques (Delichon urbicum) al voltant dels nius a Santa Coloma de Farners, probablement migrants en busca d'un lloc on descansar.
Observadors: Alfons Delgado-Garcia, Maite Garrigós, Farners Delgado
diumenge, 28 de febrer del 2010
dissabte, 27 de febrer del 2010
Les primeres tortugues d'enguany
25-02-10, en una de les basses de Riudarenes, s'han vist les primeres tortugues d'estany (Emys orbicularis) de la temporada, en total 12 exemplars, dels quals sols 3 agoserats han sortit a prendre el sol sobre un tronc; la resta, treien el cap discretament entre les llenties.
Observador: Marc Granch
Observador: Marc Granch
divendres, 26 de febrer del 2010
L'estudi de la flora a l'Espai Natural de les Guilleries-Savassona permet trobar noves localitzacions d'espècies rares a nivell de Catalunya
També alerta de l'amenaça de pèrdua de biodiversitat per la presència d'espècies al·lòctones
Un estudi de la flora fet durant els dos darrers anys a l'Espai d'Interès Natural Guilleries ha detectat la presència, entre els 730 tàxons classificats, de diferents espècies poc habituals a Catalunya, així com 64 espècies al·lòctones, 16 de les quals podrien afectar la conservació dels hàbitats. L'equip que ha fet l'estudi recomana fer accions per a conservar els espais oberts per evitar la pèrdua de biodiversitat.
Al llarg dels darrers dos anys l'equip integrat per A. Pérez-Haase, A. Mercadé, E. Batriu i J.M. Blanco-Moreno ha dut a terme una intensa prospecció de la biodiversitat vegetal del terç est de l'Espai Natural de les Guilleries-Savassona, concretament el corresponent a l'Espai d'Interès Natural Guilleries. Aquest estudi es va considerar especialment interessant perquè inicialment, fruit de la recerca en les fonts bibliogràfiques existents, es va constatar una mancança molt important en el coneixement de la flora d'aquest territori. Es va emprendre llavors una segona comesa basada en l'elaboració de llistes exhaustives de flora vascular i la recol lecció de mostres corresponents a les espècies més conflictives.
Com a resultat, s'han aplegat uns 730 tàxons (entre espècies i subespècies) que, presumiblement, representen una part molt important de la flora total de l'Espai Natural. Entre les espècies més destacables per la seva raresa a Catalunya trobem Trifolium diffusum, Apera interrupta, Dictamnus albus, Carex praecox, Corynephorus canescens, Leersia oryzoides, Milium effusum, Potentilla recta¿ Totes aquestes plantes es presenten a poques localitats més a Catalunya i, per tant, és important tenir cura dels hàbitats on viuen les poblacions existents dins l'Espai Natural. D'altra banda, s'ha constatat la presència de 64 espècies al·lòctones (introduïdes a Catalunya) de les quals 16 són espècies que podrien afectar la conservació dels hàbitats i la seva biodiversitat entre les quals trobem la Buddleja davidii, Bidens frondosa, Erigeron annus i Juncus tenuis. Igualment, d'entre les conclusions destaca la necessitat d'evitar la pèrdua d'espais oberts per tal d'afavorir la biodiversistat d'aquest territori.
Font de la informacióEspai Natural de les Guilleries-Savassona
http://www.diba.cat/parcsn/newsletter/detall.asp?Id=3337
Un estudi de la flora fet durant els dos darrers anys a l'Espai d'Interès Natural Guilleries ha detectat la presència, entre els 730 tàxons classificats, de diferents espècies poc habituals a Catalunya, així com 64 espècies al·lòctones, 16 de les quals podrien afectar la conservació dels hàbitats. L'equip que ha fet l'estudi recomana fer accions per a conservar els espais oberts per evitar la pèrdua de biodiversitat.
Al llarg dels darrers dos anys l'equip integrat per A. Pérez-Haase, A. Mercadé, E. Batriu i J.M. Blanco-Moreno ha dut a terme una intensa prospecció de la biodiversitat vegetal del terç est de l'Espai Natural de les Guilleries-Savassona, concretament el corresponent a l'Espai d'Interès Natural Guilleries. Aquest estudi es va considerar especialment interessant perquè inicialment, fruit de la recerca en les fonts bibliogràfiques existents, es va constatar una mancança molt important en el coneixement de la flora d'aquest territori. Es va emprendre llavors una segona comesa basada en l'elaboració de llistes exhaustives de flora vascular i la recol lecció de mostres corresponents a les espècies més conflictives.
Com a resultat, s'han aplegat uns 730 tàxons (entre espècies i subespècies) que, presumiblement, representen una part molt important de la flora total de l'Espai Natural. Entre les espècies més destacables per la seva raresa a Catalunya trobem Trifolium diffusum, Apera interrupta, Dictamnus albus, Carex praecox, Corynephorus canescens, Leersia oryzoides, Milium effusum, Potentilla recta¿ Totes aquestes plantes es presenten a poques localitats més a Catalunya i, per tant, és important tenir cura dels hàbitats on viuen les poblacions existents dins l'Espai Natural. D'altra banda, s'ha constatat la presència de 64 espècies al·lòctones (introduïdes a Catalunya) de les quals 16 són espècies que podrien afectar la conservació dels hàbitats i la seva biodiversitat entre les quals trobem la Buddleja davidii, Bidens frondosa, Erigeron annus i Juncus tenuis. Igualment, d'entre les conclusions destaca la necessitat d'evitar la pèrdua d'espais oberts per tal d'afavorir la biodiversistat d'aquest territori.
Font de la informacióEspai Natural de les Guilleries-Savassona
http://www.diba.cat/parcsn/newsletter/detall.asp?Id=3337
dijous, 25 de febrer del 2010
El dia del Pardal
Una nova iniciatia per cridar l'atenció sobre la natura més propera:
http://worldhousesparrowday.org/The.html
El dia del Pardal
Una nova iniciatia per cridar l'atenció sobre la natura més propera:
http://worldhousesparrowday.org/The.html
http://worldhousesparrowday.org/The.html
dimecres, 24 de febrer del 2010
Resum del gener
Aquest mes de gener ja s'han observat les primeres floracions a la Selva d'algunes de les espècies que ho fan típicament a l'hivern, com el lliri de neu (Galanthus nivalis) a Sils i a la riera de Santa Coloma, i els ametllers (Prunus amydalus) arreu. Pel que fa als ocells, el temporal de fred que ens va afectar a primers de mes va fer arribar milers d'ocells a la comarca. En podem destacar els centenars de fredelugues (Vanellus vanellus) que es van instal·lar a la plana agrícola selvatana i gironina, entre Sils, Vílobí i Cassà.
Durant els censos duts a terme aquells dies es van comptavilitzar prop d'un miler d'aquestes aus que, en la seva majoria, estaven hivernant al centre d'Europa. Altres espècies típicament hivernants que són més aviat escasses, com les grives cerdanes (Turdus pilaris) que es van veure a Riells i Viabrea, també s'han podut observar durant el gener.
A la costa s'ha pogut constatar l'arribada d'espècies força rares que han estat empeses presumiblement pels temporals. Les calàbries (Gavia sp.) són ocells aquàtics que nidifiquen al nord d'Europa i a l'àrtic. Doncs al litoral de Blanes s'han pogut localitzar durant aquest gener passat les tres espècies que viuen a Europa, essent una d'elles, la calàbria agulla (Gavia arctica), una espècie molt rara a tot Catalunya, ja que, de les tres, és la que nidifica més al nord, al casquet àrtic. D'aquesta espècie se n'ha pogut observar un exemplar.
Primers quiròpters en vol
Tot i que probablement ja fa uns dies que deuen volar, ahir es va observar un primer microquiròpter en vol, un Pipistrellus, al nucli urbà de Santa Coloma de Farners.
Observadors: Alfons Delgado-Garcia, Maite Garrigós, Farners Delgado i Pere Serra
dilluns, 22 de febrer del 2010
El projecte de variant de Santa Coloma no satisfà ni veïns ni Ajuntament ni Medi Ambient
http://www.elpunt.cat/noticia/article/1-territori/12-infraestructures/138946-el-projecte-de-variant-de-santa-coloma-no-satisfa-ni-veins-ni-ajuntament-ni-medi-ambient.html?piwik_campaign=rss&piwik_kwd=portada&utm_source=rss&utm_medium=portada&utm_campaign=rss
Els afectats estan disposats a crear una plataforma contra el vial
20/02/10 02:00 - J.M.SEBASTIAN
L'alternativa de la variant de Santa Coloma de Farners, que el mateix Ajuntament va plantejar a la direcció general de Carreteres, no satisfà ningú, ni tan sols el mateix govern municipal. Es tracta d'una tercera opció davant la negativa de la Generalitat a aprofitar un vial ja existent en un polígon industrial, perquè els criteris actuals no permeten que s'hi facin entrades ni sortides. Una altra opció és una via paral·lela a aquest vial. L'Ajuntament no accepta, però, la pèrdua de terreny que comportaria.
Cara, poc respectuosa amb el medi ambient i problemàtica són els adjectius que apliquen des del mateix Ajuntament, veïns i fins i tot els estudis d'impacte mediambiental dels mateixos serveis de la Generalitat a l'opció de variant de Santa Coloma de Farners que van pactar entre l'Ajuntament i la direcció general de Carreteres.
Es tracta d'una tercera opció que sembla que no satisfà ningú. Fins el punt que els prop de quaranta veïns afectats, alguns de Riudarenes, estan disposats a fer el que calgui per aturar el que qualifiquen com un «despropòsit». En aquest sentit, ja estan preparant un plec d'al·legacions per evitar que la Generalitat opti per aquesta tercera via.
El mateix alcalde de CiU, Antoni Solà, considera que la primera opció que va presentar l'Ajuntament era la més econòmica, viable i còmode. Es tractava d'aprofitar el vial del polígon industrial de Mas Llorenç amb una rotonda per accedir-hi, una al mig per comunicar el polígon i una altra al final de la variant. Solà diu, però, que li van comunicar des de la Generalitat que aquesta opció era inviable pel fet que el criteri és que una variant no pot tenir accessos d'entrada i sortida. L'aprofitament d'aquest vial representava l'opció més propera al poble i la més barata.
La resposta dels serveis de Carreteres va consistir en la proposta de construir una carretera paral·lela al vial del polígon i separada en alguns trams uns vint metres. L'Ajuntament colomenc va considerar que això representava malmetre una part de territori important i no ho va acceptar. Tot i així, aquesta alternativa continua estant viva entre els serveis tècnics de la Generalitat.
La fugida endavant
Aquest desacord entre els interessos de la Generalitat i els del municipi va derivar cap la proposta de la variant est, una proposta que representa una inversió de 26 milions d'euros, una llargària de 6,5 quilòmetres i l'afectació de part del municipi veí de Riudarenes. I això, sense esmentar l'afectació directa en els terrenys d'uns quaranta propietaris.
El mateix alcalde reconeix que no és una bona solució, però considera encara pitjor la de la via paral·lela al vial del polígon industrial. Considera no obstant això, que és com el mal menor, tot i que entén que els propietaris afectats no els sembli bé.
Els estudis mediambientals de la Generalitat tampoc semblen estar gaire d'acord amb aquesta posició. Si bé deixen clar que no afecta cap zona protegida, sí que recullen que el mal ecològic és superior a les altres alternatives en afectar àmplies zones de pinedes.
Units en el desacord
Del cas de la variant de Santa Coloma de Farners sobta que per una vegada hi hagi un inici d'unanimitat en el desacord. La tercera opció és clar que no satisfà ningú. Una solució per a un polígon industrial mig buit d'empreses, i els temps no fan pensar que s'ompli en un termini més o menys curt de temps. A banda, el projecte de la Generalitat, ara tant en contra de les rotondes, pretén construir una variant plena de passos elevats i inferiors tipus scalextric per accedir on sigui, dels quals l'alcalde no vol ni tan sols sentir a parlar i que a Santa Coloma creuen de manera unànime que ni els volen ni els necessiten.
Els afectats estan disposats a crear una plataforma contra el vial
20/02/10 02:00 - J.M.SEBASTIAN
L'alternativa de la variant de Santa Coloma de Farners, que el mateix Ajuntament va plantejar a la direcció general de Carreteres, no satisfà ningú, ni tan sols el mateix govern municipal. Es tracta d'una tercera opció davant la negativa de la Generalitat a aprofitar un vial ja existent en un polígon industrial, perquè els criteris actuals no permeten que s'hi facin entrades ni sortides. Una altra opció és una via paral·lela a aquest vial. L'Ajuntament no accepta, però, la pèrdua de terreny que comportaria.
Cara, poc respectuosa amb el medi ambient i problemàtica són els adjectius que apliquen des del mateix Ajuntament, veïns i fins i tot els estudis d'impacte mediambiental dels mateixos serveis de la Generalitat a l'opció de variant de Santa Coloma de Farners que van pactar entre l'Ajuntament i la direcció general de Carreteres.
Es tracta d'una tercera opció que sembla que no satisfà ningú. Fins el punt que els prop de quaranta veïns afectats, alguns de Riudarenes, estan disposats a fer el que calgui per aturar el que qualifiquen com un «despropòsit». En aquest sentit, ja estan preparant un plec d'al·legacions per evitar que la Generalitat opti per aquesta tercera via.
El mateix alcalde de CiU, Antoni Solà, considera que la primera opció que va presentar l'Ajuntament era la més econòmica, viable i còmode. Es tractava d'aprofitar el vial del polígon industrial de Mas Llorenç amb una rotonda per accedir-hi, una al mig per comunicar el polígon i una altra al final de la variant. Solà diu, però, que li van comunicar des de la Generalitat que aquesta opció era inviable pel fet que el criteri és que una variant no pot tenir accessos d'entrada i sortida. L'aprofitament d'aquest vial representava l'opció més propera al poble i la més barata.
La resposta dels serveis de Carreteres va consistir en la proposta de construir una carretera paral·lela al vial del polígon i separada en alguns trams uns vint metres. L'Ajuntament colomenc va considerar que això representava malmetre una part de territori important i no ho va acceptar. Tot i així, aquesta alternativa continua estant viva entre els serveis tècnics de la Generalitat.
La fugida endavant
Aquest desacord entre els interessos de la Generalitat i els del municipi va derivar cap la proposta de la variant est, una proposta que representa una inversió de 26 milions d'euros, una llargària de 6,5 quilòmetres i l'afectació de part del municipi veí de Riudarenes. I això, sense esmentar l'afectació directa en els terrenys d'uns quaranta propietaris.
El mateix alcalde reconeix que no és una bona solució, però considera encara pitjor la de la via paral·lela al vial del polígon industrial. Considera no obstant això, que és com el mal menor, tot i que entén que els propietaris afectats no els sembli bé.
Els estudis mediambientals de la Generalitat tampoc semblen estar gaire d'acord amb aquesta posició. Si bé deixen clar que no afecta cap zona protegida, sí que recullen que el mal ecològic és superior a les altres alternatives en afectar àmplies zones de pinedes.
Units en el desacord
Del cas de la variant de Santa Coloma de Farners sobta que per una vegada hi hagi un inici d'unanimitat en el desacord. La tercera opció és clar que no satisfà ningú. Una solució per a un polígon industrial mig buit d'empreses, i els temps no fan pensar que s'ompli en un termini més o menys curt de temps. A banda, el projecte de la Generalitat, ara tant en contra de les rotondes, pretén construir una variant plena de passos elevats i inferiors tipus scalextric per accedir on sigui, dels quals l'alcalde no vol ni tan sols sentir a parlar i que a Santa Coloma creuen de manera unànime que ni els volen ni els necessiten.
diumenge, 21 de febrer del 2010
Secans de Breda i més primeres arribades
Diumenge 21-02-10 als secans de Breda (veïnag de Pagès de Dalt) com a més destacat:
1 bernat pescaire
1 àguila calçada (primera arribada) fase fosca empaitada per un aligot
4 aligots
1 astor
1 xoriguer
1 picot garser petit
17 cotolius
3 aloses
Unes 20 titelles
2 pardals de bardissa
1 tord ala-roig
7 grives
Mínim 30 tords
2 pica-soques blaus
1 botxí meridional
Mínim 1 cornella
Uns 150 pinsans
1 durbec mascle cantant en vol
Uns 25 gratapalles
2 sits negres
Observador: David Caballé
dissabte, 20 de febrer del 2010
Arriben les cigonyes blanques
Divendres 19-02-10, més de 100 exemplars en total han passat avui sobre Riells i Viabrea. Una seixantena han passat la nit i la pluja a les línies d'alta tensió , grues, xemeneies de la zona....
David Caballé
divendres, 19 de febrer del 2010
Més novetats ornitològiques
Dos ànecs xiuladors (Anas penelope), observats el 18-02-10 per en Pau Garcia.
Més novetats ornitològiques
Dos ànecs xiuladors (Anas penelope), observats el 18-02-10 per en Pau Garcia.
Roquerols (Ptyonoprogne rupestris)
Un mínim de 6 exemplars en vol sobre Santa Coloma de Farners el 19-02-10.
Observador: Alfons Delgado-Garcia
Observador: Alfons Delgado-Garcia
dijous, 18 de febrer del 2010
Comentari sobre els comentaris dels alumnes de l’Institut de Sils
He tingut la grata sorpresa de trobar un bon recull de comentaris recents al blog. En primer lloc agrair tots els elogis i bones paraules que ha rebut el blog, i encoratjar-vos a donar un pas més i continuar aprenent i descobrint nous aspectes sobre aquest espai natural tan envejable que teniu. Sou joves científics (no en dubteu !) i ara és el moment d’aprofitar l’oportunitat que teniu per tal de conèixer i donar a conèixer als altres els valors naturals de l’Estany i de la natura que ens és més propera.
M’agradaria donar-vos més informació sobre alguns dels aspectes que heu comentat, sobretot per si us pot servir d'ajuda.
Les poblacions d’ocells d’arreu, inclòs l’Estany, es troben en canvi continu. Són animals molt mòbils i es desplacen i canvien de localitat i d’hàbitat depenent de mots factors (alimentació, condicions climàtiques, canvis en els hàbitats, pertorbacions i molèsties, etc.), a més de per la pròpia fenologia de cada espècie (la fenologia és la relació que hi ha entre l’activitat dels éssers vius i els factors climàtics). Per això hi ha diferents espècies d’ocells a cada estació de l’any, tot i que hi ha algunes que hi són sempre (són les que podríem anomenar com a residents).
Si cliqueu aquí
http://sites.google.com/site/naturacomarcaselva/Home/documents
busqueu un document que es diu “Cens ocella aquàtics hivernants” i podreu veure les dades comparades de tots els anys (per fer aquests censos, que requereixen una intromissió en les zones més tranquil·les per als ocells i que no són accessibles al públic, calen permisos especials). Les tendències de les poblacions d’ocells s’han d’avaluar tenint en compte una sèrie prou llarga d’anys. Si es fa una gràfica amb els resultats es pot saber si les poblacions d’ocells pugen o baixen.
http://sites.google.com/site/naturacomarcaselva/Home/documents
busqueu un document que es diu “Cens ocella aquàtics hivernants” i podreu veure les dades comparades de tots els anys (per fer aquests censos, que requereixen una intromissió en les zones més tranquil·les per als ocells i que no són accessibles al públic, calen permisos especials). Les tendències de les poblacions d’ocells s’han d’avaluar tenint en compte una sèrie prou llarga d’anys. Si es fa una gràfica amb els resultats es pot saber si les poblacions d’ocells pugen o baixen.
El blauet és una espècie típica i força freqüent a l’Estany. El fet que durant un cens es comptabilitzin més o menys depèn de molts factors, entre ells el fet que els censos hivernals que es fan a l’Estany cada any no estan pensats per contactar amb aquesta espècie (és un ocell relativament petit que es mou molt i amb un vol ràpid i els que fem els censos anem molt lents caminant entre la vegetació i amb aigua o fang fins als genolls intentant comptar sobretot ànecs i ocells més grans però que s’amaguen força). De blauets a l’Estany n’hi ha tot l’any, i en algunes èpoques és molt abundant, sobretot a l’estiu i a la tardor, quan arriben els ocells joves que han nascut en zones properes, a l’hivern és més escàs. Es troben a per tot, a la riera de Vallcanera, a la sèquia, a les llacunes... A l’Estany hi ha molta gambússia i això els agrada molt.
Les fotges són una espècie més rara a l’Estany. Normalment es veuen unes poques durant la primavera, en època de migració. Durant l’hivern és molt més rara encara. El 2009 va ser un any excepcional en aquest sentit. Ara, amb el dessecament de la llacuna principal i la retirada de carpes, es vol aconseguir que l’aigua sigui més neta i transparent per a que creixin plantes subaquàtiques, que són indispensables per a que si quedin les fotges. Veurem si s’acaba aconseguint.
Aquest any hi ha hagut diverses onades de fred que han afectat el centre i nord d’Europa. Això ha fet que molts dels ocells que en condicions normals es quedaven a França i altres països del centreeuropeus hagin sigut empesos fins aquí, fugint del fred i la neu. Aquest any han arribat milers de fredelugues a Catalunya, i aquesta arribada també s’ha notat a l’Estany.
Mirant els censos d’altres anys es pot comprovar que hi ha hagut hiverns anteriors en que se n’han comptabilitzat encara menys d’ànecs collverds. Aquests ocells es reparteixen per tots els punts amb aigua propers: basses, llacunes, sèquia, recs, rieres,... Fent els censos a vegades s’encertà on són i a vegades no. De fet aquesta espècie té una població força important a l’Estany, i segurament es troba en augment.
En general, s’han detectat més ocells durant el cens d’aquest hivern 2010 que durant el 2009, bàsicament perquè s’han trobat moltes més fredelugues, xarxets i becadells, altres espècies que també fugen dels terres glaçats i amb neu o de l’aigua glaçada.
L’oca és un ocell excepcional a l’Estany. Que els hiverns del 2008 i del 2009 hi haguessin uns pocs exemplars és tota una notícia de la que fins i tot els diaris comarcals se’n van fer ressò. Normalment aquest ocell busca llocs més tranquils i amb més espai disponible on buscar menjar (durant els censos d’aquells anys no vam entrar a la llacuna on es trobaven, per tal de no destorbar-les i evitar que marxessin).
El fet de dessecar la llacuna principal per tal de treure espècies exòtiques ha comportat certs canvis pel que fa als ocells que hi havia a l’Estany. Han desaparegut moltes carpes i gambússies, peixos que servien d’aliment a ocells com martinets, bernats pescaires, cabussets i corbs marins. D’aquesta manera alguns exemplars d’aquests ocells s’han hagut de desplaçar a altres indrets en busca de menjar (ja hem parlat abans de la gran mobilitat dels ocells). Si abans es concentraven a la llacuna principal, ara es reparteixen pels camps inundats, altres llacunes, les rieres, etc. Els corbs marins segurament s’han desplaçat cap als embassaments del Pasteral i Susqueda o cap a la costa, on hi ha centenars d’exemplars.
Pel que fa als rapinyaires com l’aligot i el xoriguer, aquests no són ocells aquàtics, per tant a l’Estany s’observen a les rodalies, en els camps i arbredes propers. Si un any en que hi hagi poca gent fent el cens, per exemple, no es poden visitar aquestes zones, doncs el resultat és que sortiran pocs rapinyaires, cosa que no vol dir que o hi siguin. D’aligots n’hi ha tot l’any, la majoria només durant l’hivern, però hi ha alguns que es queden a nidificar. De xoriguers sempre n’hi ha algun, però en els camps dels voltants, rarament prop de les llacunes i les zones amb aigua.
Gràcies a tots i totes pels comentaris i fins la propera.
Comentari sobre els comentaris dels alumnes de l’Institut de Sils
He tingut la grata sorpresa de trobar un bon recull de comentaris recents al blog. En primer lloc agrair tots els elogis i bones paraules que ha rebut el blog, i encoratjar-vos a donar un pas més i continuar aprenent i descobrint nous aspectes sobre aquest espai natural tan envejable que teniu. Sou joves científics (no en dubteu !) i ara és el moment d’aprofitar l’oportunitat que teniu per tal de conèixer i donar a conèixer als altres els valors naturals de l’Estany i de la natura que ens és més propera.
M’agradaria donar-vos més informació sobre alguns dels aspectes que heu comentat, sobretot per si us pot servir d'ajuda.
Les poblacions d’ocells d’arreu, inclòs l’Estany, es troben en canvi continu. Són animals molt mòbils i es desplacen i canvien de localitat i d’hàbitat depenent de mots factors (alimentació, condicions climàtiques, canvis en els hàbitats, pertorbacions i molèsties, etc.), a més de per la pròpia fenologia de cada espècie (la fenologia és la relació que hi ha entre l’activitat dels éssers vius i els factors climàtics). Per això hi ha diferents espècies d’ocells a cada estació de l’any, tot i que hi ha algunes que hi són sempre (són les que podríem anomenar com a residents).
Si cliqueu aquí
http://sites.google.com/site/naturacomarcaselva/Home/documents
busqueu un document que es diu “Cens ocella aquàtics hivernants” i podreu veure les dades comparades de tots els anys (per fer aquests censos, que requereixen una intromissió en les zones més tranquil·les per als ocells i que no són accessibles al públic, calen permisos especials). Les tendències de les poblacions d’ocells s’han d’avaluar tenint en compte una sèrie prou llarga d’anys. Si es fa una gràfica amb els resultats es pot saber si les poblacions d’ocells pugen o baixen.
http://sites.google.com/site/naturacomarcaselva/Home/documents
busqueu un document que es diu “Cens ocella aquàtics hivernants” i podreu veure les dades comparades de tots els anys (per fer aquests censos, que requereixen una intromissió en les zones més tranquil·les per als ocells i que no són accessibles al públic, calen permisos especials). Les tendències de les poblacions d’ocells s’han d’avaluar tenint en compte una sèrie prou llarga d’anys. Si es fa una gràfica amb els resultats es pot saber si les poblacions d’ocells pugen o baixen.
El blauet és una espècie típica i força freqüent a l’Estany. El fet que durant un cens es comptabilitzin més o menys depèn de molts factors, entre ells el fet que els censos hivernals que es fan a l’Estany cada any no estan pensats per contactar amb aquesta espècie (és un ocell relativament petit que es mou molt i amb un vol ràpid i els que fem els censos anem molt lents caminant entre la vegetació i amb aigua o fang fins als genolls intentant comptar sobretot ànecs i ocells més grans però que s’amaguen força). De blauets a l’Estany n’hi ha tot l’any, i en algunes èpoques és molt abundant, sobretot a l’estiu i a la tardor, quan arriben els ocells joves que han nascut en zones properes, a l’hivern és més escàs. Es troben a per tot, a la riera de Vallcanera, a la sèquia, a les llacunes... A l’Estany hi ha molta gambússia i això els agrada molt.
Les fotges són una espècie més rara a l’Estany. Normalment es veuen unes poques durant la primavera, en època de migració. Durant l’hivern és molt més rara encara. El 2009 va ser un any excepcional en aquest sentit. Ara, amb el dessecament de la llacuna principal i la retirada de carpes, es vol aconseguir que l’aigua sigui més neta i transparent per a que creixin plantes subaquàtiques, que són indispensables per a que si quedin les fotges. Veurem si s’acaba aconseguint.
Aquest any hi ha hagut diverses onades de fred que han afectat el centre i nord d’Europa. Això ha fet que molts dels ocells que en condicions normals es quedaven a França i altres països del centreeuropeus hagin sigut empesos fins aquí, fugint del fred i la neu. Aquest any han arribat milers de fredelugues a Catalunya, i aquesta arribada també s’ha notat a l’Estany.
Mirant els censos d’altres anys es pot comprovar que hi ha hagut hiverns anteriors en que se n’han comptabilitzat encara menys d’ànecs collverds. Aquests ocells es reparteixen per tots els punts amb aigua propers: basses, llacunes, sèquia, recs, rieres,... Fent els censos a vegades s’encertà on són i a vegades no. De fet aquesta espècie té una població força important a l’Estany, i segurament es troba en augment.
En general, s’han detectat més ocells durant el cens d’aquest hivern 2010 que durant el 2009, bàsicament perquè s’han trobat moltes més fredelugues, xarxets i becadells, altres espècies que també fugen dels terres glaçats i amb neu o de l’aigua glaçada.
L’oca és un ocell excepcional a l’Estany. Que els hiverns del 2008 i del 2009 hi haguessin uns pocs exemplars és tota una notícia de la que fins i tot els diaris comarcals se’n van fer ressò. Normalment aquest ocell busca llocs més tranquils i amb més espai disponible on buscar menjar (durant els censos d’aquells anys no vam entrar a la llacuna on es trobaven, per tal de no destorbar-les i evitar que marxessin).
El fet de dessecar la llacuna principal per tal de treure espècies exòtiques ha comportat certs canvis pel que fa als ocells que hi havia a l’Estany. Han desaparegut moltes carpes i gambússies, peixos que servien d’aliment a ocells com martinets, bernats pescaires, cabussets i corbs marins. D’aquesta manera alguns exemplars d’aquests ocells s’han hagut de desplaçar a altres indrets en busca de menjar (ja hem parlat abans de la gran mobilitat dels ocells). Si abans es concentraven a la llacuna principal, ara es reparteixen pels camps inundats, altres llacunes, les rieres, etc. Els corbs marins segurament s’han desplaçat cap als embassaments del Pasteral i Susqueda o cap a la costa, on hi ha centenars d’exemplars.
Pel que fa als rapinyaires com l’aligot i el xoriguer, aquests no són ocells aquàtics, per tant a l’Estany s’observen a les rodalies, en els camps i arbredes propers. Si un any en que hi hagi poca gent fent el cens, per exemple, no es poden visitar aquestes zones, doncs el resultat és que sortiran pocs rapinyaires, cosa que no vol dir que o hi siguin. D’aligots n’hi ha tot l’any, la majoria només durant l’hivern, però hi ha alguns que es queden a nidificar. De xoriguers sempre n’hi ha algun, però en els camps dels voltants, rarament prop de les llacunes i les zones amb aigua.
Gràcies a tots i totes pels comentaris i fins la propera.
Elefant africà (Loxodonta africana)
Un paper massa fi per les aquarel·les. Llac Manyara, novembre 1997.
Primeres arribades: Gamba roja vulgar
Gamba roja vulgar (Tringa totanus), Veïnat de Massabé, Sils, 1 individu, diumenge 14 febrer 2010, (David Caballé Ferrán)
Font: www.ornitho.cat
Font: www.ornitho.cat
Les darreres observacions ornitològiques ens portem els primers migradors
Comencen a aparèixer els primers ocells migradors, tot i que en baix nombre, mentre que encara es poden observar un bon grapat d'espècies hivernants.
A més dels ànecs collverds (Anas platyrhynchos), encara continuen a la zona:
Xarxet comú (Anas crecca), ≥21 individus, dimecres 17 febrer 2010, (Joan Ventura)
Ànec cullerot (Anas clypeata), 1 individu, dimecres 17 febrer 2010, (Joan Ventura)
Un bon nombre d'esplugabous utilitza la zona com ajocador, com ho fan uns pocs martinets blancs i bernats pescaires:
Esplugabous (Bubulcus ibis), 92 individus, dimecres 17 febrer 2010, (Joan Ventura)
Ja s'ha observat una primera fotja i una gamba roja, probablement dels primers exemplars en moviments premigratoris, tot i que encara hi ha altres espècies hivernant a la zona, com els becadells, un petit grup de fredelugues i els tords:
Fotja vulgar (Fulica atra), 1 individu, dimecres 17 febrer 2010, (Joan Ventura)
Gamba roja vulgar (Tringa totanus), Veïnat de Massabé, 1 individu, diumenge 14 febrer 2010, (David Caballé Ferrán), aquesta és una primera arribada per a la comarca
Tord ala-roig (Turdus iliacus), Veïnat de Massabé, ≥1 individu, diumenge 14 febrer 2010, (David Caballé Ferrán)
Un ocell rar a la zona:
Corb (Corvus corax), Veïnat de Massabé, 1 individu, diumenge 14 febrer 2010, (David Caballé Ferrán)
Font: http://www.ornitho.cat/
A més dels ànecs collverds (Anas platyrhynchos), encara continuen a la zona:
Xarxet comú (Anas crecca), ≥21 individus, dimecres 17 febrer 2010, (Joan Ventura)
Ànec cullerot (Anas clypeata), 1 individu, dimecres 17 febrer 2010, (Joan Ventura)
Un bon nombre d'esplugabous utilitza la zona com ajocador, com ho fan uns pocs martinets blancs i bernats pescaires:
Esplugabous (Bubulcus ibis), 92 individus, dimecres 17 febrer 2010, (Joan Ventura)
Ja s'ha observat una primera fotja i una gamba roja, probablement dels primers exemplars en moviments premigratoris, tot i que encara hi ha altres espècies hivernant a la zona, com els becadells, un petit grup de fredelugues i els tords:
Fotja vulgar (Fulica atra), 1 individu, dimecres 17 febrer 2010, (Joan Ventura)
Gamba roja vulgar (Tringa totanus), Veïnat de Massabé, 1 individu, diumenge 14 febrer 2010, (David Caballé Ferrán), aquesta és una primera arribada per a la comarca
Tord ala-roig (Turdus iliacus), Veïnat de Massabé, ≥1 individu, diumenge 14 febrer 2010, (David Caballé Ferrán)
Un ocell rar a la zona:
Corb (Corvus corax), Veïnat de Massabé, 1 individu, diumenge 14 febrer 2010, (David Caballé Ferrán)
Font: http://www.ornitho.cat/
Les darreres observacions ornitològiques ens portem els primers migradors
Comencen a aparèixer els primers ocells migradors, tot i que en baix nombre, mentre que encara es poden observar un bon grapat d'espècies hivernants.
A més dels ànecs collverds (Anas platyrhynchos), encara continuen a la zona:
Xarxet comú (Anas crecca), ≥21 individus, dimecres 17 febrer 2010, (Joan Ventura)
Ànec cullerot (Anas clypeata), 1 individu, dimecres 17 febrer 2010, (Joan Ventura)
Un bon nombre d'esplugabous utilitza la zona com ajocador, com ho fan uns pocs martinets blancs i bernats pescaires:
Esplugabous (Bubulcus ibis), 92 individus, dimecres 17 febrer 2010, (Joan Ventura)
Ja s'ha observat una primera fotja i una gamba roja, probablement dels primers exemplars en moviments premigratoris, tot i que encara hi ha altres espècies hivernant a la zona, com els becadells, un petit grup de fredelugues i els tords:
Fotja vulgar (Fulica atra), 1 individu, dimecres 17 febrer 2010, (Joan Ventura)
Gamba roja vulgar (Tringa totanus), Veïnat de Massabé, 1 individu, diumenge 14 febrer 2010, (David Caballé Ferrán), aquesta és una primera arribada per a la comarca
Tord ala-roig (Turdus iliacus), Veïnat de Massabé, ≥1 individu, diumenge 14 febrer 2010, (David Caballé Ferrán)
Un ocell rar a la zona:
Corb (Corvus corax), Veïnat de Massabé, 1 individu, diumenge 14 febrer 2010, (David Caballé Ferrán)
Font: http://www.ornitho.cat/
A més dels ànecs collverds (Anas platyrhynchos), encara continuen a la zona:
Xarxet comú (Anas crecca), ≥21 individus, dimecres 17 febrer 2010, (Joan Ventura)
Ànec cullerot (Anas clypeata), 1 individu, dimecres 17 febrer 2010, (Joan Ventura)
Un bon nombre d'esplugabous utilitza la zona com ajocador, com ho fan uns pocs martinets blancs i bernats pescaires:
Esplugabous (Bubulcus ibis), 92 individus, dimecres 17 febrer 2010, (Joan Ventura)
Ja s'ha observat una primera fotja i una gamba roja, probablement dels primers exemplars en moviments premigratoris, tot i que encara hi ha altres espècies hivernant a la zona, com els becadells, un petit grup de fredelugues i els tords:
Fotja vulgar (Fulica atra), 1 individu, dimecres 17 febrer 2010, (Joan Ventura)
Gamba roja vulgar (Tringa totanus), Veïnat de Massabé, 1 individu, diumenge 14 febrer 2010, (David Caballé Ferrán), aquesta és una primera arribada per a la comarca
Tord ala-roig (Turdus iliacus), Veïnat de Massabé, ≥1 individu, diumenge 14 febrer 2010, (David Caballé Ferrán)
Un ocell rar a la zona:
Corb (Corvus corax), Veïnat de Massabé, 1 individu, diumenge 14 febrer 2010, (David Caballé Ferrán)
Font: http://www.ornitho.cat/
dimarts, 16 de febrer del 2010
El·lèbor verd (Helleborus viridis)
Castanyet, Santa Coloma de Farners, febrer de 2010. Fotografia de Lluís Llagostera.
Les Conferencies del Centre Excursionista Farners
Ens plau comunicar-vos que el proper dia 26 començarà el cicle de conferencies del Centre d'enguany.
La primera serà sobre Mongòlia, el mite i la realitat amb el títol de
MONGÒLIA EL MAR D'HERBA
A càrrec de Joan B. Ferrà, membre del Centre.
Divendres 26 de febrer, a les 8 del vespre
Biblioteca Joan Vinyoli
Vocalies de Conferencies i Cultura
La primera serà sobre Mongòlia, el mite i la realitat amb el títol de
MONGÒLIA EL MAR D'HERBA
A càrrec de Joan B. Ferrà, membre del Centre.
Divendres 26 de febrer, a les 8 del vespre
Biblioteca Joan Vinyoli
Vocalies de Conferencies i Cultura
A los Alcaldes les pediría movilidad sostenible
Miguel Delibes de Castrobiólogo
REVISTA DE LA FEDERACIÓN ESPAÑOLA DE MUNICIPIOS Y PROVINCIAS
www.femp.es Febrero 2010
http://217.116.2.85/files/842-230-fichero/Carta%20Local%20nº%20222,%20febrero%202010.pdf (4 MG)
2010 es el Año Internacional de la Diversidad Biológica. Declarar
un “Año de...” ¿Es efectivo para una cuestión de este tipo?
Creo que es relativamente efectivo. Nunca está mal que se acuerden
de la Biodiversidad como de otras cosas, aunque hay tantos
“Años de…” que, al final la cosa se banaliza un poco. Eso sí, yo
prefiero que lo haya.
Estar atravesando una crisis mundial ¿favorece o perjudica a la
preservación de las especies?
La crisis económica podría aprovecharse para buscar una forma
nueva de relación con el medio ambiente, pero la percepción que
tengo es que no se está aprovechando, que nos da un poco de
vértigo buscar soluciones diferentes.
¿Nos preocupamos suficientemente de preservar nuestra diversidad
biológica?
Suficientemente no, porque estamos perdiendo en gran medida.
Sin embargo, hay bastante sensibilidad y la sociedad y las instituciones
saben que en Europa somos probablemente el país con
más biodiversidad, y que tenemos obligación de conservarla, y
eso es complicado. Con frecuencia, cuando se trata de elegir entre
desdoblar una carretera y preservar la biodiversidad, la mayor
parte de la sociedad prefiere la autopista. Deberíamos concienciarnos
más de que hay que hacer algún esfuerzo.
¿En Doñana se percibe el cambio climático?
Los cambios estaban ocurriendo en la biología antes de que
pudiéramos relacionarlo con el cambio climático global.
Recuerdo siendo niño, hace más de cuarenta años, que mi padre
se sorprendió de que las codornices no invernasen en África y
se quedaran en Andalucía o Extremadura. Era un signo típico
del calentamiento global. Las migraciones de las aves están
cambiando. En Doñana se percibe también, porque invaden
especies de África que antes no existían en la península ibérica;
se nota también en los ciclos de las estaciones, como en toda
España: las hojas de los árboles tardan más en caerse y salen
antes: los inviernos se han acortado.
Biólogo de apellido literario ¿Compaginan bien las dos disciplinas
o el apellido pesa?
Al ser mi padre un literato conocido tanto a mis hermanos como a
mí nos preguntan cómo es que ninguno ha salido escritor; entonces
explicamos que tenemos un cierto pudor a la hora de escribir
literatura porque siempre se va a comparar, aunque sí escribamos
en nuestras profesiones. En mi caso, además, está el nombre.
Alguna vez he enviado un libro mío de aves a alguien y poco
después he leído que “el escritor Miguel Delibes se pasa a la
ornitología”; a los dos Miguel Delibes nos hace gracia. Mi padre
siempre dice que fue un error ponerme su mismo nombre, pero
cuando tuve un hijo, y pensé que no debía ponerle Miguel para
no perpetuar la confusión, fue mi propio padre el que dijo que
sí, que era obligado ponérselo, así que también se llama Miguel
Delibes.
Puestos a pensar ¿qué haría si el destino le convirtiese en
Alcalde?
El destino sería malísimo, porque yo lo haría fatal. Eso sí a los
Alcaldes les pediría algo que ya vienen haciendo: buscar la movilidad
sostenible, más facilidad para desplazarse caminando por
las ciudades o más carriles bici; hace años leí que los españoles
éramos los europeos que más usábamos el coche para
desplazamientos de menos de 2 kilómetros y me produjo un poco
de vergüenza que los noruegos, por ejemplo, con tanto hielo,
caminen más que nosotros. También pediría a los Alcaldes que
promovieran más empleo verde plantando árboles y mejorando
zonas verdes.
Miguel Delibes de Castro (Valladolid, 1947), biólogo, profesor de
investigación del Consejo Superior de Investigaciones Científicas
(CSIC), ha sido colaborador científico de este Centro y Director,
entre 1988 y 1996, de la Estación Biológica de Doñana, donde
continúa su actividad. Miembro de diversas ponencias y comisiones,
ha llevado a cabo numerosas investigaciones. Autor de libros y
artículos, miembro de diversas organizaciones científicas y titular
de varios premios por su trabajo en el marco de la conservación
medioambiental, está considerado como especialista en biología de
la conservación, una disciplina de síntesis que trata de abordar los
problemas de la naturaleza desde una perspectiva científica.
dilluns, 15 de febrer del 2010
Túrdids
Sembla ser que aquesta darrera onada de fred ha comportat una entrada important d'ocells, entre els quals hi ha força túrdids. Ahir en camps propers a Santa Coloma de Farners un mínim de vuit grives, a més de cotxes fumades, i a Cassà de la Selva dos tords comuns en un hort urbà.
A la menjadora del pati de casa, rècord d'espècies visitant-les simultàniament: cotxa fumada, pit-roig, tallarol de casquet, tallarol capnegre, cuereta blanca, pinsà vulgar, pardal comú i estornell vulgar.
Observadors: Alfons Delgado-Garcia, Maite Garrigós i Rafel Mariné
dijous, 11 de febrer del 2010
Novetats ornitológiques 10-02-10
Ànec collverd (Anas platyrhynchos), 23 individus
Corb marí gros (Phalacrocorax carbo), 2 individus
Esplugabous (Bubulcus ibis), 37 individus
Fredeluga (Vanellus vanellus), 28 individus
Grasset de muntanya (Anthus spinoletta), 2 individus
Cuereta blanca vulgar (Motacilla alba), ≥25 individus
Mosquiter comú (Phylloscopus collybita), ≥25 individus,
Repicatalons (Emberiza schoeniclus), ≥230 individus
Observador: Raül Calderon
Font: www.ornitho.cat
Corb marí gros (Phalacrocorax carbo), 2 individus
Esplugabous (Bubulcus ibis), 37 individus
Fredeluga (Vanellus vanellus), 28 individus
Grasset de muntanya (Anthus spinoletta), 2 individus
Cuereta blanca vulgar (Motacilla alba), ≥25 individus
Mosquiter comú (Phylloscopus collybita), ≥25 individus,
Repicatalons (Emberiza schoeniclus), ≥230 individus
Observador: Raül Calderon
Font: www.ornitho.cat
Novetats ornitológiques 10-02-10
Ànec collverd (Anas platyrhynchos), 23 individus
Corb marí gros (Phalacrocorax carbo), 2 individus
Esplugabous (Bubulcus ibis), 37 individus
Fredeluga (Vanellus vanellus), 28 individus
Grasset de muntanya (Anthus spinoletta), 2 individus
Cuereta blanca vulgar (Motacilla alba), ≥25 individus
Mosquiter comú (Phylloscopus collybita), ≥25 individus,
Repicatalons (Emberiza schoeniclus), ≥230 individus
Observador: Raül Calderon
Font: www.ornitho.cat
Corb marí gros (Phalacrocorax carbo), 2 individus
Esplugabous (Bubulcus ibis), 37 individus
Fredeluga (Vanellus vanellus), 28 individus
Grasset de muntanya (Anthus spinoletta), 2 individus
Cuereta blanca vulgar (Motacilla alba), ≥25 individus
Mosquiter comú (Phylloscopus collybita), ≥25 individus,
Repicatalons (Emberiza schoeniclus), ≥230 individus
Observador: Raül Calderon
Font: www.ornitho.cat
dimecres, 10 de febrer del 2010
Corcho del País serà el primer a certificar l'elaboració sostenible de taps de suro
Una bona notícia. Un exemple a seguir en temps en que la producció de suro està siguent tan denostada. Per cert, boicot als taps de silicona imposats pels EUA !!!!!!! Els Estats Units obliguen a que el vi que entra al país sigui amb tap de silicona (de les seves empreses) i no admet el suro, el producte natural que s'ha utilitzat tradiconalment des de fa segles i que comporta la conservació de les nostres sureres. Boicat als taps de silicona i al vi USA !!!!
http://www.elpunt.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/134770-corcho-del-pais-sera-el-primer-a-certificar-lelaboracio-sostenible-de-taps-de-suro.html?piwik_campaign=rss&piwik_kwd=portada&utm_source=rss&utm_medium=portada&utm_campaign=rss
10/02/10 02:00 - Santa Coloma de Farners - J.C
El Grup Corcho esdevindrà la primera indústria surera de Catalunya i de tot l'Estat espanyol a obtenir la certificació PEFC, un procés voluntari mitjançant el qual una tercera part independent certifica que la gestió forestal duta a terme al bosc compleix uns criteris i uns indicadors establerts per l'entitat certificadora, i que el producte final elaborat per una indústria transformadora prové d'una matèria primera certificada. L'empresa Subertap, del mateix grup i instal·lada a Sant Feliu de Guíxols, també certificarà els seus taps de suro. El consumidor final tindrà així garanties que el suro utilitzat per elaborar aquell tap prové d'un bosc gestionat de manera sostenible, ja que el tap tindrà un segell PEFC que així ho acreditarà.
El Grup Corcho esdevindrà la primera indústria surera de Catalunya i de tot l'Estat espanyol a obtenir la certificació PEFC, un procés voluntari mitjançant el qual una tercera part independent certifica que la gestió forestal duta a terme al bosc compleix uns criteris i uns indicadors establerts per l'entitat certificadora, i que el producte final elaborat per una indústria transformadora prové d'una matèria primera certificada. L'empresa Subertap, del mateix grup i instal·lada a Sant Feliu de Guíxols, també certificarà els seus taps de suro. El consumidor final tindrà així garanties que el suro utilitzat per elaborar aquell tap prové d'un bosc gestionat de manera sostenible, ja que el tap tindrà un segell PEFC que així ho acreditarà.
Les primeres orenetes d'enguany, al delta de la Tordera
Dimarts 9 de febrer en Xavi Romera ha pogut observar les primeres orenetes de l'any a la comarca. Cinc orenetes vulgars (Hirundo rustica) i una cuablanca (Delichon urbicum), totes al delta e la Tordera.
dimarts, 9 de febrer del 2010
Quadern africà: Búfal (Syncerus caffer)
Revisant quaderns de viatges he redescobert amb agradable nostàlgia el quadern d'apunts del meu primer viatge a l'Àfrica negra.
Els grans parcs africans són indrets idonis on es pot practicar amb facilitat la fotografia i fins i tot el dibuix. Des del propi balcó o terrassa dels lodges és fàcil trobar molts turistes comfortablement instal·lats fent fotografies als animals salvatges que s'acosten als punts de menjar o de beure creats expressament per atreure'ls. La confiança dels animals també permet fer bones fotografies a pocs metres, des de la finestreta dels vehicles que s'utilitzen per visitar la zona.
La qüestió és que nosaltres no vam utilizar els lodges, dormiem en tendes de campanya, circumstància que va crear algunes situacions força interessants pel que fa a la proximitat de les bèsties salvatges.
Aquest búfal el vam trobar, acostant-nos-hi caminant, prop d'una petita llacuna a l'interior del cràter del Ngorongogo, al costat de l'àrea de picnic on dinàvem. El nostre guia, angoixat, es va acostar amb el tot terreny fent sonar el clàxon, espantat davant la possibilitat que l'irascible animal no tingués gaires intencions d'estar-se quiet mentre el dibuixava.
En base als apunts que vaig poder prendre abans de que el búfal marxés, i ajudant-me de la guia de mamífers, vaig poder fer a posteriori aquest senzill esbòs. Són dibuixos amb poc detall, però m'agraden per la frescor que tenen.
“La Biodiversitat dels Països catalans. Natura també és cultura. Com Podem protegir-la els catalans?
Taula rodona que organitza Depana i Òmnium Cultural, amb motiu de 2010 Any Mundial de la Biodiversitat:
"La Biodiversitat dels Països catalans. Natura també és cultura. Com Podem protegir-la els catalans?", per posar en valor la riquesa dels ecosistemes catalans i fomentar-ne la seva conservació, tot implicant al conjunt de la societat catalana.
Al debat intervindran gent de molt nivell; tant del món de la ciència com de les humanitats:
JORDI PIGEM, doctor en Filosofia, Premi de Filosofia de l'Institut d'Estudis Catalans.
Mª PURIFICACIÓ CANALS, doctora en Biologia, Presidenta de DEPANA.
XAVIER FONT, doctor en Biologia, investigador de l'IRBio (Institut de Recerca de la Biodiversitat, Universitat de Barcelona).
FERRAN RODÀ, doctor en Biologia, ecòleg del CREAF (Centre de Recerca i Aplicacions Forestals) i membre de la ICHN (Institució Catalana d'Història
Natural).
Moderarà el debat Marta Rovira, (sociòloga i escriptora) d'Òmnium Cultural
Falcó pelegrí a Riells i Viabrea
Dilluns 8 de febrer en David Caballé ha pogut observar un falcó pelegrí (Falco peregrinus) en vol baix sobre Riells i Viabrea.
dilluns, 8 de febrer del 2010
Excès d'optimisme per part de les administracions
Caldria saber què considera l'administració autòmica, en aquest cas, un "humedal recuperado". Molt em temo que no s'acosta gaire a la idea que tenim d'un ecosistema íntegre.
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idtipusrecurs_PK=7&idnoticia_PK=684956
Los humedales catalanes, a salvo de una crisis como la de las Tablas
• Las recuperaciones en los últimos años han elevado las áreas lacustres a casi 3.000
• La contaminación agrícola es la principal amenaza de Daimiel, el Ebro y los Aiguamolls
Un mes de lluvias lleva a Daimiel del desastre ecológico al milagro
M. J. I.DAIMIEL
El Casino La Armonía ocupa un rincón de la plaza Mayor de Daimiel (Ciudad Real), un amplio espacio porticado del siglo XIII que recuerda al de la cercana Almagro, donde aún se representa teatro al aire libre. El casino es un caserón al estilo de la tierra, de ladrillo visto y ventanas enrejadas. Las tardes pasan lentas en su gran salón: butacas de terciopelo color carmesí, espejos decimonónicos con el nombre del establecimiento grabado en el cristal y una gran pantalla de televisión, donde hoy se puede seguir una corrida de toros.
Los veteranos socios de La Armonía celebran ver una cara nueva en el local, y más si esta les brinda la oportunidad de hablar de las Tablas.El punto de partida de la conversación es unánime: «Hay que hacer algo para impedir el retroceso del parque, porque, si no, estas lluvias serán pan para hoy y hambre para mañana», resume José, un jubilado profesor de primaria «o maestro nacional, como decían antes». Lo que no está tan claro entre los parroquianos es qué se debe hacer. Unos defienden reforzar el trasvase del alto Tajo, ahora que ya está construida la tubería hasta Daimiel. Otros optan por seguir con la política de cierre de pozos emprendida por el Gobierno, a pesar de las reticencias de muchos agricultores daimieleños.
Esta fórmula, la compra de derechos de agua, ha dado ya algunos éxitos, replica la visitante, que menciona el caso del Estany d’Ivars i Vila-sana (Pla d’Urgell), una laguna desecada en 1951 para usos agrícolas y que ahora tiene una lámina de agua de 126 hectáreas. En cinco años –desde que empezó el llenado–, se han instalado en el humedal 212 especies de aves. La recuperación la propiciaron los payeses de la comarca leridana al aceptar desprenderse de sus tierras y, con ellas, de la concesión de agua que les correspondía del canal de Urgell. Esa agua es la que ahora alimenta al lago, donde ya hay varios negocios turísticos.
REALIDADES DISTINTAS /
Pero ¿y a la inversa? ¿Puede extraer Catalunya alguna lección de la experiencia de las Tablas? Es difícil. «Son realidades distintas. Aquí no tenemos ninguna laguna con las características de la de Daimiel», argumenta Joan Casòliva, jefe de sección de Ecologia Aplicada de la dirección general de Medi Natural de la Generalitat. Es más, observa el técnico, los humedales catalanes no solo no están amenazados, sino que pasan por un buen momento: sus aguas –salvo contadas excepciones– están saneadas y el número de áreas lacustres no deja de crecer. «Catalunya es, junto a Andalucía y el País Vasco, una de las comunidades donde más se ha trabajado. Tenemos contabilizados 2.947 humedales, que ocupan 21.219 hectáreas», precisa Casòliva. Y cita algunos ejemplos de mucho mérito: las balsas de la Bòbila de Santpedor (Bages) y el Estany de Sils (Selva).ACTIVIDAD AGRARIA / Si algún símil se puede establecer entre las Tablas manchegas y las zonas húmedas catalanas del delta del Ebro (7.736 hectáreas) y los Aiguamolls de l’Empordà (4.784) es que las tres forman parte del catálogo internacional de humedales protegidos por el Convenio Ramsar y que, en las tres, existe una actividad agraria muy cercana. Los tres espacios comparten, también, la preocupación por la contaminación derivada del uso de fertilizantes y otros productos químicos agrícolas.
La diferencia es que, mientras en Daimiel el reciente aumento del nivel del agua eleva, en opinión de los ecologistas, el riesgo de que lleguen a las Tablas vertidos contaminantes, en el Ebro y en el Empordà los payeses han tomado conciencia y contribuyen a mantener limpios los humedales. En el caso del delta tarraconense, se fomenta el cultivo ecológico y se otorgan ayudas a los payeses que facilitan la nidificación de aves en sus fincas. La convivencia, admiten unos y otros, no es perfecta, pero sí parece posible.
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idtipusrecurs_PK=7&idnoticia_PK=684956
Los humedales catalanes, a salvo de una crisis como la de las Tablas
• Las recuperaciones en los últimos años han elevado las áreas lacustres a casi 3.000
• La contaminación agrícola es la principal amenaza de Daimiel, el Ebro y los Aiguamolls
Un mes de lluvias lleva a Daimiel del desastre ecológico al milagro
M. J. I.DAIMIEL
El Casino La Armonía ocupa un rincón de la plaza Mayor de Daimiel (Ciudad Real), un amplio espacio porticado del siglo XIII que recuerda al de la cercana Almagro, donde aún se representa teatro al aire libre. El casino es un caserón al estilo de la tierra, de ladrillo visto y ventanas enrejadas. Las tardes pasan lentas en su gran salón: butacas de terciopelo color carmesí, espejos decimonónicos con el nombre del establecimiento grabado en el cristal y una gran pantalla de televisión, donde hoy se puede seguir una corrida de toros.
Los veteranos socios de La Armonía celebran ver una cara nueva en el local, y más si esta les brinda la oportunidad de hablar de las Tablas.El punto de partida de la conversación es unánime: «Hay que hacer algo para impedir el retroceso del parque, porque, si no, estas lluvias serán pan para hoy y hambre para mañana», resume José, un jubilado profesor de primaria «o maestro nacional, como decían antes». Lo que no está tan claro entre los parroquianos es qué se debe hacer. Unos defienden reforzar el trasvase del alto Tajo, ahora que ya está construida la tubería hasta Daimiel. Otros optan por seguir con la política de cierre de pozos emprendida por el Gobierno, a pesar de las reticencias de muchos agricultores daimieleños.
Esta fórmula, la compra de derechos de agua, ha dado ya algunos éxitos, replica la visitante, que menciona el caso del Estany d’Ivars i Vila-sana (Pla d’Urgell), una laguna desecada en 1951 para usos agrícolas y que ahora tiene una lámina de agua de 126 hectáreas. En cinco años –desde que empezó el llenado–, se han instalado en el humedal 212 especies de aves. La recuperación la propiciaron los payeses de la comarca leridana al aceptar desprenderse de sus tierras y, con ellas, de la concesión de agua que les correspondía del canal de Urgell. Esa agua es la que ahora alimenta al lago, donde ya hay varios negocios turísticos.
REALIDADES DISTINTAS /
Pero ¿y a la inversa? ¿Puede extraer Catalunya alguna lección de la experiencia de las Tablas? Es difícil. «Son realidades distintas. Aquí no tenemos ninguna laguna con las características de la de Daimiel», argumenta Joan Casòliva, jefe de sección de Ecologia Aplicada de la dirección general de Medi Natural de la Generalitat. Es más, observa el técnico, los humedales catalanes no solo no están amenazados, sino que pasan por un buen momento: sus aguas –salvo contadas excepciones– están saneadas y el número de áreas lacustres no deja de crecer. «Catalunya es, junto a Andalucía y el País Vasco, una de las comunidades donde más se ha trabajado. Tenemos contabilizados 2.947 humedales, que ocupan 21.219 hectáreas», precisa Casòliva. Y cita algunos ejemplos de mucho mérito: las balsas de la Bòbila de Santpedor (Bages) y el Estany de Sils (Selva).ACTIVIDAD AGRARIA / Si algún símil se puede establecer entre las Tablas manchegas y las zonas húmedas catalanas del delta del Ebro (7.736 hectáreas) y los Aiguamolls de l’Empordà (4.784) es que las tres forman parte del catálogo internacional de humedales protegidos por el Convenio Ramsar y que, en las tres, existe una actividad agraria muy cercana. Los tres espacios comparten, también, la preocupación por la contaminación derivada del uso de fertilizantes y otros productos químicos agrícolas.
La diferencia es que, mientras en Daimiel el reciente aumento del nivel del agua eleva, en opinión de los ecologistas, el riesgo de que lleguen a las Tablas vertidos contaminantes, en el Ebro y en el Empordà los payeses han tomado conciencia y contribuyen a mantener limpios los humedales. En el caso del delta tarraconense, se fomenta el cultivo ecológico y se otorgan ayudas a los payeses que facilitan la nidificación de aves en sus fincas. La convivencia, admiten unos y otros, no es perfecta, pero sí parece posible.
Excès d'optimisme per part de les administracions
Caldria saber què considera l'administració autòmica, en aquest cas, un "humedal recuperado". Molt em temo que no s'acosta gaire a la idea que tenim d'un ecosistema íntegre.
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idtipusrecurs_PK=7&idnoticia_PK=684956
Los humedales catalanes, a salvo de una crisis como la de las Tablas
• Las recuperaciones en los últimos años han elevado las áreas lacustres a casi 3.000
• La contaminación agrícola es la principal amenaza de Daimiel, el Ebro y los Aiguamolls
Un mes de lluvias lleva a Daimiel del desastre ecológico al milagro
M. J. I.DAIMIEL
El Casino La Armonía ocupa un rincón de la plaza Mayor de Daimiel (Ciudad Real), un amplio espacio porticado del siglo XIII que recuerda al de la cercana Almagro, donde aún se representa teatro al aire libre. El casino es un caserón al estilo de la tierra, de ladrillo visto y ventanas enrejadas. Las tardes pasan lentas en su gran salón: butacas de terciopelo color carmesí, espejos decimonónicos con el nombre del establecimiento grabado en el cristal y una gran pantalla de televisión, donde hoy se puede seguir una corrida de toros.
Los veteranos socios de La Armonía celebran ver una cara nueva en el local, y más si esta les brinda la oportunidad de hablar de las Tablas.El punto de partida de la conversación es unánime: «Hay que hacer algo para impedir el retroceso del parque, porque, si no, estas lluvias serán pan para hoy y hambre para mañana», resume José, un jubilado profesor de primaria «o maestro nacional, como decían antes». Lo que no está tan claro entre los parroquianos es qué se debe hacer. Unos defienden reforzar el trasvase del alto Tajo, ahora que ya está construida la tubería hasta Daimiel. Otros optan por seguir con la política de cierre de pozos emprendida por el Gobierno, a pesar de las reticencias de muchos agricultores daimieleños.
Esta fórmula, la compra de derechos de agua, ha dado ya algunos éxitos, replica la visitante, que menciona el caso del Estany d’Ivars i Vila-sana (Pla d’Urgell), una laguna desecada en 1951 para usos agrícolas y que ahora tiene una lámina de agua de 126 hectáreas. En cinco años –desde que empezó el llenado–, se han instalado en el humedal 212 especies de aves. La recuperación la propiciaron los payeses de la comarca leridana al aceptar desprenderse de sus tierras y, con ellas, de la concesión de agua que les correspondía del canal de Urgell. Esa agua es la que ahora alimenta al lago, donde ya hay varios negocios turísticos.
REALIDADES DISTINTAS /
Pero ¿y a la inversa? ¿Puede extraer Catalunya alguna lección de la experiencia de las Tablas? Es difícil. «Son realidades distintas. Aquí no tenemos ninguna laguna con las características de la de Daimiel», argumenta Joan Casòliva, jefe de sección de Ecologia Aplicada de la dirección general de Medi Natural de la Generalitat. Es más, observa el técnico, los humedales catalanes no solo no están amenazados, sino que pasan por un buen momento: sus aguas –salvo contadas excepciones– están saneadas y el número de áreas lacustres no deja de crecer. «Catalunya es, junto a Andalucía y el País Vasco, una de las comunidades donde más se ha trabajado. Tenemos contabilizados 2.947 humedales, que ocupan 21.219 hectáreas», precisa Casòliva. Y cita algunos ejemplos de mucho mérito: las balsas de la Bòbila de Santpedor (Bages) y el Estany de Sils (Selva).ACTIVIDAD AGRARIA / Si algún símil se puede establecer entre las Tablas manchegas y las zonas húmedas catalanas del delta del Ebro (7.736 hectáreas) y los Aiguamolls de l’Empordà (4.784) es que las tres forman parte del catálogo internacional de humedales protegidos por el Convenio Ramsar y que, en las tres, existe una actividad agraria muy cercana. Los tres espacios comparten, también, la preocupación por la contaminación derivada del uso de fertilizantes y otros productos químicos agrícolas.
La diferencia es que, mientras en Daimiel el reciente aumento del nivel del agua eleva, en opinión de los ecologistas, el riesgo de que lleguen a las Tablas vertidos contaminantes, en el Ebro y en el Empordà los payeses han tomado conciencia y contribuyen a mantener limpios los humedales. En el caso del delta tarraconense, se fomenta el cultivo ecológico y se otorgan ayudas a los payeses que facilitan la nidificación de aves en sus fincas. La convivencia, admiten unos y otros, no es perfecta, pero sí parece posible.
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idtipusrecurs_PK=7&idnoticia_PK=684956
Los humedales catalanes, a salvo de una crisis como la de las Tablas
• Las recuperaciones en los últimos años han elevado las áreas lacustres a casi 3.000
• La contaminación agrícola es la principal amenaza de Daimiel, el Ebro y los Aiguamolls
Un mes de lluvias lleva a Daimiel del desastre ecológico al milagro
M. J. I.DAIMIEL
El Casino La Armonía ocupa un rincón de la plaza Mayor de Daimiel (Ciudad Real), un amplio espacio porticado del siglo XIII que recuerda al de la cercana Almagro, donde aún se representa teatro al aire libre. El casino es un caserón al estilo de la tierra, de ladrillo visto y ventanas enrejadas. Las tardes pasan lentas en su gran salón: butacas de terciopelo color carmesí, espejos decimonónicos con el nombre del establecimiento grabado en el cristal y una gran pantalla de televisión, donde hoy se puede seguir una corrida de toros.
Los veteranos socios de La Armonía celebran ver una cara nueva en el local, y más si esta les brinda la oportunidad de hablar de las Tablas.El punto de partida de la conversación es unánime: «Hay que hacer algo para impedir el retroceso del parque, porque, si no, estas lluvias serán pan para hoy y hambre para mañana», resume José, un jubilado profesor de primaria «o maestro nacional, como decían antes». Lo que no está tan claro entre los parroquianos es qué se debe hacer. Unos defienden reforzar el trasvase del alto Tajo, ahora que ya está construida la tubería hasta Daimiel. Otros optan por seguir con la política de cierre de pozos emprendida por el Gobierno, a pesar de las reticencias de muchos agricultores daimieleños.
Esta fórmula, la compra de derechos de agua, ha dado ya algunos éxitos, replica la visitante, que menciona el caso del Estany d’Ivars i Vila-sana (Pla d’Urgell), una laguna desecada en 1951 para usos agrícolas y que ahora tiene una lámina de agua de 126 hectáreas. En cinco años –desde que empezó el llenado–, se han instalado en el humedal 212 especies de aves. La recuperación la propiciaron los payeses de la comarca leridana al aceptar desprenderse de sus tierras y, con ellas, de la concesión de agua que les correspondía del canal de Urgell. Esa agua es la que ahora alimenta al lago, donde ya hay varios negocios turísticos.
REALIDADES DISTINTAS /
Pero ¿y a la inversa? ¿Puede extraer Catalunya alguna lección de la experiencia de las Tablas? Es difícil. «Son realidades distintas. Aquí no tenemos ninguna laguna con las características de la de Daimiel», argumenta Joan Casòliva, jefe de sección de Ecologia Aplicada de la dirección general de Medi Natural de la Generalitat. Es más, observa el técnico, los humedales catalanes no solo no están amenazados, sino que pasan por un buen momento: sus aguas –salvo contadas excepciones– están saneadas y el número de áreas lacustres no deja de crecer. «Catalunya es, junto a Andalucía y el País Vasco, una de las comunidades donde más se ha trabajado. Tenemos contabilizados 2.947 humedales, que ocupan 21.219 hectáreas», precisa Casòliva. Y cita algunos ejemplos de mucho mérito: las balsas de la Bòbila de Santpedor (Bages) y el Estany de Sils (Selva).ACTIVIDAD AGRARIA / Si algún símil se puede establecer entre las Tablas manchegas y las zonas húmedas catalanas del delta del Ebro (7.736 hectáreas) y los Aiguamolls de l’Empordà (4.784) es que las tres forman parte del catálogo internacional de humedales protegidos por el Convenio Ramsar y que, en las tres, existe una actividad agraria muy cercana. Los tres espacios comparten, también, la preocupación por la contaminación derivada del uso de fertilizantes y otros productos químicos agrícolas.
La diferencia es que, mientras en Daimiel el reciente aumento del nivel del agua eleva, en opinión de los ecologistas, el riesgo de que lleguen a las Tablas vertidos contaminantes, en el Ebro y en el Empordà los payeses han tomado conciencia y contribuyen a mantener limpios los humedales. En el caso del delta tarraconense, se fomenta el cultivo ecológico y se otorgan ayudas a los payeses que facilitan la nidificación de aves en sus fincas. La convivencia, admiten unos y otros, no es perfecta, pero sí parece posible.
diumenge, 7 de febrer del 2010
" El quetzal es la Selva"
Els dies que vam passar a la reserva del Bosque Nuboso de Monteverde van ser molt intensos. Ens trobavem al bell mig de la selva, amb tot el que això pot significar per a una parella de naturalistes curiosos i sorpresos contínuament per les noves troballes.
L'endemà de la inoblidable sortida nocturar teniem una cita concertada per fer una visita diürna a la Reserva. El nostre guia va ser l'Eric Bello, un reputat professional de la zona que semblava tenir el respecte de tothom. Aquell matí seriem els seus únics clients.
Els seus coneixements naturals (no acadèmics) sobre la flora i la fauna de la muntanya eren impressionants. No hi havia cap vegetal, per petita que fos la mata, que s'escapès a la seva vista, ni soroll emès per cap bèstia que no fos captat per la seva finíssima oïda. Encara recordo amb estupor la sensació que em va causar poder sentir la flaire que deixa un gran fèlid en creuar davant nostre pocs minuts abans. Eric va creure que probablement es tractava d'un puma, difícilment hauria estat un jaguar. L'olor agre i penetrant del rastre del gran gat no crec que l'oblidem mai.
Caminant per la selva, de tant en tant ens creuavem amb altres grups, sovint conduits per guies nerviosos que volien trobar les espècies més rares per als seus clients. I l'espècie més buscada allà era sobretot el quetzal (Pharomachrus mocinno).
Després de creuar-nos amb un estressat grup de twitchers anglosaxons que pràcticament anavem a la carrera, Eric es va girar pensatiu cap a nosaltres:
- ¿Ustedes tienen mucho interés en ver al quetzal?
La veritat era que no. O millor dit, no més interés que en qualsevol altra espècie d'ocell, de mamífer, de papallona o de flor de la zona. Nosaltres voliem gaudir de la selva i del moment que viviem. I així li vam fer saber. Eric va respirar profundament i va somriure.
- Me gustan ustedes. El quetzal es la selva, y, como estamos en la selva, el quetzal ya vendrá.
I, evidentment, va venir. Primer es va deixar sentir, un xiulet molt característic, com de flauta travessera tímida. Després van aparèixer les seves siluetes sobre el doser forestal. Primer una, després dos, tres, fins a quatre ocells. Eric em va agafar la petita càmera compacta de les mans i la va acoplar al seu telescopi com va poder, mentre nosaltres ens trencavem el coll mirant en vertical amb els binocles.
Les imatges no són bones, però cada cop que les miro em transporten en el temps i no puc evitar reviure aquell matí a Monteverde.
L'endemà de la inoblidable sortida nocturar teniem una cita concertada per fer una visita diürna a la Reserva. El nostre guia va ser l'Eric Bello, un reputat professional de la zona que semblava tenir el respecte de tothom. Aquell matí seriem els seus únics clients.
Els seus coneixements naturals (no acadèmics) sobre la flora i la fauna de la muntanya eren impressionants. No hi havia cap vegetal, per petita que fos la mata, que s'escapès a la seva vista, ni soroll emès per cap bèstia que no fos captat per la seva finíssima oïda. Encara recordo amb estupor la sensació que em va causar poder sentir la flaire que deixa un gran fèlid en creuar davant nostre pocs minuts abans. Eric va creure que probablement es tractava d'un puma, difícilment hauria estat un jaguar. L'olor agre i penetrant del rastre del gran gat no crec que l'oblidem mai.
Caminant per la selva, de tant en tant ens creuavem amb altres grups, sovint conduits per guies nerviosos que volien trobar les espècies més rares per als seus clients. I l'espècie més buscada allà era sobretot el quetzal (Pharomachrus mocinno).
Després de creuar-nos amb un estressat grup de twitchers anglosaxons que pràcticament anavem a la carrera, Eric es va girar pensatiu cap a nosaltres:
- ¿Ustedes tienen mucho interés en ver al quetzal?
La veritat era que no. O millor dit, no més interés que en qualsevol altra espècie d'ocell, de mamífer, de papallona o de flor de la zona. Nosaltres voliem gaudir de la selva i del moment que viviem. I així li vam fer saber. Eric va respirar profundament i va somriure.
- Me gustan ustedes. El quetzal es la selva, y, como estamos en la selva, el quetzal ya vendrá.
I, evidentment, va venir. Primer es va deixar sentir, un xiulet molt característic, com de flauta travessera tímida. Després van aparèixer les seves siluetes sobre el doser forestal. Primer una, després dos, tres, fins a quatre ocells. Eric em va agafar la petita càmera compacta de les mans i la va acoplar al seu telescopi com va poder, mentre nosaltres ens trencavem el coll mirant en vertical amb els binocles.
Les imatges no són bones, però cada cop que les miro em transporten en el temps i no puc evitar reviure aquell matí a Monteverde.
Motmots
Els motmots, momotos o barranqueros, com en deien en algunes regions, són aus força exteses per Costa Rica, on s'hi troben fins a sis espècies. Em vam poder observar dues d'elles (o potser tres?).
El de la fotografia és un Eumomota superciliosa, Turquoise-browed Motmot, captat en una sortida per la tòrrida sabana que s'estèn a peus del volcà de Rincón de la Vieja.
Us ben asseguro que m'ho vaig rumiar dos cops abans de sortir de l'ombra on em refugiava per tal de fotografiar-lo.
dissabte, 6 de febrer del 2010
Cigonya blanca (Ciconia ciconia)
Avui, 6 de febrer, una solitaria cigonya blanca en vol sobre Santa Coloma, vol direcció est. Es tracta d'una primera arribada?
Observador: Alfons Delgado-Garcia
Observador: Alfons Delgado-Garcia
divendres, 5 de febrer del 2010
Comensals i veïns
Alguns dels que s'acosten a les menjadores de casa. I també els que no s'atreveixen o no volen fer-ho.A les menjadores hi posem de tot. Torrons, pa, grana petita, fruita fresca, pastís de fruits, pastís d'insectes, cacauets, pipes (amb poc èxit, ja que no venen les mallerengues), ...
A l'hivern, abans de fer-se clar, ja hi ha el pit-roig, el més matiner. A les poques hores ja són habituals les colles de pardals, les cotxes fumades i les cueretes. Les merles acostumen a venir de cares a la primavera.
Als jardins i a prop del passeig són molt abundants les mallerengues i els bruels, que no s'acosten a la menjadora. També a l'hivern són molt freqüents els tallarols de casquet i els capnegres.
Llapis, aquarel·la i tinta.
A l'hivern, abans de fer-se clar, ja hi ha el pit-roig, el més matiner. A les poques hores ja són habituals les colles de pardals, les cotxes fumades i les cueretes. Les merles acostumen a venir de cares a la primavera.
Als jardins i a prop del passeig són molt abundants les mallerengues i els bruels, que no s'acosten a la menjadora. També a l'hivern són molt freqüents els tallarols de casquet i els capnegres.
Llapis, aquarel·la i tinta.
dijous, 4 de febrer del 2010
Resultats del cens d'aus aquàtiques hivernants a la plana de la Selva
Destaca la notable entrada de fredelugues (Vanellus vanellus) a conseqüència del temporal de fred i neu de principis de gener. També la presència de rapinyaires escassos com a hivernants.
A l'estany de Sils les xifres d'anàtides són similars a altres anys, superiors les de limícols i inferiors les d'ardèids i corbs marins.
Cliqueu sobre la imatge.
A l'estany de Sils les xifres d'anàtides són similars a altres anys, superiors les de limícols i inferiors les d'ardèids i corbs marins.
Cliqueu sobre la imatge.
Trobareu les dades completes del 2010 i anys posteriors clicant aquí.
dimecres, 3 de febrer del 2010
Depana insta a donar més protecció a zones humides
http://www.diaridegirona.cat/comarques/2010/02/02/depana-insta-donar-mes-proteccio-zones-humides/385049.html
GIRONA DDG
Coincidint amb la celebració avui del Dia Mundial de les Zones Humides l'associació Depana ha fet públic un informe que vol ser una proposta de protecció de noves zones humides catalanes. Actualment només gaudeixen d'aquest estatus el Parc Nacional Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, Estany de Banyoles i el Delta de l'Ebre.
Aquests quatre espais formen part de la Convenció Ramsar però la proposta és que també s'hi integrin 17 zones humides catalanes. D'aquestes, tres formen part del territori de les comarques gironines: els estanys de Sils, els estanys de la Jonquera-Cantallops i els estanys i Delta de la Tordera.
La Convenció Ramsar estableix nou criteris per tal de determinar si un espai esdevé important en l'àmbit internacional. A fi que una zona humida pugui ser inclosa en aquesta categoria de protecció cal que compleixi amb almenys un dels criteris preestablerts.
Es tracta de llocs que comprenen zones humides representatives, rares o úniques, espècies vulnerables o en perill o bé espais que són vitals per al cicle biològic de determinades espècies. En el seu informe, Depana proposa la inclusió de disset zones humides catalanes que actualment compleixen amb els criteris.
GIRONA DDG
Coincidint amb la celebració avui del Dia Mundial de les Zones Humides l'associació Depana ha fet públic un informe que vol ser una proposta de protecció de noves zones humides catalanes. Actualment només gaudeixen d'aquest estatus el Parc Nacional Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, Estany de Banyoles i el Delta de l'Ebre.
Aquests quatre espais formen part de la Convenció Ramsar però la proposta és que també s'hi integrin 17 zones humides catalanes. D'aquestes, tres formen part del territori de les comarques gironines: els estanys de Sils, els estanys de la Jonquera-Cantallops i els estanys i Delta de la Tordera.
La Convenció Ramsar estableix nou criteris per tal de determinar si un espai esdevé important en l'àmbit internacional. A fi que una zona humida pugui ser inclosa en aquesta categoria de protecció cal que compleixi amb almenys un dels criteris preestablerts.
Es tracta de llocs que comprenen zones humides representatives, rares o úniques, espècies vulnerables o en perill o bé espais que són vitals per al cicle biològic de determinades espècies. En el seu informe, Depana proposa la inclusió de disset zones humides catalanes que actualment compleixen amb els criteris.
Depana insta a donar més protecció a zones humides
http://www.diaridegirona.cat/comarques/2010/02/02/depana-insta-donar-mes-proteccio-zones-humides/385049.html
GIRONA DDG
Coincidint amb la celebració avui del Dia Mundial de les Zones Humides l'associació Depana ha fet públic un informe que vol ser una proposta de protecció de noves zones humides catalanes. Actualment només gaudeixen d'aquest estatus el Parc Nacional Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, Estany de Banyoles i el Delta de l'Ebre.
Aquests quatre espais formen part de la Convenció Ramsar però la proposta és que també s'hi integrin 17 zones humides catalanes. D'aquestes, tres formen part del territori de les comarques gironines: els estanys de Sils, els estanys de la Jonquera-Cantallops i els estanys i Delta de la Tordera.
La Convenció Ramsar estableix nou criteris per tal de determinar si un espai esdevé important en l'àmbit internacional. A fi que una zona humida pugui ser inclosa en aquesta categoria de protecció cal que compleixi amb almenys un dels criteris preestablerts.
Es tracta de llocs que comprenen zones humides representatives, rares o úniques, espècies vulnerables o en perill o bé espais que són vitals per al cicle biològic de determinades espècies. En el seu informe, Depana proposa la inclusió de disset zones humides catalanes que actualment compleixen amb els criteris.
GIRONA DDG
Coincidint amb la celebració avui del Dia Mundial de les Zones Humides l'associació Depana ha fet públic un informe que vol ser una proposta de protecció de noves zones humides catalanes. Actualment només gaudeixen d'aquest estatus el Parc Nacional Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, Estany de Banyoles i el Delta de l'Ebre.
Aquests quatre espais formen part de la Convenció Ramsar però la proposta és que també s'hi integrin 17 zones humides catalanes. D'aquestes, tres formen part del territori de les comarques gironines: els estanys de Sils, els estanys de la Jonquera-Cantallops i els estanys i Delta de la Tordera.
La Convenció Ramsar estableix nou criteris per tal de determinar si un espai esdevé important en l'àmbit internacional. A fi que una zona humida pugui ser inclosa en aquesta categoria de protecció cal que compleixi amb almenys un dels criteris preestablerts.
Es tracta de llocs que comprenen zones humides representatives, rares o úniques, espècies vulnerables o en perill o bé espais que són vitals per al cicle biològic de determinades espècies. En el seu informe, Depana proposa la inclusió de disset zones humides catalanes que actualment compleixen amb els criteris.
dimarts, 2 de febrer del 2010
dilluns, 1 de febrer del 2010
ética ornitológica
Conec twitchers i fotògrafs que sé que són, a més, uns observadors respectables i respectuosos amb els ocells i el medi.
Altres que no, que prioritzen la seva satisfacció personal o la presa de la fotografia, costi el que costi.
Hola a todos. Sé que ha pasado mucho tiempo sin entradas y hoy he decidido que ya era tiempo. Tengo que admitir que habia un gatillo en un intercambio de correos hoy en avesforum sobre la presencia de aves raras y si se debe informar de su presencia o no. Y lo que me hizo disparar era el correo de José Guerra quien dijo (y con toda razón) ... en Inglaterra llevan décadas con esto del twitching y son los reyes de la conservación.
Y esto, queridos y queridas lectores, me lleva a la ética ornitológica. Me explico (espero).
Como sepaís, no soy un 'twitcher' (listero), uno de esos que corre tras cualquier rareza, y más rara mejor. Yo, y algunos amigos mios, tenemos nuestras propias ideas sobre esa fraternidad de twitchers y ninguna muy bonita. José Guerra tiene razón, los twitchers en Inglaterra son legión. Hay congregaciones anuales tras rarezas en las islas Scilly (SO de Inglaterra) aunque en los últimos años el lugar a ir en otoño para rarezas americanas es las islas Azores.
Según una teoría psicológica, hay una razón para la afición o enfermedad de un twitcher, y esa misma teoria también se puede aplicar a algunos fotografos que tienen que fotografiar lo más raro posible. Pero básicamente es la misma razón en ambos casos: es un forma moderna del hombre primitivo, la necesidad de cazar, pero en vez de con lanza o rifle, con una guía, una lista de especies o una camera con lente potente.
El gran guru de twitching en Inglaterra es Lee Evans. El formó el 400 club, para los que han visto más de 400 especies (no me acuerdo si es en Gran Bretaña o en un año en Gran Bretaña, y me da igual). El, y los demás con las mismas simptomas, están dispuestos a ir cientos de kms para ver algo raro (importante, notad que es algo que otro ha encontrado), y no está desconocido que alquilan una avioneta de volar desde el S de Inglaterra al N de Escocia. Más dinero que sentido común, digo yo.
Pero también existe un contra-movimiento, los anti-twitchers, y me imagino que habeís advinado que soy uno de ellos (cada uno a su gusto) y francamente existe bastante mala leche entre dos lados totalmente opuestos. Viene sólo a una cosa: sí la presencia de una rareza (con el lugar con referencia GPS por preferencia) debe estar hecho publico o no. Como es bastante obvio, los twitchers dicen que sí, hay otros por el medio y hay los que están totalmente en contra.
La discusión arrancó con la presencia y lugar dado de un Porrón Osculado en Madrid. Mi poropia opinión es que dado la presencia del ave, una acuática, no hace demasiado daño dar el lugar. Como comentó Gorka Ocio, salvo que hay un impresentable con escopeta las aves acuáticas y marinas (¿os acordaís de los Colimbos Pacificos en en N?). Pero hay el lado de los desgraciados, y creame, los he visto en acción, que no dejan descansar a un ave cansada en paz, sólo que algunos pueden ver y/o fotografiarla. Os lo cuento:
Hace unos años, estuve en el crucero que viajó desde el SO de Inglaterra hasta casi Santander, con el fin de observar aves marinas. Pero, como era de esperar habia paseriformes, colirrojos, currucas, papamoscas, que venian a bordo cuando estuvimos lejos de la costa francesa. Muchos de estas estaban muy cansadas. Unos pocos fotografos, tan involucrados en conseguir sus fotos, forzaron por lo menos una ave a dejar la popa del barco donde estaban entre nuestras piernas, y tan cansada era que el barco la dejó atrás y cayó en la mar. No os voy a contar las reacciónes de algunos de nosotros, pero la cortesia no era entre ellas.
Lo he visto en las costas orientales de Inglaterra en otoño con aves recien llegadas de Escandinavia, y ahora existe una politica de supresión de citas de especies en algunos lugares, incluso en por lo menos un observatorio, y eso por el comportamiento de los twitchers y (y algunos no van a gustar esto) los fotografos, pero he contado lo visto arriba. Hay fotografos que pone 'la foto' encima de todo, del bien del ave, encima del comportamiento de los twitchers civilizados (y los hay) que miran desde una distancia razonable e inteligente donde no molestan al ave, y que están dispuestos a esperar durante horas la aparción del ave, mientras estos fotografos sumamente egoistas están dispuestos a molestar a ellos, acosar al ave, e incluso -como he contado- causar su muerte totalmente inecesaria.
De hecho, aunque las leyes en Inglatera y aquí permiten la fotografía de aves reproductoras raras con licencia especial, yo lo prohibiria para cualquier nido de cualquier especie. Las aves tienen suficientes problemas sin que nosotros -o más bien los fotográfos- van añadiendo más, moviendo vegetación ´-lo llaman gardening, jardineria, en Inglaterra- que ayuda a los depredadores, entre cambios en la vegetación, dejando olores delatores. ¿Y nos preguntamos por qué hay menos aves cada vez?
Tal comportamiento es lo que hace que muchos estamos contra los twitchers y, a la vez, fotografos. que no tienen ni p**a idea como tratar a las aves ni a los que quieren sólo observar con inteligencia / sentido común, con el bien del ave como primordial. Tengo una teoria, quizás confundida, que muchos de los twitchers son una especie de parásito ornitológico y que ellos mismos encuentran poco.
Hay los que suprimen una cita de una rareza por:
(a) el ave está en un lugar privado cuyo dueño no quiere cientos o miles (hablo de Gran Bretaña, obviamente) invadiendo su privacidad (algo comprensible)
(b) el ave está en una parte de una reserva donde podría haber daños a otras especies, especialmente durante la época de cría.
(c) de los twitchers están hasta la coronilla por su falta total de civismo.
(d) sencillamente, el sentido común conseja que el ave descansa y que se recupera.
De estos, podemos deducir que hay 'buenos' y 'malos', y que existen los que no tienen el bien del ave en su mente. Existen casos muy bien documentados donde una especie rara, altamente cansada, ha estado 'movido' que las masas podrían verla. Algo para mi totalmente inacceptable.
Ya deber seros totalmente claro que estoy en contra del twitching, eso que para mi no es la ornitología. El vicario de Selborne, Gilbert White, pasó casi toda su vida concociendo 'su' área, y a la vez separó los tres especies mosquiteros estivales (Común, Musical y Silbador) sin la ayuda de prismáticos. Eso, para mi, es la ornitología y sé que hay muchos allí fuera que siguen su ejemplo, nos llaman 'patchers' en inglés (soy uno, en mi jardín y el Guadalhorce), y un patch es una zona que visitas con asiduidad.
Y para terminar con la última parte del comentario de José. Sí, conservacionistas en general si los hay en Gran Bretaña, pero en algunas áreas todavía existen guardas en las grandes fincas que viven de las rentas de la caza que envenan aguiluchos y rapaces.
Señoritas, señoras, señores (y cualquier categoría que no he incluido), debemos mostrar mucho más respeto y cuidar nuestras aves. Hay menos variedad específica y numérica cada vez, yo sé, he estado observando muchos años. Seamos respetuosos y cuidadosos con las que nos quedan porque un día, tal vez no tan lejano, vamos a preguntar cuando estaba la última vez que vimos un gorrión o verderón.
Altres que no, que prioritzen la seva satisfacció personal o la presa de la fotografia, costi el que costi.
Sent to you by Alfons D via Google Reader:
via guiri-pajarero suelto by Andy Paterson on 1/31/10
Hola a todos. Sé que ha pasado mucho tiempo sin entradas y hoy he decidido que ya era tiempo. Tengo que admitir que habia un gatillo en un intercambio de correos hoy en avesforum sobre la presencia de aves raras y si se debe informar de su presencia o no. Y lo que me hizo disparar era el correo de José Guerra quien dijo (y con toda razón) ... en Inglaterra llevan décadas con esto del twitching y son los reyes de la conservación.
Y esto, queridos y queridas lectores, me lleva a la ética ornitológica. Me explico (espero).
Como sepaís, no soy un 'twitcher' (listero), uno de esos que corre tras cualquier rareza, y más rara mejor. Yo, y algunos amigos mios, tenemos nuestras propias ideas sobre esa fraternidad de twitchers y ninguna muy bonita. José Guerra tiene razón, los twitchers en Inglaterra son legión. Hay congregaciones anuales tras rarezas en las islas Scilly (SO de Inglaterra) aunque en los últimos años el lugar a ir en otoño para rarezas americanas es las islas Azores.
Según una teoría psicológica, hay una razón para la afición o enfermedad de un twitcher, y esa misma teoria también se puede aplicar a algunos fotografos que tienen que fotografiar lo más raro posible. Pero básicamente es la misma razón en ambos casos: es un forma moderna del hombre primitivo, la necesidad de cazar, pero en vez de con lanza o rifle, con una guía, una lista de especies o una camera con lente potente.
El gran guru de twitching en Inglaterra es Lee Evans. El formó el 400 club, para los que han visto más de 400 especies (no me acuerdo si es en Gran Bretaña o en un año en Gran Bretaña, y me da igual). El, y los demás con las mismas simptomas, están dispuestos a ir cientos de kms para ver algo raro (importante, notad que es algo que otro ha encontrado), y no está desconocido que alquilan una avioneta de volar desde el S de Inglaterra al N de Escocia. Más dinero que sentido común, digo yo.
Pero también existe un contra-movimiento, los anti-twitchers, y me imagino que habeís advinado que soy uno de ellos (cada uno a su gusto) y francamente existe bastante mala leche entre dos lados totalmente opuestos. Viene sólo a una cosa: sí la presencia de una rareza (con el lugar con referencia GPS por preferencia) debe estar hecho publico o no. Como es bastante obvio, los twitchers dicen que sí, hay otros por el medio y hay los que están totalmente en contra.
La discusión arrancó con la presencia y lugar dado de un Porrón Osculado en Madrid. Mi poropia opinión es que dado la presencia del ave, una acuática, no hace demasiado daño dar el lugar. Como comentó Gorka Ocio, salvo que hay un impresentable con escopeta las aves acuáticas y marinas (¿os acordaís de los Colimbos Pacificos en en N?). Pero hay el lado de los desgraciados, y creame, los he visto en acción, que no dejan descansar a un ave cansada en paz, sólo que algunos pueden ver y/o fotografiarla. Os lo cuento:
Hace unos años, estuve en el crucero que viajó desde el SO de Inglaterra hasta casi Santander, con el fin de observar aves marinas. Pero, como era de esperar habia paseriformes, colirrojos, currucas, papamoscas, que venian a bordo cuando estuvimos lejos de la costa francesa. Muchos de estas estaban muy cansadas. Unos pocos fotografos, tan involucrados en conseguir sus fotos, forzaron por lo menos una ave a dejar la popa del barco donde estaban entre nuestras piernas, y tan cansada era que el barco la dejó atrás y cayó en la mar. No os voy a contar las reacciónes de algunos de nosotros, pero la cortesia no era entre ellas.
Lo he visto en las costas orientales de Inglaterra en otoño con aves recien llegadas de Escandinavia, y ahora existe una politica de supresión de citas de especies en algunos lugares, incluso en por lo menos un observatorio, y eso por el comportamiento de los twitchers y (y algunos no van a gustar esto) los fotografos, pero he contado lo visto arriba. Hay fotografos que pone 'la foto' encima de todo, del bien del ave, encima del comportamiento de los twitchers civilizados (y los hay) que miran desde una distancia razonable e inteligente donde no molestan al ave, y que están dispuestos a esperar durante horas la aparción del ave, mientras estos fotografos sumamente egoistas están dispuestos a molestar a ellos, acosar al ave, e incluso -como he contado- causar su muerte totalmente inecesaria.
De hecho, aunque las leyes en Inglatera y aquí permiten la fotografía de aves reproductoras raras con licencia especial, yo lo prohibiria para cualquier nido de cualquier especie. Las aves tienen suficientes problemas sin que nosotros -o más bien los fotográfos- van añadiendo más, moviendo vegetación ´-lo llaman gardening, jardineria, en Inglaterra- que ayuda a los depredadores, entre cambios en la vegetación, dejando olores delatores. ¿Y nos preguntamos por qué hay menos aves cada vez?
Tal comportamiento es lo que hace que muchos estamos contra los twitchers y, a la vez, fotografos. que no tienen ni p**a idea como tratar a las aves ni a los que quieren sólo observar con inteligencia / sentido común, con el bien del ave como primordial. Tengo una teoria, quizás confundida, que muchos de los twitchers son una especie de parásito ornitológico y que ellos mismos encuentran poco.
Hay los que suprimen una cita de una rareza por:
(a) el ave está en un lugar privado cuyo dueño no quiere cientos o miles (hablo de Gran Bretaña, obviamente) invadiendo su privacidad (algo comprensible)
(b) el ave está en una parte de una reserva donde podría haber daños a otras especies, especialmente durante la época de cría.
(c) de los twitchers están hasta la coronilla por su falta total de civismo.
(d) sencillamente, el sentido común conseja que el ave descansa y que se recupera.
De estos, podemos deducir que hay 'buenos' y 'malos', y que existen los que no tienen el bien del ave en su mente. Existen casos muy bien documentados donde una especie rara, altamente cansada, ha estado 'movido' que las masas podrían verla. Algo para mi totalmente inacceptable.
Ya deber seros totalmente claro que estoy en contra del twitching, eso que para mi no es la ornitología. El vicario de Selborne, Gilbert White, pasó casi toda su vida concociendo 'su' área, y a la vez separó los tres especies mosquiteros estivales (Común, Musical y Silbador) sin la ayuda de prismáticos. Eso, para mi, es la ornitología y sé que hay muchos allí fuera que siguen su ejemplo, nos llaman 'patchers' en inglés (soy uno, en mi jardín y el Guadalhorce), y un patch es una zona que visitas con asiduidad.
Y para terminar con la última parte del comentario de José. Sí, conservacionistas en general si los hay en Gran Bretaña, pero en algunas áreas todavía existen guardas en las grandes fincas que viven de las rentas de la caza que envenan aguiluchos y rapaces.
Señoritas, señoras, señores (y cualquier categoría que no he incluido), debemos mostrar mucho más respeto y cuidar nuestras aves. Hay menos variedad específica y numérica cada vez, yo sé, he estado observando muchos años. Seamos respetuosos y cuidadosos con las que nos quedan porque un día, tal vez no tan lejano, vamos a preguntar cuando estaba la última vez que vimos un gorrión o verderón.
Things you can do from here:
- Subscribe to guiri-pajarero suelto using Google Reader
- Get started using Google Reader to easily keep up with all your favorite sites
Editen la monografia de la I Trobada d'Estudiosos dels Parcs de la Serralada Litoral Central: V Trobada d'Estudiosos del Montnegre i el Corredor
http://www.diba.cat/parcsn/newsletter/detall.asp?Id=3323
La Diputació ha editat la monografia que recull les comunicacions que es van presentar a la I Trobada d'Estudiosos de la Serralada Litoral Central i la V Trobada d'Estudiosos del Montnegre Corredor, dins la col.lecció Territori, núm. 12).
La trobada va tenir lloc el 15 i 16 de novembre de 2007 a l'Escola Universitària del Maresme, a Mataró, i s'hi van presentar 35 comunicacions, a més de 7 en format de pòster. El nombre més gran de comunicacions presentades estava dedicat a la fauna, i també va destacar el bloc dedicat als aspectes històrics i culturals. El resum de les comunicacions presentades es pot trobar a la web de la Xarxa de Parcs. D'aquí un any es publicaran les comunicacions presentades en format de llibre.
Font de la informació: Llibreria de la Diputació
La Diputació ha editat la monografia que recull les comunicacions que es van presentar a la I Trobada d'Estudiosos de la Serralada Litoral Central i la V Trobada d'Estudiosos del Montnegre Corredor, dins la col.lecció Territori, núm. 12).
La trobada va tenir lloc el 15 i 16 de novembre de 2007 a l'Escola Universitària del Maresme, a Mataró, i s'hi van presentar 35 comunicacions, a més de 7 en format de pòster. El nombre més gran de comunicacions presentades estava dedicat a la fauna, i també va destacar el bloc dedicat als aspectes històrics i culturals. El resum de les comunicacions presentades es pot trobar a la web de la Xarxa de Parcs. D'aquí un any es publicaran les comunicacions presentades en format de llibre.
Font de la informació: Llibreria de la Diputació
Com tenir un ecosistema aquàtic a casa
M'ha semblat bona idea enllaçar amb aquesta entrada a un dels blogs que segueixo amb assiduïtat. Dona idees de com construir basses amb l'objectiu d'incrementar la biodiversitat a jardins.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Viatge naturalista a Extremadura i Andalusia (part 3 i final, suposo): Doñana i una nit a la Sierra de Andújar
Doñana No hi ha futur sense Doñana. No es coneix la llum fins que no coneixes Doñana. No he conegut cap espai natural més fascinant natura...
-
CLASSE MAMMALIA ORDRE INSECTIVORA Família Soricidae Musaranya cua-quadrada ( Sorex araneus ) Espècie de requeriments eurosiberians. La seva ...
-
És el bruel ( Regulus ignicapilla ). Aquesta diminuta joia alada que guarneix les branques dels arbres és l'ocell més diminut del cont... -
Doñana No hi ha futur sense Doñana. No es coneix la llum fins que no coneixes Doñana. No he conegut cap espai natural més fascinant natura...
